Si al igual que yo está noche te quedas en casa recomiendo al peli perfecta para fin de año.
Wilson tiene 29 años y ha llegado a la ciudad de Los Ángeles con la intención de olvidar el que probablemente haya sido el peor año de su vida. Ha roto con su novia, su coche dijo basta en Arizona y le han robado su ordenador que contenía varios guiones en los que trabajaba. Sin ningún plan objetivo ni proyectos en mente, parece claro que su vida necesita algún tipo de aliciente. Jacob, su mejor amigo, le recomienda que inserte un anuncio personal en la sección de contactos de Craig’s List. “Misántropo desearía conocer a misántropa”. Así comienza la historia de Wilson y Vivian. Ella también es de Texas. Llegó a Los Angeles para convertirse en actriz y acaba de abandonar a su novio. Juntos vivirán las últimas horas de un año que termina y las primeras de una historia que comienza. (FILMAFFINITY)
¿La vida son sólo casualidades? no lo sé, acabé de ver esta peli y tenia muchas dudas. Hoy aún las tengo, Wilson y Vivian no están tan lejos de mi aunque ellos vivian en Los Ángeles y yo en medio de la nada. Quiero dejar de ser una misántropa.
BON ANY 2011!
viernes, 31 de diciembre de 2010
domingo, 26 de diciembre de 2010
"Respostes de Nadal.doc"
Les rialles eren més que audibles al sector C15 del departament de Correus i és que, com cada any per aquestes dates, un grup de funcionaris veterans, es dedicaven a obrir i llegir les cartes que els nens enviaven al Pare Noël i els Reis Mags i resultaba inevitable no trobar alguna petició realment divertida dels desigs dels petitons. Tot i així amb les que més semblaven divertir-se eren amb les cartes que enviaven persones grans, si, semblava impossible però cada any trobaven un grapat de cartes de persones amb l'etiqueta d'adults que enviaven els seus desigs a vés a saber qui.
El grupet del C15 tenia per tradició fer el vermut del dia 24 tot llegint les cartes i enriure's del que consideraven una colla de tarats solitaris. En Joan Miquel s'ho mirava des de lluny, sense involucrar-se amb la festa privada i, segons ells, pervertida dels “els Capullos del 15” com ells els anomenava mentalment. Tot i així esperava que anèssin marxant per arreplegar les cartes del contenidor del paper, i llegir-les per la nit mentre, de fons, sonava l'especial d'en Rapphael que la seva mare mirava embadalida mentre menjava mandarines i no deia ni piu. Ell estava convençut que aquell senyor baixet amb melena, que sempre cantava aquella veu aguda tenia un poder hipnòtic amb les dones de certa edat sinó era incapaç d'entendre com podien passar la mateixa gala una vegada i una altra i, juraria, que amb el mateix ordre. Ni tant sols variaven els duets, era com el joc de les set diferències d'any rera any on la única perceptible és la quantita de botox que s'injectaven ell i les folklòriques amb les que cantava.
Després del sopar amb la seva mare, la gran celebració familiar arribava l'endemà, es va preparar un gin-tònic mentre la dona arrapava el comandament, el sofà i la manta deixant clar que aquella nit manva ella i el seu espectacle vip, a través de la pantalla, mentre impregnava l'ambien del menjador amb olor de mandarina. Fetes les distribucions sense paraules va començar la lectura de les cartes, realment, cada cop baixava més el número i si era cert que algunes eren intel·ligibles o bé producte de persones malaltes que buscaven un consol que no trobaven al seu interior sempre hi havia alguna carta que li despertava un click, una sensació que qui havia darrera del paper i el boli era algú més proper a ell que tota la gent amb la qui compartia el dia a dia.
Joanna, era una de les primeres cartes que va llegir amb una lletra estilosa i clàssica de les que impressionen a primer cop de vista. La imaginava com una senyora de setanta o a finals dels seixanta i molts, llegida i educada, que demanava que li portèssin al seu fill per les festes i deia “si ja sé que si li demanés vindria a passar les festes a casa però jo vull que vingui perquè vol passar-les amb la seva mare, amb mi”. Li va semblar la frase més lúcida que havia llegit en molts de temps i no va poder més que desviar els ulls cap a la seva mare que ara rossegava una tros de turró d'alacant mentre feia cara de cofoia. Sempre havia assumit que per la seva mare el ritual de cada any era això, un ritual, que feien sense gairebé parlar-se on la seva mutua companyia era prou per paliar la soledat que tots dos sentien i mai, en cap moment, s'havia aturat a pensar que potser amb això la mare ja era feliç i que ni tant sols era un substitut del pare mort. D'alguna manera la carta de la Joanna conseguia que d'una manera egoísta entengués la seva nit de Nadal com més especial.
Va passar a una segona carta escrita en plan conya que demanava que li portessin a la nova periodista estrella del moment per fer-li un seguit de marranades irreproduïbles, una altra que demanava que li sortissin ales per poder volar, algunes més de pares que escrivien la primera carta als Reis del seu fill tendres però massa ensucrades fins que va arribar a la carta d'en Pedro. Escrita amb bolígraf negre, matusserament, amb més d'un error ortogràfic i de sintaxis va necessitar un temps per passar per alt els errors i concentrar-se en el que volia transmetre.
“Ya se que no soys de verdad y si existiis de verda bastante teneis con toda la mierda k ay en Oriente, esta muy jodido alla bajo ya lo he visto en la tele. Bueno yo lo que quiero es que me sakeis de aqui pq esto es una puta mierda joder, no aguanto un día mas y sino llevadme donde los muertos.” La carta seguía parlant de tots els familiar que no veia, donant voltes a la mateixa idea de la llibertat. Li va donar un llarg glop al gin-tònic, esperant que li cremés alguna cosa per dins, d'alguna manera se sentia avergonyit per haver llegit aquelles paraules i massa impotent davant la certesa que ningú li retonaria la llibertat que probablement no es mereixia.
Va seguir bevent del vas de tub preguntant-se si els seus motius per llegir les cartes eren millors que els del C15 mentre Rapphael cantava “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.
I alguna cosa el va empènyer a seguir buscant una altra carta.
Es deia Carles, era escuet i directe.Demanava que li retornèssin a l'Alba que “aquell idiota” li havia robat. No podia menjar, ni pensar, ni gairebé treballar cada cop que entrava a casa i veia que ella ja no hi era, l'única persona que realment havia estimat i que se n'havia anat amb “aquell idiota” i que ara ja res tenia sentit. Li deia que ja no volia viure amb aquella anestèsia de la qual només semblava despertar quan creia veure-la pel carrer, quan algun amic en comú li explicaba qualsevol cosa d'ella o quan començava a escriure-li un mail que mai enviava.
En Joan Miquel entenia les tres històries però sabia que en Carles era una projecció del seu passat, ell havia tingut una Alba que es deia Pilar que també l'havia deixat per un altre poc abans de Nadal. I sí, l'anestèsia de la que parlava adormia alguna part de tots ells per sempre més o la substituia per una vigilia neguitosa que mai seria com abans. Tenia ganes de dir-li que l'Alba no tornaria com mai va fer-ho la Pilar, passats vint anys, però que arribaria un moment que només seria part del bagatge amb el que viure, aquella abscència es fondria a la seva pell creant una nova capa d'àtoms que s'afegerien a l'estructura que ell coneixeia com a Carles, imperceptible als altres, i el reorganitzarien de nou.
Va agafar el portàtil de sobre la taula i va garabatejar els pensament en un document de word, els va guardar sota el nom “Respostes de Nadal.doc” No era un títol original però, bé, ell tampoc ho era i es va servir un segon gin-tònic mentre la mare anunciava que es retirava a dormir després del “espectacular concert en directe d'en Rappahel”. Paraules textuals. No seria ell qui li digués que debia d'estar gravat des del novembre, no volia trencar la màgia del Nadal.
I va seguir llegint les tres cartes que quedaven i la última el va impactar com un cop de roc. Una dona, signava com Andrea. Començava dient que no sabia ben bé a qui escrivia si al Pare Nöel o als Reis Mags, el primer sempre li havia semblat un vell greixós i possiblement pedòfil i els altres, que podia dir, ella era republicana convençuda i atea. Tot i així escrivia perquè no sabia on estava i trobava a faltar el que mai havia tingut, l'amor. Deia que n'havia llegit molt sobre l'amor i que en tenia moltes teories però que mai havia picat a la seva porta, fins arribar a la conclusió que ella era invisible per aquest sentiment. L'Andrea li explicava totes les formes curioses i entretingudes amb les que havia intentat trobar-lo, algunes convencionals i altres enginyoses, i que se sentia com un pescador fracassat després de llargues hores, dies i setmanes de perenne paciència. La dona va acabar dient que el que li produïa més tristessa era enyorar una sensació compartida que mai li havien permès de viure i sabia, que cada dia que passava, les expectatives es desdibuixaven una mica més però que no perdia l'esperança que algú llegis la carta i li regalés l'únic que realment volia i necessitava.
En Joan Miquel es va quedar un segons quiet, amb la carta a les mans, processant les seves emocions. També volia escriure el que li suscitava la història de l'Andrea, va agafar el portàtil però els dits no li corrien ¿què podia dir-li? No va dir res, no va escriure res ¿qui era ell per jugar als Reis Mags amb l'altra gent? No podia negar que havia sentit la necessita d'escriure'ls però ¿qui era ell? Potser creia que entenia les seves emocions però no les estava vivint, no li pertanyien, no se'n mofava com els seus companys idiotes però robava moments no autoritzats i fantasejava amb la idea de ser el seu incens, or i mirra.
Va borrar la carpeta “Respostes de Nadal.doc” i se'n va anar a dormir tararejant mecànicament “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.
El grupet del C15 tenia per tradició fer el vermut del dia 24 tot llegint les cartes i enriure's del que consideraven una colla de tarats solitaris. En Joan Miquel s'ho mirava des de lluny, sense involucrar-se amb la festa privada i, segons ells, pervertida dels “els Capullos del 15” com ells els anomenava mentalment. Tot i així esperava que anèssin marxant per arreplegar les cartes del contenidor del paper, i llegir-les per la nit mentre, de fons, sonava l'especial d'en Rapphael que la seva mare mirava embadalida mentre menjava mandarines i no deia ni piu. Ell estava convençut que aquell senyor baixet amb melena, que sempre cantava aquella veu aguda tenia un poder hipnòtic amb les dones de certa edat sinó era incapaç d'entendre com podien passar la mateixa gala una vegada i una altra i, juraria, que amb el mateix ordre. Ni tant sols variaven els duets, era com el joc de les set diferències d'any rera any on la única perceptible és la quantita de botox que s'injectaven ell i les folklòriques amb les que cantava.
Després del sopar amb la seva mare, la gran celebració familiar arribava l'endemà, es va preparar un gin-tònic mentre la dona arrapava el comandament, el sofà i la manta deixant clar que aquella nit manva ella i el seu espectacle vip, a través de la pantalla, mentre impregnava l'ambien del menjador amb olor de mandarina. Fetes les distribucions sense paraules va començar la lectura de les cartes, realment, cada cop baixava més el número i si era cert que algunes eren intel·ligibles o bé producte de persones malaltes que buscaven un consol que no trobaven al seu interior sempre hi havia alguna carta que li despertava un click, una sensació que qui havia darrera del paper i el boli era algú més proper a ell que tota la gent amb la qui compartia el dia a dia.
Joanna, era una de les primeres cartes que va llegir amb una lletra estilosa i clàssica de les que impressionen a primer cop de vista. La imaginava com una senyora de setanta o a finals dels seixanta i molts, llegida i educada, que demanava que li portèssin al seu fill per les festes i deia “si ja sé que si li demanés vindria a passar les festes a casa però jo vull que vingui perquè vol passar-les amb la seva mare, amb mi”. Li va semblar la frase més lúcida que havia llegit en molts de temps i no va poder més que desviar els ulls cap a la seva mare que ara rossegava una tros de turró d'alacant mentre feia cara de cofoia. Sempre havia assumit que per la seva mare el ritual de cada any era això, un ritual, que feien sense gairebé parlar-se on la seva mutua companyia era prou per paliar la soledat que tots dos sentien i mai, en cap moment, s'havia aturat a pensar que potser amb això la mare ja era feliç i que ni tant sols era un substitut del pare mort. D'alguna manera la carta de la Joanna conseguia que d'una manera egoísta entengués la seva nit de Nadal com més especial.
Va passar a una segona carta escrita en plan conya que demanava que li portessin a la nova periodista estrella del moment per fer-li un seguit de marranades irreproduïbles, una altra que demanava que li sortissin ales per poder volar, algunes més de pares que escrivien la primera carta als Reis del seu fill tendres però massa ensucrades fins que va arribar a la carta d'en Pedro. Escrita amb bolígraf negre, matusserament, amb més d'un error ortogràfic i de sintaxis va necessitar un temps per passar per alt els errors i concentrar-se en el que volia transmetre.
“Ya se que no soys de verdad y si existiis de verda bastante teneis con toda la mierda k ay en Oriente, esta muy jodido alla bajo ya lo he visto en la tele. Bueno yo lo que quiero es que me sakeis de aqui pq esto es una puta mierda joder, no aguanto un día mas y sino llevadme donde los muertos.” La carta seguía parlant de tots els familiar que no veia, donant voltes a la mateixa idea de la llibertat. Li va donar un llarg glop al gin-tònic, esperant que li cremés alguna cosa per dins, d'alguna manera se sentia avergonyit per haver llegit aquelles paraules i massa impotent davant la certesa que ningú li retonaria la llibertat que probablement no es mereixia.
Va seguir bevent del vas de tub preguntant-se si els seus motius per llegir les cartes eren millors que els del C15 mentre Rapphael cantava “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.
I alguna cosa el va empènyer a seguir buscant una altra carta.
Es deia Carles, era escuet i directe.Demanava que li retornèssin a l'Alba que “aquell idiota” li havia robat. No podia menjar, ni pensar, ni gairebé treballar cada cop que entrava a casa i veia que ella ja no hi era, l'única persona que realment havia estimat i que se n'havia anat amb “aquell idiota” i que ara ja res tenia sentit. Li deia que ja no volia viure amb aquella anestèsia de la qual només semblava despertar quan creia veure-la pel carrer, quan algun amic en comú li explicaba qualsevol cosa d'ella o quan començava a escriure-li un mail que mai enviava.
En Joan Miquel entenia les tres històries però sabia que en Carles era una projecció del seu passat, ell havia tingut una Alba que es deia Pilar que també l'havia deixat per un altre poc abans de Nadal. I sí, l'anestèsia de la que parlava adormia alguna part de tots ells per sempre més o la substituia per una vigilia neguitosa que mai seria com abans. Tenia ganes de dir-li que l'Alba no tornaria com mai va fer-ho la Pilar, passats vint anys, però que arribaria un moment que només seria part del bagatge amb el que viure, aquella abscència es fondria a la seva pell creant una nova capa d'àtoms que s'afegerien a l'estructura que ell coneixeia com a Carles, imperceptible als altres, i el reorganitzarien de nou.
Va agafar el portàtil de sobre la taula i va garabatejar els pensament en un document de word, els va guardar sota el nom “Respostes de Nadal.doc” No era un títol original però, bé, ell tampoc ho era i es va servir un segon gin-tònic mentre la mare anunciava que es retirava a dormir després del “espectacular concert en directe d'en Rappahel”. Paraules textuals. No seria ell qui li digués que debia d'estar gravat des del novembre, no volia trencar la màgia del Nadal.
I va seguir llegint les tres cartes que quedaven i la última el va impactar com un cop de roc. Una dona, signava com Andrea. Començava dient que no sabia ben bé a qui escrivia si al Pare Nöel o als Reis Mags, el primer sempre li havia semblat un vell greixós i possiblement pedòfil i els altres, que podia dir, ella era republicana convençuda i atea. Tot i així escrivia perquè no sabia on estava i trobava a faltar el que mai havia tingut, l'amor. Deia que n'havia llegit molt sobre l'amor i que en tenia moltes teories però que mai havia picat a la seva porta, fins arribar a la conclusió que ella era invisible per aquest sentiment. L'Andrea li explicava totes les formes curioses i entretingudes amb les que havia intentat trobar-lo, algunes convencionals i altres enginyoses, i que se sentia com un pescador fracassat després de llargues hores, dies i setmanes de perenne paciència. La dona va acabar dient que el que li produïa més tristessa era enyorar una sensació compartida que mai li havien permès de viure i sabia, que cada dia que passava, les expectatives es desdibuixaven una mica més però que no perdia l'esperança que algú llegis la carta i li regalés l'únic que realment volia i necessitava.
En Joan Miquel es va quedar un segons quiet, amb la carta a les mans, processant les seves emocions. També volia escriure el que li suscitava la història de l'Andrea, va agafar el portàtil però els dits no li corrien ¿què podia dir-li? No va dir res, no va escriure res ¿qui era ell per jugar als Reis Mags amb l'altra gent? No podia negar que havia sentit la necessita d'escriure'ls però ¿qui era ell? Potser creia que entenia les seves emocions però no les estava vivint, no li pertanyien, no se'n mofava com els seus companys idiotes però robava moments no autoritzats i fantasejava amb la idea de ser el seu incens, or i mirra.
Va borrar la carpeta “Respostes de Nadal.doc” i se'n va anar a dormir tararejant mecànicament “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.
jueves, 23 de diciembre de 2010
The Walking Dead ¿la nueva Lost?
No me van los zombies, ni las pelis de miedo pero me va las serie The Walking Dead.
La verdad es que son sólo seis capítulos de cincuenta minutos pero ya estoy deseando que regrese el próximo año, la espera se nos hará largo para saber como sobreviven Rick y compañía al ataque zombie.
Siendo sinceros me recuerda a Lost en muchas cosas y, claro, eso ayuda.
Aquí no hay una Isla dónde pasan cosas raras y hay que luchar para sobrevivir, en su lugar tenemos un mundo post-apocalíptico lleno de zombies en el que también hay que vigilarse mucho las espaldas por si te muerden y acabas convertido en un zombie más. La verdad es que viendo la serie a veces me siento en un deja-vu de la serie de Lindelof y Cuse cuando los personajes hablaban alrededor de la hoguera del campamento, cuando el prota se comunica por el walkie o cuando cavan tumbas para enterrar a compañeros. No les estoy acusando de copiar ni muchos menos pero el seguidor fiel de los isleños sentirá que ha encontrado un pequeño remedio para paliar la pérdida definitiva de nuestros losties.
De hecho The Walking Dead es un cómic pero no lo voy a leer, prefiero ir conociendo la historia poco a poco por si el director decide cambiar o dar giros inesperados.
En seis capítulos hemos ido conociendo a los personajes y como siempre una va confeccionando su lista de favoritos empezando por Rick, el prota, el poli que despierta de un largo coma y se las tiene que apañar para encontrar a la mujer y el hijo perdidos. De momento Rick es un personaje blanco, algo plano, pero al que le predigo un oscurecimiento progresivo al estilo Jack Shephard. De hecho se parecen y el actor, Andrew Lincoln, es un más que conocido para todos aquellos que cada Navidad vemos religiosamente Love Actually en el sofá de casa. Del resto de personajes me quedo con Glen que le da un toque humorístico a la serie y que para seguir con la comparativa seria Hurley. Andrea también me parece que ira ganando protagonismo poco a poco,una mujer que ha perdido lo que más quiere y que lucha para no derrumbarse del todo. Hay química entre los actores pero a los personajes aún les falta para enganchar como en su día lo hizo John Locke o Ben Linus aunque es pronto para juzgar.
Si las Navidades os producen cierta urticaria y estáis hartos de la felicidad ajena recomiendo un pequeña mini maratón de estos seis capítulos.
miércoles, 15 de diciembre de 2010
El Regal
Quan dissabte a la nit, en una festa d'aniversari sorpresa i tardia, em van obsequiar amb un llibre que no deixava de ser el recull de les bajanades que escric vaig sentir la necessitat de desaparèixer. Un detall molt bonic, preciós, fet des de el carinyo absolut i que recordaré durant molts anys però que em va fer pensar que totes aquelles persones havien llegit parts de mi que sempre s'amaguen i que, no sé ni com, he alliberat en un blog on tothom pot veure la meva nuesa i la puerilitat dels meus escrits.
Inconsciència la meva, la d'algú que viu entre les ombres i es protegeix amb cent mil corasses d'invisibles a prova de resistència astronòmica.
Una nit que no sé si va arribar tard però que d'entrada m'ha deixat material per pensar durant moltes setmanes. M'he sentit més vigilada i, per tant, estimada del que creia, m'ha sorprès gratament la presència d'una parell de persones amb qui el contacte no és tant del dia a dia però amb qui deu ser que ens lliga un afecte mutú en el que ells han donat més que jo. S''han de reconèixer els errors.
I també el regust agredolç, tres abscències sonades que m'estan costant una mica de païr pel simple fet que sempre he estat allà i tot i que entenc que la vida no és un camí d'un sol sentit però potser, en un any tant dur com ha estat el 2010, hi comptava per imperatiu. Algun dia ho hauré d'apendre i no em fará tant mal.
De totes maneres si s'ha d'agraïr a cor obert les protagonistes són elles les que ha organitzat aquest tinglado i la gent que va decidir donar-me una nit de la seva vida en un moment, una época, en què realmente una necessita sentir-se estimada. M'hi vaig sentir: no té preu veure totes les amigues de Lleida desplaçar-se a Barcelona (prenyades incluídes), ex companyes de pis que fa temps que no veus o amics que acaben la funció de teatre i troben una estona per tu. Gràcies de tot cor.
miércoles, 1 de diciembre de 2010
Autoestima
Aquests últims mesos dibuixo a la pissarra un esquema molt maco on, ben centrat, escric la paraula autoestima i em dedico una bona estona a insistir en la importància del concepte per tal de reforçar la identitat personal sobretot en els adolescents. Dic moltes coses com que és un concepte dinàmic, multifactorial, perquè hi influeix grans quantitats d'àrees personals, i que reforçar-lo és bàsic en qualsevol de les àrees que hi hagin mancances i, mentre ho faig sempre ensopego amb algun parell d'ulls que em miren amb atenció.
Observo que aquests dos o tres parells d'ulls em miren fascinats com si mai haguessin reparat en aquest fet i com si la meva boca els hi estigués escupint els números guanyadors de la propera Primitiva. Ells no saben que mentrestant miro de reüll l'esquema que he dibuixat jo mateixa a la pissarra i marco, amb creus vermelles imaginàries, totes les àrees en que vaig coixa. Podria recitar-les de memòria però no ha faré però sempre penso que hauria de crear una línea nova en aquest esquema que dibuixo i que fos una fletxa d'un sentit cap a la paraula vulnerabilitat.
Observo que aquests dos o tres parells d'ulls em miren fascinats com si mai haguessin reparat en aquest fet i com si la meva boca els hi estigués escupint els números guanyadors de la propera Primitiva. Ells no saben que mentrestant miro de reüll l'esquema que he dibuixat jo mateixa a la pissarra i marco, amb creus vermelles imaginàries, totes les àrees en que vaig coixa. Podria recitar-les de memòria però no ha faré però sempre penso que hauria de crear una línea nova en aquest esquema que dibuixo i que fos una fletxa d'un sentit cap a la paraula vulnerabilitat.
martes, 16 de noviembre de 2010
De 0 a 9
Les hores es fan curtes, massa curtes pel meu gust i des de l'estudi de casa meva veig com un cotxe es mou entre els quatre carrers d'aquest poble i dedueixo, per l'hora, que va a sopar. Foscor, soledat i tedi és tot el que veig per la finestra i llavors reflexiono, Sol, qué fas mirant per la finestra? més que res perquè 100 temes m'esperen perquè els memoritzi i escupeixi en algun moment de 2011 i perquè aquesta setmana tinc 6 hores de formació que donar i una assignatura pendent a la que començar a enfrontar-me.
Necessito uns minuts, cliquejo per buscar alguna cosa de música i l'opció guanyadora és Damien Rice que és qui m'acomapanya i m'ajuda en aquestes tardes d'estudi. La música de Rice és recomanable 100%. Propietari d'una sensabilitat exquisita, melancòlic a la quinta potència, el cantautor irlandés es va fer conegut quan algú intel·ligent va decidir incloure The Blower's daughter a la banda sonora de la película Closer, tot i que tota molta gent encara es pensa que el títol és "I can't take my eyes off you".
El seu primer disc és titula 0 i no té cap cançó que sobri, totes són perfectes i, per mi, la joia de la corona és Cannonball. Segurament serà un dels discs als que torni durant els anys que visqui. Alguna de les peces como la dues esmentades, Delicate o Volcano han tocat en precisió membranes del meu cos, situades sota la pell i els ossos, que s'han comunicat en línea directa amb les emocions que lluiten per lliberar-se
Al 2006 va publicar l'àlbum 9, no sé la simbologia dels números, i és un álbum que no tinc tant escoltat per tant no puc dir si és millor, pitjor o manté el nivell. He de confessar que des de que es va inventar l'ipod no escolto àlbums sencers però te la meravellosa 9 crimes només per ella ja val la pena escoltar-lo.
I tot això perquè jo també espero anar de 0 a 9 per manida que sigui la metàfora.
jueves, 11 de noviembre de 2010
Nits de Medi
Sento enyorança de les nits al Mediterráneo, l'emblemátic pub del carrer Balmes que li deu el nom a la cançó del mestre Serrat. Deu ser que últimament no vaig de concerts i és el més semblant quan els músics del local interpreten al tambuert, en les seves actuacions de quaranta minuts, versions de Sabina, Serrat, Antonio Vega, Calamaro o algun que altre clàssic del rock americà.
Hi havia una època que hi feiem vida al Medi, com l'anomenen els habituals, i veiem passar les nits entre cerveses i crispetes. Sí, trobo a faltar les crispetes i que et facin compartir taula per tal de optimitzar l'espai ( o més ben dit per assegurar-se més caixa). No em molesta, a vegades es coneixen persones curioses i la majoria de les vegades cadascú està a lo seu parlant fluixet o aplaudint les actuacions.
L'ambient del pub és el millor: encara hi ha gent que intenta viure de la música i que hi creu sobre tot como l'Albert Fibla, Pedro Javier Hermosilla o Joan Tena tots sortits de la cantera del cor del carrer Balmes.
Toca fer un Medi aviat.
miércoles, 10 de noviembre de 2010
Sold out
Avui toca a l'Hospitalet, ciutat que porto al cor, i no el veurem perquè ja fa una setmana que no queden entrades. I no, no és una gira nova ni ha fet excessiva promoció del seu disc però és bo i després de més de deu anys de carrera sembla que la gent ja ho comença a saber.
Tots els que vagin avui al Teatre Joventut disfruteu del que segur será un bon concert.
Fins la propera Sr González
sábado, 6 de noviembre de 2010
Los sueños de Amber
Le caía el pelo desordenado en la cara imposibilitando, a cualquiera que la estuviera mirando, el estudio de su rostro. Sus manos largas, sus dedos de pianista con sus uñas pintadas de rojo pimentón se movían de izquierda a derecha, velozmente, alguna vez tachaba aquí o allá pero sin dejar el papel un sólo segundo. Escribía una carta.
Para los más curiosos no era una carta formal a alguna institución, no era una carta de desamor, ni una carta a algún amigo que vivía lejos. Escribía a su ángel.
Amber Damaro, ese era su nombre, nunca había creído en la existencia de los ángeles por puro sentido práctico. Hija de padres desconocidos, criada por su tía sorda que le enseño el oficio de modista, con un hermano mayor que vivía en otro país, diabética, con una constitución débil que le obligaba a estar en cama más de lo que desearía y con una cojera no muy importante pero sí perceptible que había sido motivo de burla desde bien jovencita. ¿Motivos para creer en los ángeles? Ciertamente no los tenía. Un día de primavera decidió emprender las primeras vacaciones de su vida y salió del país por primera vez con la excusa de visitar a su hermano. Él no tenía mucho tiempo para ella, era un banquero ajetreado ajeno a que el tiempo se le escurría entre los dedos y que no habría dinero suficiente para comprarlo de nuevo.
Una tarde en la que se hartó de ver la televisión y escuchar el taladro incesante del vecino griego de su hermano decidió descubrir que había más allá de los bloques de hormigón elevados al cielo a los que la gente denominaba hogar. Exactamente ciento ocho minutos más tarde estaba en un parque en el noreste de la ciudad contemplando el reflejo de su vestido rojo a lunares blancos en un estanque lleno de cisnes. Siempre había sentido simpatía por esas aves quizás porqué siempre esperaba su propia transformación que, asumía, no llegaría.
No le escucho llegar.
“¿Son preciosos verdad?” dijo una voz cercana.
Al girar la cabeza descubrió delante suyo a un joven indio, menor que ella, no muy alto, pelo corto azabache que le crecía rebelde, con una sonrisa ladeada y unos ojos carbón que al
mirarlos directamente irradiaban calma cósmica.
“No eres de aquí ¿verdad?” prosiguió él.
“No, si lo fuera me pasaría todas la tardes contemplándoles seguro que me haría sentir mejor” contestó tímidamente.
“Lo haría, tienen el poder de alejarte de cualquier pensamiento negativo”
“Temo que si me alejaran de cualquier pensamiento malo me quedaría sin pensamientos” dijo hablando para ella en voz alta.
“No te creo” le dijo él con tono pausado “no me creo que no tengas sueños o ilusiones por cumplir.
Va prueba” le animó haciendo un gesto con la mano para que prosiguiera.
“Solía soñar en ser bailarina profesional, que viajaría por el mundo bailando, que tendría una familia enorme con la que ir de camping mientras cantaríamos canciones de “Sonrisas y Lagrimas”. Y siempre tenía la sensación de ser útil, imprescindible para el mundo como que si desapareciese mañana algo de mi habría quedado en él. Ya sé que no he podido bailar, solo tengo un hermano que vive a cuatro horas de avión y ni siquiera sé cantar”
“No vas desaparecer mañana si lo hicieras yo habría fracasado” le dijo sonriendo y ella percibió reminiscencias infantiles en su sonrisa.
“¿Y eso? Eres una especia de salvador” le dijo bromeando.
“ Digamos que sí, de hecho soy un ángel” le dijo en el oído “tu ángel para ser exactos”
Amber lo miró atónita tratando de procesar que acababa de escuchar. Una parte de ella temía estar delante de un ser con delirios de grandeza mientras que la otra parte deseaba que el poseedor de los ojos carbón realmente fuera su ángel.
“Sé como suena pero sé que una parte de ti aún cree que puede ser cierto y por eso estoy aquí. No a todo el mundo se le designa un ángel sólo a las personas que tiene potencial suficiente para cuidar de otras personas en un futuro próximo, a los que realmente serán grandes cuidadores y futuros ángeles porqué poseen la bondad suficiente para ir ayudando a otros humanos y que el mundo siga avanzando”
Ella seguía sin hablar, perpleja pero con expresión ilegible así que él insistió:
“¿Cómo creías que la humanidad sobrevivía?”
Amber respondió un rápido “Por inercia” que arrancó las carcajadas del chico.
“Eso creen casi todos pero estoy seguro que tienes tus dudas de que las cosas funcionen por inercia. ¿Funcionan los coches, las empresas o los cuerpos de las personas por inercia? Tú sabes la respuesta. Quiero que entiendas que lo que hacemos nosotros es casi invisible para ellos, somos las balanza que intenta equilibrar todo lo malo que pasa cada día y somos útiles, muy útiles así que depende de ti si quieres aceptar. No es una obligación es una cuestión de elección”
Mientras acababa de hablar sacó un papel y anotó algo: una dirección y un nombre
“Si decides saber más sólo escríbeme” y se fue
Amber guardó el nombre y la dirección en su cartera, volvió a su casa dejando atrás a su hermano y una tarde decidió aceptar la propuesta, por insensata y loca que pareciese. Escribió una carta, le llegó una respuesta y así sucesivamente, entre estas idas y venidas empezó a enteder como operaban los ángeles: como ingenieros de las relaciones humanes, equilibristas de los miedos y sensaciones y decidió sumarse a ellos dejando atrás los viejos sueños.
Un trozito de inspiración de esta historia nace del estribillo de esta canción
http://www.youtube.com/watch?v=UJ7FRGT69DY
jueves, 14 de octubre de 2010
Jo ho espero tot de tu
A ningú en concret, a l'aire que tot ho escolta.
Li he vist penjada a una amiga, feia tant de temps que no escoltava aquesta cançó que ni la recordava i se m'ha esborronat la pell.
Li he vist penjada a una amiga, feia tant de temps que no escoltava aquesta cançó que ni la recordava i se m'ha esborronat la pell.
domingo, 10 de octubre de 2010
Florence + The Machine
En resulta particularment avorrit el panorama musical pop (secció femenina). Totes sonen igual ja es diguin Rihanna, Katy Perry, Madonna, Kyle Minogue o l'efervescent Lady Gaga. Totes canten cançons insulses de pop, amb ritmes electrònics de fons, i maquillen la falta de creativitat amb vestits excèntrics i balls de contorsionista. I si hi ha algunes que ho fan millor que d'altres però cap m'havia cridat tant l'atenció com l'anglesa Florence Welch.
La pelroja fa pop molt ben fet i ho barreja amb rock i una mica de blues, hi afegeix l'exquisita sonoritat de l'arpa i molta percussió. Crea, no para de crear, té talent, veu i sentit de l'estètica. Resulta diferent i només té 23 anys tot i que la seves faccions dures fan pensar en una dona més viscuda i soferta. Les seves lletres tenen un punt de drama queen amb molta sonoritat i una gran presència vocal serà per això que el seu àlbum "Lungs" no deixa de sonar a casa meva mentre estudio, llegeixo o menjo.
miércoles, 6 de octubre de 2010
Maleït octubre
Deu ser que els planetes es van alinear incorrectament en algun moment que jo no vaig percebre i fan d’octubre el meu mes maleït. No li vaig cap altra explicació lògica. Algú hauria de regalar-me una manera de borrar aquest mes del meu calendari o fer-me entrar en una inmunitat perquè no em pugui atacar de nou.
Aquest cop m’ha donat on fa més mal, a la salud de qui més m’estimo.
Ara toca ser forta i no en sé, ja fa temps que he assumit que sóc dèbil però buscaré la força per les dues. Ella s'ho mereix tot.
lunes, 27 de septiembre de 2010
La carretera
Ahir vaig acabar de llegir "La Carretera" i he de dir que tenia els més dubtes de quan seria capaç d'acabar-lo perquè era incapaç de llegir-ne tres pàgines sense sentir una agonia dins meu terrible moltes vegades transformada en plor ofegat. No és una crítica sinó tot un elogi a com l'autor aconsegueix que t'impliquis en el món apocalíptic que tant bé sap descriure.
La història és la d'un pare i un fill, dels que no coneixem el nom, que intenten sobreviure a un món desert, apocalíptic i en el que els pocs supervivents que queden estan tant desesperats que són capaços de qualsevol cosa. Cada dia és més fosc que l'anterior, les ciutats són sombres oblidades del que havien estat decorades amb morts als portals, molt d'asfalt i fums tòxics que recorden que no hi ha possibilitats de reparar el que un dia va ser habitable. El pare farà el que sigui per protegir al seu fill i encara queden en ell records del passat, s'esforçarà per inculcar el sentit de l'esperança a una ser que només recorda un món sense ella. Un món sense colors.
Durant les 200 pàgines de lectura et mantens en tensió, sents com els dos supervivents tenen algun alè desconegut rera el seu clatell però mantens l'esperança que consegueixin arribar algun lloc sobretot per la figura del nen.
En el fons tot l'escenari que se'ns presenta és només una forma que té l'autor de parlar de la soledat i la desasperació que habita en les persones però ho fa amb pols i maestría.
"Un cadáver en un portal, tieso como el cuero. Haciéndole un mohín al día. Se arrimó al chico. Ten presente que las cosas que te metes en la cabeza están ahí para siempre, dijo. Quizás deberías pensar en eso.
Algunas cosas las olvidas, ¿no?
Sí. Olvidas lo que quieres recordar y recuerdas lo que quieres olvidar".
jueves, 16 de septiembre de 2010
Fringe
En septiembre vueleven los coleccionables de Planeta Agostini, la vuelta al cole y las series que más me gustan. Una de ellas es Fringe y regresa pronto, muy pronto.
¿Y esto de qué va?
La división Fringe es una división del FBI que se dedica a la investigación de sucesos al menos curiosos, en ella trabaja la agente Olivia Dunham y su superior Broyles. Olivia formará equipo con el genio de Walter Bishop, un superdotado científico que lleva veinte años encerrado en un psiquiátrico, y su hijo el carismático y encantador Peter Bishop. Ellos tres se enfrentaran a casos inquietantes y poco a poco se darán cuenta que esos casos aparentemente sin conexión forman parte de una trama más compleja.
¿A qué se parece?
Está claro que a Expediente X aunque en la serie de Mulder y Scully el tema era lo paranormal aquí el tema de la pseudociencia va más por otros derroteros que no pienso desvelar. Como en la serie de los 90 existe tensión sexual entre Peter-Olivia pero poco a poco veremos como la tratan de manera diferente y, también, hay capítulos conclusivos que hace que la trama transcurra lentamente.
¿Quién está delante y detrás de Fringe?
La cabeza pensante es JJ Abrams el genio detrás de Lost, Felicity, Alias o la adaptación de Star Trek . Cuando has visto algo de la obra de JJ se nota que su mano está ahí: su pasión por la pseudociencia así como el crear una prota femenina fuerte como Kate de Lost, Felicity o la prota de Alias.
Dando la cara está el gran John Noble que interpreta al genial e ido John Walter Bishop, un señor que merecería nominaciones y premios porqué se supera en cada capítulo. Luego tenemos dos actores solventes que siempre son una garantía de secundarios de lujo como Lance Reddick (Broyles) o Kirk Acevedo (Charlie Francis). En la delantera tenemos a Joshua Jackosn, el Pacey de Dawson's Creek, con un papel que le va como anillo al dedo: el chico carismático, engatusador a ratos y tan bueno en el fondo que tiene a toda la audiencia femenina enamorada de él. Y, claro, la chica es Anna Torv que interpreta a la fría y dura Olivia Dunham de un modo que a mi me llega, me costó llegar a Olivia pero gracias a Anna entiendo su frialdad y me gana cada capítulo.
¿Qué es lo mejor y lo peor?
Lo peor es fácil: los primeros capítulos de la primera temporda son autoconclusivos y les falta ritmo así que mucha gente la dejó en los primeros capítulos, como yo pero gracias a un amigo "pesado" la retomé.
Lo mejor es más largo: la trama es genial, el final de la 1a temporda, cada escena de Walter Bishop, el inquietante personaje del Observer, la aparición del mítico Leonard Nimoy, la coherencia pseudocientífica de la historia y los títulos de crédito.
lunes, 13 de septiembre de 2010
L'Oblit
Cada any a primers de setembre visc el mateix: nits de ball amb orquestra, converses anuals amb gent que no veig durant la resta del dotze mesos restants, olor d'Orelletes i més alcohol del que hauria de beure. És com estar dins "El dia de la marmota" però en versió anual.
Les senyores marquen la data al calendari per lluïr els seus millors vestits i joies tot al contrari de mi, fa segles que ja no m'importa aquesta data i a vegades em pregunto perquè no aprofito aquests dies per marxar algun lloc. Mai ho faig, aquest any he tornat, suposo que que en el fons vull ser-hi perquè des de fa pocs anys comprovo en la meva pell com actúa l'oblit. Me'l trobo cada any, sempre al fons d'algun lloc: del ball, de la barra, del bar o del carrer. Sempre és allà amb la seva mirada que abans deia tant i ara no diu res perquè en ell ara hi habita l'oblit, tot el que puc fer és recodar-lo de tant en tant, sempre aquests dies, per saber que finalment he entès el significat d'un dels mots més difícils de comprendre de tot el diccionari.
Ara miro a l'oblit i no somric perquè ho he oblidat tot i que tinc el vague record que abans ho feia, me'l miro de fit a fit i només sento reminiscències de sentiments que potser un dia vaig sentir però tampoc ho juraria. Potser només són rastres de sensacions equivocades i vull creure que es això tot i que sé que no, ho he hagut d'oblidar per saber que el que sentia era real.
Ja quasi no li dic res a l'Oblit perquè poc a poc les paraules que algun cop hauria d'haver dit han deixat de tenir importància.
Les senyores marquen la data al calendari per lluïr els seus millors vestits i joies tot al contrari de mi, fa segles que ja no m'importa aquesta data i a vegades em pregunto perquè no aprofito aquests dies per marxar algun lloc. Mai ho faig, aquest any he tornat, suposo que que en el fons vull ser-hi perquè des de fa pocs anys comprovo en la meva pell com actúa l'oblit. Me'l trobo cada any, sempre al fons d'algun lloc: del ball, de la barra, del bar o del carrer. Sempre és allà amb la seva mirada que abans deia tant i ara no diu res perquè en ell ara hi habita l'oblit, tot el que puc fer és recodar-lo de tant en tant, sempre aquests dies, per saber que finalment he entès el significat d'un dels mots més difícils de comprendre de tot el diccionari.
Ara miro a l'oblit i no somric perquè ho he oblidat tot i que tinc el vague record que abans ho feia, me'l miro de fit a fit i només sento reminiscències de sentiments que potser un dia vaig sentir però tampoc ho juraria. Potser només són rastres de sensacions equivocades i vull creure que es això tot i que sé que no, ho he hagut d'oblidar per saber que el que sentia era real.
Ja quasi no li dic res a l'Oblit perquè poc a poc les paraules que algun cop hauria d'haver dit han deixat de tenir importància.
martes, 7 de septiembre de 2010
London by myself (2a part)
Cada viatge comporta un descobriment personal més enllà dels idiomes, museus, carrers, persones, cultures, etc que vagis descobrint. Sense saber com entre mig de cada bitllet d'anada i tornada descobreixes coses de tu mateix que no sabies o potser no havies parat la suficient atenció; moltes vegades el fet d'estar en un context diferent il·lumina la teva ment i t'ofereix un nou ventall de possibilitats.
Aquesta segona vegada a Londres m'ha reviscolat records adomirts en mi de quan tant sols somniava en ser una persona adulta, he recordat qui volia ser quan encara no era major d'edat i visitava per primer cop la ciutat. Podria haver-ho fet millor, podia haver-ho fet pitjor però el cas és que encara es possible i m'ha reafirmat que, m'agradi o no, la soledat i jo ens portem bé. Som un parella que funciona tot i que cada cop consideri més seriosimanet el separar-me temporalment d'ella.
I no sé vosaltres però al final de cada viatge sempre perduren una imatge, un indret, una cançó i un moment. Aquests són els meus.
La imatge és la més dificil però veure caure el sol des de Westimenter Bridge quan els turistes comencen a girar cua, veure el London Eye imponent i trencador davant meu i com l'aigua del Tamèsis es mou amb calma mentre un vaixell avança amb pas de velleta amb bastó anant de passeig és una imatge que m'omple la ment de frases i idees. El remor de l'aigua, els colors del capvespre i els ponts formen una triumvirat que m'atreu magnèticament i podria quedar-me embadalida durant hores només mirant la imatge mentre oloro els peanuts torrats del venedor ambulant que comença arrepelgar la paradeta uns metres més enllà.
No tinc cap dubte de l'indret es diu Hamstead Park. Pensar que quasi no el visito... de fet ho vaig fer un dels últims dies quan el meu follet em va guiar fins allí, al parc tot i que la paraula correcta seria bosc. Si, un bosc al mig de Londres amb tot de caminets estrets, arbres gegants, herba verda i algun que altre esportista que corre per cremar vés a saber què. Poc a poc t'introdueixes en aquest conte de fades i el soroll dels cotxes desapareix per invaïr-te la calma més pura, et perds pel bosc però no tens por perquè tot és tant preciós que saps que res dolent passarà, creus per un moment que ets com Hansel i Gretel però sense amenaces i no necessites les molles de pà per a res. No hi ha foto possible que pugui fer justicia al moment que vaig compartir asseguda a l'herba, amb l'esquena recolzada al tronc, veient el paisatge i com els minuts de la tarda refredaven la tempetura però tot i així ens resistiem a marxar. El cor se'm va aturar però en el bon sentit del terme, en el que et sents més proper i més connectada al món.
"Red Queen" s'ha convertit en la cançó indiscutible d'aquestes setmanes. Un companya de classe i jo caminàvem pel mercat de Portobello, un dissabte al matí, i quan ja estava saturada de tanta antiguitat, tanta roba vintage i tant músic de carrer em vaig quasi entrepussar amb la seva funda de guitarra. La canço em va enganxar de seguida, tant que vaig investigar i pocs dies després anava a un dels seus concerts , en un carrer impossible de trobar, amb la certesa que no serà l'últim. Entre altres les cançons d'en Robbie Boyd han aconseguit que les meves ganes d'escriure s'hagin disparat d'una forma inesperada, tot i que no sé si fructífera, m'inspiren sense raó concreta. De record m'emporto la seva maqueta i, qui sap, tal com va dir-me igual ens veiem en el seu tour europeu. El que és segur és que la seva música ha estat el fil conductor i que ell és en un personatge que per semblança em crida força l'atenció.
El moment el vaig viure a Hyde Park asseguda sota un arbre llegint i escrivint fins que el meu dit imaginari va apretar el boto de pausa de la meva ment (la pena és que no recordo com vaig fer-ho) i simplement em vaig seure a contemplar els ànecs. Poc després vivia el meu particular encontre amb el follet del bosc perquè si hi ha una cosa amb la que disfruto és amb conèixer persones sortides del no res i que tinguin un impacte positiu que endevines, quasi desde el primer moment, quan en segons decideixes seguri una conversa que només hauria de durar un minut.
I a part de tot això torno amb un objectiu complit: el de practicar més el meu anglès que encara té un munt d'errors però he conseguit perdre la por a mantenir una conversa amb qui sigui. I noto una millora considerable i si he millorat és en part per aquests anys de veure series amb versió original que alguna cosa queda.
Aquesta segona vegada a Londres m'ha reviscolat records adomirts en mi de quan tant sols somniava en ser una persona adulta, he recordat qui volia ser quan encara no era major d'edat i visitava per primer cop la ciutat. Podria haver-ho fet millor, podia haver-ho fet pitjor però el cas és que encara es possible i m'ha reafirmat que, m'agradi o no, la soledat i jo ens portem bé. Som un parella que funciona tot i que cada cop consideri més seriosimanet el separar-me temporalment d'ella.
I no sé vosaltres però al final de cada viatge sempre perduren una imatge, un indret, una cançó i un moment. Aquests són els meus.
La imatge és la més dificil però veure caure el sol des de Westimenter Bridge quan els turistes comencen a girar cua, veure el London Eye imponent i trencador davant meu i com l'aigua del Tamèsis es mou amb calma mentre un vaixell avança amb pas de velleta amb bastó anant de passeig és una imatge que m'omple la ment de frases i idees. El remor de l'aigua, els colors del capvespre i els ponts formen una triumvirat que m'atreu magnèticament i podria quedar-me embadalida durant hores només mirant la imatge mentre oloro els peanuts torrats del venedor ambulant que comença arrepelgar la paradeta uns metres més enllà.
No tinc cap dubte de l'indret es diu Hamstead Park. Pensar que quasi no el visito... de fet ho vaig fer un dels últims dies quan el meu follet em va guiar fins allí, al parc tot i que la paraula correcta seria bosc. Si, un bosc al mig de Londres amb tot de caminets estrets, arbres gegants, herba verda i algun que altre esportista que corre per cremar vés a saber què. Poc a poc t'introdueixes en aquest conte de fades i el soroll dels cotxes desapareix per invaïr-te la calma més pura, et perds pel bosc però no tens por perquè tot és tant preciós que saps que res dolent passarà, creus per un moment que ets com Hansel i Gretel però sense amenaces i no necessites les molles de pà per a res. No hi ha foto possible que pugui fer justicia al moment que vaig compartir asseguda a l'herba, amb l'esquena recolzada al tronc, veient el paisatge i com els minuts de la tarda refredaven la tempetura però tot i així ens resistiem a marxar. El cor se'm va aturar però en el bon sentit del terme, en el que et sents més proper i més connectada al món.
"Red Queen" s'ha convertit en la cançó indiscutible d'aquestes setmanes. Un companya de classe i jo caminàvem pel mercat de Portobello, un dissabte al matí, i quan ja estava saturada de tanta antiguitat, tanta roba vintage i tant músic de carrer em vaig quasi entrepussar amb la seva funda de guitarra. La canço em va enganxar de seguida, tant que vaig investigar i pocs dies després anava a un dels seus concerts , en un carrer impossible de trobar, amb la certesa que no serà l'últim. Entre altres les cançons d'en Robbie Boyd han aconseguit que les meves ganes d'escriure s'hagin disparat d'una forma inesperada, tot i que no sé si fructífera, m'inspiren sense raó concreta. De record m'emporto la seva maqueta i, qui sap, tal com va dir-me igual ens veiem en el seu tour europeu. El que és segur és que la seva música ha estat el fil conductor i que ell és en un personatge que per semblança em crida força l'atenció.
El moment el vaig viure a Hyde Park asseguda sota un arbre llegint i escrivint fins que el meu dit imaginari va apretar el boto de pausa de la meva ment (la pena és que no recordo com vaig fer-ho) i simplement em vaig seure a contemplar els ànecs. Poc després vivia el meu particular encontre amb el follet del bosc perquè si hi ha una cosa amb la que disfruto és amb conèixer persones sortides del no res i que tinguin un impacte positiu que endevines, quasi desde el primer moment, quan en segons decideixes seguri una conversa que només hauria de durar un minut.
I a part de tot això torno amb un objectiu complit: el de practicar més el meu anglès que encara té un munt d'errors però he conseguit perdre la por a mantenir una conversa amb qui sigui. I noto una millora considerable i si he millorat és en part per aquests anys de veure series amb versió original que alguna cosa queda.
sábado, 4 de septiembre de 2010
Encontres casuals
Deixar de buscar, aparca les expectatives a la primera cantonada d'un carrer sense nom, seu i respira.
En el moment que em vaig relaxar un instant va aparèixer el meu follet per donar-me la mà, guiar-me i portar-me al País de les Meravelles. Durant unes hores he deixat de ser la Sol per ser Alícia, depositant tota la meva confiança en el meu conill blanc en aparença humana, quasi adolescent, com tret d'un d'aquells contes emmagatzemats a les golfes de casa.
Segueix funcionant mirar als ulls de la gent i confiar en les casualitats, deixar que les paraules flueixin independenment del idioma emprat i escoltar amb els sis sentits. Mai saps quan un encontre casual pot acabar deixant una petjada a la teva pell.
martes, 31 de agosto de 2010
Emmy decepción
No entiendo el criterio de la votantes a los Emmy's.
No entiendo que premien al mismo señor, Bryan Cranston, todos los años ¿realmente los otros cinco actores de drama son tan malos? No se merecía Matthew Fox un reconocimiento por el gran trabajo de The End? o mejor aún ¿no se merece ya de una vez Michael C Hall el Emmy por una temporada sublime interpretando al psychokiller más complejo de la televisión? Resulta que no.. Cranston, el tio que se paso media vida interpretando al padre de Malcom in the middle va acaparar este premio de por vida dejando en la cuneta no sólo a Fox y CHall sinó también a talentos como Hug Laurie o Jon Hamm.
No entiendo el robo a mano armada a Terry O'Quinn. Lo siento, no lo entiendo ni ahora ni dentro de seis años, su interpretación de dos personajes esta temporada (John Locke y el Humo Negro) ha generado todo tipo de alabanzas pero el damos el premio a Aaron Paul ¿por qué? Ya sé que Terry lo ganó hace dos años pero bien que podemos repetir con Cranston per la misma regla no se aplica a O'Quinn. Incomprensible.
No entiendo que la temporada más floja de Mad Men gané el premio a mejor serie dramática. Me gusta esta serie, está muy bien escrita y mejor contextualizada pero le falta un ingrediente básico: no tiene emoción. Mucha gente se duerme con ella porqué le falta emotividad y aunque a mi me aporta otras cosas entiendo que una serie que no despierta un mínimo de pasión no es merecedora de tanto galardon. Una buena historia debe ser capaz de enganchar al espectador.
No entiendo el constante desplante a una serie del calibre de Dexter y a un actor de la talla de Michael C Hall, ya lo he dicho por lo repito. Si no me hubiera importado que Lost perdiera a mejor serie o mejor actor principal seria en favor de Dexter porqué la 4a es simplemente sublime tanto a nivel argumental, interpretativo como en emoción. Un final de temporada desgarrador y con uno de los mejores cliffhangers emitidos en esta década además que no es que no tenga un capítulo malo: no tiene una escena mala! La última temporada es digna de estar en un manual para futuros guionistas pero quizás EEUU es demasiado conservadora aún para premiar a una serie que va de un tio que mata por placer.
No entiendo la forma como han ignorado a Lost. Puedo comprender que no a todo el mundo le ha gustado el final pero está bien escrito, mejor interpretado y son dos horas y media de emoción, pasión y conclusiones de una las historias más adictivas de la televisión de los últimos veinte años. Se merecía el reconocimiento como capítulo final y por todo lo que ha aportado a la nueva forma de consumir televisión, nadie ha conseguido lo que ha conseguido una serie que despertó a medio mundo una madrugada de mayo para ver el final en vivo ¿realmente es tan mala la serie? ¿entonces que hacíamos todos despiertos? Nos han mantenido en vilo durante 6 gloriosos años y ya les negaron el premio por el final de la 3a temporada, era el momento de la palmadita en la espalda para Lindelof, Cuse and Abrams pero se lo negaron vilmente, se lo negaron todo. Ni la música de Giacchino ganó!
Los Emmy's y yo hemos acabado, es una relación rota que nunca funcionó.
¿Qué se puede esperar de unos premios que jamás premiaron a "The Wire"? La respuesta es nada.
No entiendo que premien al mismo señor, Bryan Cranston, todos los años ¿realmente los otros cinco actores de drama son tan malos? No se merecía Matthew Fox un reconocimiento por el gran trabajo de The End? o mejor aún ¿no se merece ya de una vez Michael C Hall el Emmy por una temporada sublime interpretando al psychokiller más complejo de la televisión? Resulta que no.. Cranston, el tio que se paso media vida interpretando al padre de Malcom in the middle va acaparar este premio de por vida dejando en la cuneta no sólo a Fox y CHall sinó también a talentos como Hug Laurie o Jon Hamm.
No entiendo el robo a mano armada a Terry O'Quinn. Lo siento, no lo entiendo ni ahora ni dentro de seis años, su interpretación de dos personajes esta temporada (John Locke y el Humo Negro) ha generado todo tipo de alabanzas pero el damos el premio a Aaron Paul ¿por qué? Ya sé que Terry lo ganó hace dos años pero bien que podemos repetir con Cranston per la misma regla no se aplica a O'Quinn. Incomprensible.
No entiendo que la temporada más floja de Mad Men gané el premio a mejor serie dramática. Me gusta esta serie, está muy bien escrita y mejor contextualizada pero le falta un ingrediente básico: no tiene emoción. Mucha gente se duerme con ella porqué le falta emotividad y aunque a mi me aporta otras cosas entiendo que una serie que no despierta un mínimo de pasión no es merecedora de tanto galardon. Una buena historia debe ser capaz de enganchar al espectador.
No entiendo el constante desplante a una serie del calibre de Dexter y a un actor de la talla de Michael C Hall, ya lo he dicho por lo repito. Si no me hubiera importado que Lost perdiera a mejor serie o mejor actor principal seria en favor de Dexter porqué la 4a es simplemente sublime tanto a nivel argumental, interpretativo como en emoción. Un final de temporada desgarrador y con uno de los mejores cliffhangers emitidos en esta década además que no es que no tenga un capítulo malo: no tiene una escena mala! La última temporada es digna de estar en un manual para futuros guionistas pero quizás EEUU es demasiado conservadora aún para premiar a una serie que va de un tio que mata por placer.
No entiendo la forma como han ignorado a Lost. Puedo comprender que no a todo el mundo le ha gustado el final pero está bien escrito, mejor interpretado y son dos horas y media de emoción, pasión y conclusiones de una las historias más adictivas de la televisión de los últimos veinte años. Se merecía el reconocimiento como capítulo final y por todo lo que ha aportado a la nueva forma de consumir televisión, nadie ha conseguido lo que ha conseguido una serie que despertó a medio mundo una madrugada de mayo para ver el final en vivo ¿realmente es tan mala la serie? ¿entonces que hacíamos todos despiertos? Nos han mantenido en vilo durante 6 gloriosos años y ya les negaron el premio por el final de la 3a temporada, era el momento de la palmadita en la espalda para Lindelof, Cuse and Abrams pero se lo negaron vilmente, se lo negaron todo. Ni la música de Giacchino ganó!
Los Emmy's y yo hemos acabado, es una relación rota que nunca funcionó.
¿Qué se puede esperar de unos premios que jamás premiaron a "The Wire"? La respuesta es nada.
domingo, 29 de agosto de 2010
(Sin título)
Se refugió de la lluvia debajo del toldo granate del "Duke of York" cerca de la estación de Victoria. La falda vaquera mojada se le ceñía al cuerpo entorpeciendo sus movimientos, el pelo empapado, el pañuelo en la cabeza a modo de inútil capucha y el bolso había cogido un tono marrón intenso por obra y gracia de las gotas incesantes convertidas en cortinas de agua. No le molestaba, le gustaba la lluvía lo que más le preocupaba en ese momento es que pasaban de las doce de la noche y que tenía que llegar al apartamente de una forma u otra. En estos dias en fracciones de segundo pasaba de la absoluta seguridad al miedo paranoico. No era porqué si, tenia un nombre y se llamaba Tomás. Cada hombre con sombrero y gafas gigantes podía ser él y tarde temprano en esta ciudad o en la suya se acabarían encontrando y lo sabían los dos. Ella había estado pensando mucho en eso y en las infinitas veces que se habían encontrado por casualidad antes, en los bares menos inesperados, en el medio de la rambla, en el metro, en el cine; sin tener nada que ver .. se encontraban porqué había algo en ellos que los atraía de forma ancestral y, sí, debería revisar algo de sus libros de biología antes de hacer tales afirmaciones pero las leyes de la atracción jamás han sido puramente definidas y lo único cierto, para ella, era que la ingenuidad atrae a la perversión porqué necesita corromperla a la vez que la inseguridad innata desa sólo experimentar hasta encontrar la jodida fórmula mágica que lleve a la balanza equilibrarse. Nunca se equilibra, sólo trae problemas y esa era, en sintesis, su historia: la de una huída hacía delante pero consciente de que en algun momento la encontrarían y tendría que saldar las deudas pendientes con quien le había convertido en eso que era hora. Una autómata perdida.
Buscó la parada del autobús 25, al otro lado de la calle, y mientras cruzaba vió a dos hombres, los dos de unos cincuenta. Uno vestido con vaqueros y una parka roja, coleta griséacea pero una notabla calvície en la parte delantera pero con un cuerpo esbelto. El otro era más bien gordo, vestido totalmente de negro y casi rapado. Éste tenía la mano en la entrepierna del de la parka, que apoyaba la espalda en la pared de al lado del supermercado 24 horas.
"¿Perversión eh?" - se dijo para si misma ni remotamente sorprendida del espectáculo que ofrecían en medio de una de las zonas más transitadas mientras la gente entraba a comparar leche y cigarrillos. En un tiempo no muy lejano le habría incomadado lo suficiente para cambiar de acera, ahora le daba tan igual com la lluvía. Algo más que debía agradecerle al tarado que casi se la carga.
El móvil la devolvió a la realidad, miró la pantalla para leer el nombre de Marzia, su compañera de cuarto. Descolgó. Marzia no estaba lejos, en el "New Globe" y por un momento se relajó podía llegar ahí andando. No estaba sola, no más fantasmas. Cruzó la puerta del "New Globe" y encontró sin problemas la mesa donde estaba Marzia, Raquel, Chaudry y dos hombres más a los que no conocía. El mundo se puso en pausa.
Era como él, uno de ellos tenía un parecido más que notable. Las paredes empezaron acercarse hacía ella con movimientos de gigante apresurado, las banderolas del techo se descolgaron y se enzarzaron en su cuello como culebras, el ruido de la gente se convirtió en un zumbido, las pintas de cerveza volaban en dirección a su cura... y el mundo se apagó después del estruendo.
"María... María, María " - escuchaba su nombre a lo lejos, dudó, ¿estaba soñando?
"María , por favor, ¿estás bien?" - la voz de Marzia a su lado. Era real. Abrió los ojos y sólo podia ver brazos, piernas, cuerpos, rostros que la miraban desde arriba.
"Te has desmayado" - la informó la voz preocupada de Chaudry - "¿estás bien? te llevamos al hospital?"
"No, no,no.. estoy bien. Sólo que estoy mareada" - habló rápido anticipándose a la desastrosa idea que suponía ir a un hospital - "sólo quiero ir a casa, no he comido casi nada hoy". "Estoy bien" - empeñándose en sonar lo suficientemente creíble para salir de ahí y no tropezarse con la mirada de ese hombre de gafas enormes y camisa a cuadros que parecía haber sido creado, esculpido y pintado sólo para tenerla sobreaviso de que no tendría un segundo de paz en lo que le quedaba de vida.
Mariza la ayudó, recogieron su bolso y salieron por la puerta pero en su espalda notaba un par de ojos y un par de lentes divergentes clavados a su nuca.
Quizás continurá
Buscó la parada del autobús 25, al otro lado de la calle, y mientras cruzaba vió a dos hombres, los dos de unos cincuenta. Uno vestido con vaqueros y una parka roja, coleta griséacea pero una notabla calvície en la parte delantera pero con un cuerpo esbelto. El otro era más bien gordo, vestido totalmente de negro y casi rapado. Éste tenía la mano en la entrepierna del de la parka, que apoyaba la espalda en la pared de al lado del supermercado 24 horas.
"¿Perversión eh?" - se dijo para si misma ni remotamente sorprendida del espectáculo que ofrecían en medio de una de las zonas más transitadas mientras la gente entraba a comparar leche y cigarrillos. En un tiempo no muy lejano le habría incomadado lo suficiente para cambiar de acera, ahora le daba tan igual com la lluvía. Algo más que debía agradecerle al tarado que casi se la carga.
El móvil la devolvió a la realidad, miró la pantalla para leer el nombre de Marzia, su compañera de cuarto. Descolgó. Marzia no estaba lejos, en el "New Globe" y por un momento se relajó podía llegar ahí andando. No estaba sola, no más fantasmas. Cruzó la puerta del "New Globe" y encontró sin problemas la mesa donde estaba Marzia, Raquel, Chaudry y dos hombres más a los que no conocía. El mundo se puso en pausa.
Era como él, uno de ellos tenía un parecido más que notable. Las paredes empezaron acercarse hacía ella con movimientos de gigante apresurado, las banderolas del techo se descolgaron y se enzarzaron en su cuello como culebras, el ruido de la gente se convirtió en un zumbido, las pintas de cerveza volaban en dirección a su cura... y el mundo se apagó después del estruendo.
"María... María, María " - escuchaba su nombre a lo lejos, dudó, ¿estaba soñando?
"María , por favor, ¿estás bien?" - la voz de Marzia a su lado. Era real. Abrió los ojos y sólo podia ver brazos, piernas, cuerpos, rostros que la miraban desde arriba.
"Te has desmayado" - la informó la voz preocupada de Chaudry - "¿estás bien? te llevamos al hospital?"
"No, no,no.. estoy bien. Sólo que estoy mareada" - habló rápido anticipándose a la desastrosa idea que suponía ir a un hospital - "sólo quiero ir a casa, no he comido casi nada hoy". "Estoy bien" - empeñándose en sonar lo suficientemente creíble para salir de ahí y no tropezarse con la mirada de ese hombre de gafas enormes y camisa a cuadros que parecía haber sido creado, esculpido y pintado sólo para tenerla sobreaviso de que no tendría un segundo de paz en lo que le quedaba de vida.
Mariza la ayudó, recogieron su bolso y salieron por la puerta pero en su espalda notaba un par de ojos y un par de lentes divergentes clavados a su nuca.
Quizás continurá
sábado, 21 de agosto de 2010
Robbie Boyd
Esta mañana le he pasado paseando por el mercado de Portobello, en Notting Hill, y he tenido la suerte de descubrir un cantautor de eso que reunen los requisitos del tipo de música que a mi me gusta. Sólo han sido unos cinco minutos, los que ha durado su "Red Queen", pero he anotado su nombre rápido en mi móvil y al llegar a mi habitación gracias a su myspace, grandioso invento, me he pasado la hora de la comida escuchando su música.
Robbie Boyd, quedaros con el nombre porqué tiene algo y si os gusta el Folk-rock este es vuestro nombre. De momento sus actuaciones se concentran en Londres y UK en general pero mi intuición me dice que algun día le veremos en Barcelona.
Robbie Boyd, quedaros con el nombre porqué tiene algo y si os gusta el Folk-rock este es vuestro nombre. De momento sus actuaciones se concentran en Londres y UK en general pero mi intuición me dice que algun día le veremos en Barcelona.
miércoles, 18 de agosto de 2010
London by myself
He descobert el que significa el plaer de viatjar sola en una de les ciutats més grans d'Europa, només porto tres dies a Londres i l'estic assaborint d'una manera molt diferent al primer cop que vaig visitar-la més de deu anys enrera.
Una tarda qualsevol una de les meves amigues, de les de veritat, em va pronosticar que m'enganxaria a la sensació d'estar sola amb només la companyia d'un mapa perquè, segons ella, és de la pasta que estem fetes. He de reconèixer, a contracor, que he descobert que tenia raó i per un moment he trobat una pau que no sé descriure en paraules. Ja m'enteneu, sensacions.
I aquí estic veient caure la tarda asseguda davant del London Eye compartint taula amb dues dones indies que vesteixen mocadors i calcen sandalies amb mitjes gruixudes però que em somriuen tota l'estona. A la taula de la vora hi ha un senyor amb barba i ulleres, d'algun lloc d'Europa, amb la motxilla al terra i que passa l'estona llegint un enorme llibre d'Stephen King i cada cert temps aixeca la vista per perdre-la entre les càpsules elevades al cel. M'acabo el meu tallat i em perdo entre la riuada de turistes, creuo mirades còmplices amb altres turistes solitaris amb mapa i càmara a la mà, m'aturo per xerrar un moment mentre em fan una foto amb dos universtaris, camino lentament per Victoria Embankment, escoltant en Damien Rice, mentre un escombriaire em somriu potser llegint el que em pasa pel cap: aquestes tardes són un regal del cel. Els matins són dedicats a l'anglès, a intentar aprofitar al màxim amb els companys de classe ( la majoria espanyols..) però a la tarda és el moment de perdre's i d'evitar a qualsevol persona que parli l'idioma de Cervantes. Fora! a la tarda el pakistaní de la botiga propera a la meva habitació detecta el meu accent i em parla dels seus companys de pis mexicans o puc menjar-me unas natas portugueses al bell mig de Victoria Station i deixar l'anglès per xapurrejar el meu oblidat portugués. Ara l'objectiu és aconseguir un lloc on conversar amb natius, beure cerveses i no deixar-me ni un racó per passejar.
viernes, 13 de agosto de 2010
Arrels
Aquesta setmana s'ha repartit entre el gruix de la mudança de casa dels meus pares i els preparatius pel viatge a Londres.
La casa que deixem enrera és la que ens hem criat tan els meus germans com una servidora, representa la meva infància i aquí n'hem passat de totos colors. Sincerament no tot ha estat bo en aquesta enorme casa de pagès d'un poble de les Garrigues així que estic contenta de deixar-la endarrera, tot i que només marxem a 7 km de distància sento que aquest pas era necessari almenys cinc anys abans i que a Castelldans hi tenim tota la famila ara. De totes formes he de ser justa i reconèixer que hi ha records preciosos que el dia que marxem, quan tot estigui empaquetat, hauré de desenganxar de les parets per enganxar-los en algun lloc de mi, purgar el que ens feia mal i quedar-me amb l'essència.
El meu germà em deia que es recordava dels pots de llet en pols, anar a donar menjar els corders o assajar pels festivals de Festa Major. Jo recordava les gracioses de paper que ens beviem a l'estiu per passar la calor, ela carajillos que ens deixaven beure els padrins paterns, anar a buscar els ous a les gallines, l'habitació que compartia amb la meva germana gran fins que es va canviar d'habitació i recordant dijous al matí em vaig despertar amb una noticia terrible.
Un veí, alhora que tiet llunyà i pare de les meves cosines, es va morir d'un atac i acompanyat del meu pare que va estar allí fins l'últim adèu. És simplement una casualitat però tant la meva germana com jo vam recordar aquelles nits a la fresca, al "rotlle" celebrant Sant Joan amb tots els veïns, dels quals ja no en queda ni una quarta part, mentre cremàvem un ninot de roba, com celebràvem el sants dels Ramons o com anàvem caminant al poble del costat. La majoria ho ja no hi viuen o ja s'han mort i tot i que els meus lligams a El Cogul s'han debilitat fins quasi trencar-se sento certa nostàlgia , en aquest sentit vam crèixer en un ambient sà que tant ens permetia rodar sols sense que les nostres mares es preocupessin.
Tot això s'està acabant i els pobles moren sense fer soroll i tot i que no és el meu estil de vida de tant en tant es bo recordar on comencen les arrels. Després ja veurem on acaben.
Adèu El Cogul
miércoles, 4 de agosto de 2010
30
Avui faig 30 anys i el món segueix girant en el mateix sentit absurd. M'he mirat al mirall a consciència i m'he vist igual que ahir, el reflex no enganya si hi ha algun canvi deu ser molt sutil. Encara no entenc molt bé perquè però sembla que quan canvies el 2 pel 3, si a més ets una dona, és un gran aconteixement en el qual tots els teus amics i familiar et miren i riun mentre diuen "ara ja en tens 30" amb un rintitin que no sé ben bé com interpretar. En tinc trenta i espero tenir-ne trenta més.
De petita no recordo pensar com volia que fos la meva vida als 30 i de més gran sempre he pensat en la meva vida a llarg plaç el "qué" m'agradaria però el moment m'és una mica indiferent. Hi ha una lliçó que he après molt bé durant aquests últims mesos: no facis plans a llarg plaç. Almenys a mi no em funcionen, paraula.
Només sé que em queden tantes coses a fer, tants somnis i tants anhels i que en aquesta vida es tracta de trobar la força per intentar-los. L'important és el viatge no el destí final, ho crec fermament i estic aprenent a viure sota aquesta premissa a intentar, almenys, posar nom a tots aquells fantasmes que s'amaguen darrera les cortines de la meva habitació perquè semblin menys intimidants. Potser no els venço mai però he d'aprendre a viure amb ells.
No sé que queda d'aquella nena que vivia en un poble de dos cents habitants, que li agradava enganyar a la seva mare ficant un ninot de roba sota el llit per espantar-la, que anava a una escola rural, que acompanya als seus germans grans a assajar el Escala Hi-Fi o que comprava gelats d'amagats amb les seves cosines. Encara no em faig a la idea que he viscut trenta anys i en vull viure molt més per complir somnis, per trobar una constant i per veure sortir el sol després d'una nit màgica en alguan ciutat d'aquet globus.
De totes formes gràcies a tots els que us heu creuat amb mi, amb qui he compartit un cervesa, clases a la uni, concerts, hores de feina, nits inclasificables o simplement un trajecte de metro. Tots sou part de qui sóc avui i sé que és el millor regal que m'han fet mai.
Cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit.
domingo, 1 de agosto de 2010
Run Away
Li estic donant voltes a la targeta de crèdit amb les puntes dels dits sudoroses, a punt de ficar els números como si fos un acte de vital importància. Em sento com Desmond introduïnt cada 108 minuts els números maleïts, de fet, no en té cap d'importància perquè només són 3 setmanes. Qualsevol que ho llegeixi pensarà que sóc idiota i jo mateixa, en qualsevol altre moment, hagués fet el pagament sense pensar-ho, contenta, il·lusionada. Aquí està el punt, no estic il·lusionada, ho faig perquè crec que he de fer-ho i no perquè realment estigui motivada però a vegades s'ha de buscar la motivació a la força. Anar a la seva búsqueda sense tenir la més remota idea d'on estar.
A tot això dimecres faig trenta anys i potser és el millor regal d'aniversari que puc fer-me, escapar.
A tot això dimecres faig trenta anys i potser és el millor regal d'aniversari que puc fer-me, escapar.
viernes, 23 de julio de 2010
La burbuja
Las lagrimas corrían los cien metros lisos por la superficie de su pálida cara, no se detenían, nada podía pararlas aunque ellas no supieran cuál era su meta. Lloraba con tanto ahínco que en el suelo empezó a formarse un charco grisáceo, translucido y de extraña composición. Ni siquiera ella era capaz de verlo, se había abandonado a cualquier resistencia y ya ni tan sólo intentaba detener las fuertes convulsiones que azotaban su cuerpo.
Si me preguntáis porqué lloraba no podría daros una respuesta, a simple vista diría que esas lágrimas empañaban cualquier expresión en el rostro de la muchacha pero yo que la veía, desde mi escondite, juraría percibir la liberación de reconocerse el daño permanente que jamás lograría vencer. Quizás este equivocado pero la sensación aún me recorre la espina dorsal.
Lo más sorprendente es lo que vi a continuación.
La muchacha parecía tranquilizarse pero el charco bajo sus pies empezó a extenderse y a rodearla en un círculo casi perfecto, como si un compás imaginario lo hubiera trazado. Una vez el círculo grisáceo la rodeó por completo empezó a subir formando una burbuja alrededor de su cuerpo, encarcelándola por completo. La muchacha no se movía, su expresión no me decía nada y yo, asustado, tuve que abofetearme un par de veces para comprender que lo que estaban viendo mis ojos era real. Definitivamente lo era y desde entonces ese concepto ha cambiado diametralmente en mi y vivo en una profunda irrealidad
La burbuja empezó a elevarse a uno tres palmos del suelo, oscilando, y ella seguía impasible. Su vestido blanco se ondeaba por abajo y los cabellos negros volaban como si dentro de la burbuja alguien hubiera encendido un ventilador.
Entonces me vio.
Sus ojos caramelo descubrieron los míos y los ojos se le volvieron a inundar de lágrimas pero esta vez mucho más serenas como si supiera que era la última vez que nos veíamos, me sonrió con agradecimiento. O eso quiero interpretar cada vez que lo recuerdo.
Y la burbuja se elevó, más y más, se fue volando dirección al oeste. Corrí detrás de ella, no sé cuanto, quizás dos kilómetros, quizás cinco hasta que despareció por completo. Sin una estela a su paso, sin nada y ahora sólo puedo recordarlo como a mi me de la gana.
domingo, 18 de julio de 2010
La cançó d'avui
Hi ha cançons que com més les escolto més m'agraden, probablement perquè les sento més que les escolto.
Él corría, nunca le enseñaron a andar,
se fue tras luces pálidas.
Ella huía de espejismos y horas de más.
Aeropuertos. Unos vienen, otros se van,
igual que Alicia sin ciudad.
El valor para marcharse,
el miedo a llegar.
Llueve en el canal, la corriente enseña
el camino hacia el mar.
Todos duermen ya.
Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.
Un instante mientras los turistas se van.
Un tren de madrugada
consiguió trazar
la frontera entre siempre o jamás.
Llueve en el canal, la corriente enseña
el camino hacia el mar.
Todos duermen ya.
Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.
Ella duerme tras el vendaval.
No se quitó la ropa.
Sueña con despertar
en otro tiempo y en otra ciudad.
Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.
Él corría, nunca le enseñaron a andar,
se fue tras luces pálidas.
Ella huía de espejismos y horas de más.
Aeropuertos. Unos vienen, otros se van,
igual que Alicia sin ciudad.
El valor para marcharse,
el miedo a llegar.
Llueve en el canal, la corriente enseña
el camino hacia el mar.
Todos duermen ya.
Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.
Un instante mientras los turistas se van.
Un tren de madrugada
consiguió trazar
la frontera entre siempre o jamás.
Llueve en el canal, la corriente enseña
el camino hacia el mar.
Todos duermen ya.
Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.
Ella duerme tras el vendaval.
No se quitó la ropa.
Sueña con despertar
en otro tiempo y en otra ciudad.
Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.
jueves, 8 de julio de 2010
Nominaciones a los Emmy 2010
Sin duda mi profesión frustada es la de crítica de televisión, en concreto, de series no hay nada que me guste más y mi trabajo soñado es el de Hernán Casciari pero, chicos, la vida es es dura... De todas formas, hoy se han dado a conocer las nominaciones a los Emmy y, por primera vez en años, los criticos americanos y servidora estamos en casi perfecta sintonía. Vamos a por la porra que estoy empezando a contar los días que faltan para la cerimonia.
Mejor Drama
- Dexter
- Breaking Bad
- True Blood
- Lost
- Mad Men
- The Good Wife
Mejor Comedia
- Modern Family
- Glee
- 30 Rock
- The Office
- Nurse Jackie
- Curb Your Enthusiam
Mejor actriz de drama
- Julianna Marguiles, The Good Wife
- Connie Britton, Friday Night Lights
- Mariska Hargitay, Law and Order
- Kydra Sedgwick, The Closer
- Glenn Close, Damages
- January Jones, Mad Men
Mejor actor de drama
- Bryan Cranston, Breaking Bad
- Michael C Hall, Dexter
- Hugh Laurie, House MD
- Kyle Chandler, Friday Night Lights
- Jon Hamm, Mad Men
- Matthew Fox, Lost
Mejor actriz de comedia
- Lea Michele, Glee
- Tina Fey, 30 Rock
- Amy Phoeler, Parks and Recreations
- Edie Falco, Nursie Jackie
- Toni Collete, United States of Tara
- Julia Louis-Dreyfus, The New Adventures of Old Christine
Mejor actor de comedia
- Jim Parsons, The Big Bang Theory
- Steve Carrell, The Office
- Alec Baldwin, 30 Rock
- Matthew Morrison, Glee
- Larry David, Curb Your Enthusiasm
- Tony Shalhoub, Monk
Mejor secundaria de drama
- Sharon Gless, Burn Notice
- Elisabeth Moss, Mad Men
- Christina Hendricks, Mad Men
- Rose Byrne, Damages
- Archie Panjabi, The Good Wife
- Christina Barsaki, The Good Wife
Mejor secundario de drama
- Aaron Paul, Breaking Bad
- Michael Emerson, Lost
- Martin Short, Damages
- John Slattery, Mad Men
- Terry O'Quinn, Lost
- Andre Braugher, Men of certain age
Mejor secundaria de comedia
- Jane Lynch, Glee
- Kristen Wiig, Saturday Night Lives
- Julie Bowen, Modern Family
- Sofia Vergara, Modern Family
- Jane Krakowski, 30 Rock
- Holland Taylor, Two and Half Men
Mejor secundario de comedia
- Jon Cryer, Two and Half Men
- Neil Patrick Harris, HIMY
- Chris Colfer, Glee
- Jesse Tyler Ferguson, Modern Family
- Eric Stonestreet, Modern Family
- Ty Burrell, Modern Family
Mejor actor invitado comedia
- Neil Patrick Harris, Glee
- Mike O'Malley, Glee
- Fred Willard, Modern Family
- Elie Wallach, Nursie Jackie
- Jon Hamm, 30 Rock
- Will Arnett, 30 Rock
Mejor actriz invitada comedia
- Christine Baranski, The Big Bang Theory
- Kathryn Joosten, Desperate Housewives
- Kristin Chenoweth, Glee
- Tina Fey, Saturday Night Live
- Betty White, Saturday Night Live
- Elaine Stritch, 30 Rock
- Jane Lynch, Two And A Half Men
Mejor actor invitado drama
- Beau Bridges, The Closer
- Ted Danson, Damages
- John Lithgow, Dexter
- Alan Cumming, The Good Wife
- Dylan Baker, The Good Wife
- Robert Morse, Mad Men
- Gregory Itzin, 24
Mejor actriz invitada drama
- Mary Kay Place, Big Love
- Sissy Spacek, Big Love
- Shirley Jones, The Cleaner
- Lily Tomlin, Damages
- Ann-Margret, Law & Order: Special Victims Unit
- Elizabeth Mitchell, Lost
Mejor reparto de comedia
- Glee
- Modern Family
- Nurse Jackie
- 30 Rock
- United States Of Tara
Mejor reparto de drama
- Big Love
- Dexter
- Friday Night Lights
- The Good Wife
- Mad Men
- True Blood
Mejor dirección (comedia)
- Ryan Murphy , Glee (Pilot-Director's Cut)
- Paris Barclay, Glee (Wheels)
- Jason Winer, Modern Family (Pilot)
- Allen Coulter, Nurse Jackie (Pilot)
- Don Scardino, 30 Rock (I Do Do)
Mejor dirección (drama)
- Michelle MacLaren, Breaking Bad (One Minute)
- Steve Shill, Dexter (The Getaway)
- Jack Bender, Lost (The End)
- Lesli Linka Glatter, Mad Men (Guy Walks Into An Advertising Agency)
- Agnieszka Holland, Treme (Pilot)
Mejor guión de comedia
- Glee (Pilot)
- Modern Family (Pilot)
- The Office (Niagara)
- 30 Rock (Anna Howard Shaw Day)
- 30 Rock (Lee Marvin vs Derek Jeter)
Mejor guión de drama
- Friday Night Lights (The Son)
- The Good Wife (Pilot)
- Lost (The End)
- Mad Men (Guy Walks Into An Advertising Agency)
- Mad Men (Shut The Door. Have A Seat.)
martes, 22 de junio de 2010
Enyorança
Sona My baby don't care a la cafeteria on estic, la veu de Nina Simone tan suggerent com sempre, marca els minuts que falten per arribar a les 14.15 hs del migdia. Estic pràcticament sola, dues taules més enllà una parella menja i ella tarareja la cançó de la Simone sense saber que estic escrivint sobre ells. M'encanta robar els petits moments d'altres persones per convertir-los en un reguitzell de paraules que mai llegiran, d'alguna manera em sento com un lladre de moments aliens i és un petit pecat que em resulta excitant.
S'acaba la canço i el noi pakistaní s'acosta a la meva taula per portar-me el dürum i la clara que havia demanat, em dedia un lleu somrirure mentre es retira cap a la barra. Adoro aquest lloc, és un dels meus amagatalls en aquesta ciutat i mentre ho penso se'm dibuixa una ganya a la cara perqué ho enyoro, ho enyoro tant que fa mal cada dia quan m'aixeco. És una fiblada que em fa desitjar tenir el cor de pedra dura. Finalment, després de molt de temps d'intentar descobrir qui hi ha sota el meu nom, sota la meva pell i dins del meu cap he entès que pertanyo aquí i aquest exhili forcós, que mai vaig demanar, m'està matant.
Irònicament quan torno a la ciutat ha passar el dia no sóc feliç perquè em sento torturada per la sensació que he de marxar en unes hores o uns dies, molt sovint gràcies a amics que m'acullen i em sento com una homeless. Aquesta idea em balla pel cap, amb una dansa infernal, mentre camino per Passig de Gràcia i em topo amb la cantonada amb el carrer Casp. M'aturo per agarfar aire, sento que torno a cuatre anys endarrera i em preparo per dibuixar a la meva cara el rostre més amable. He quedat i no vull que ningú noti la sorda agonia que tinc el cor, em preparo com una actriu abans de l'obra de les 8 i em repaso els llavis davant del vidre de La Caixa. Camino decidida cap al bar i m'esforço perqué el somriure sigui natural.
jueves, 17 de junio de 2010
Adiós Tormenta
Gracias al blog de H (micanciondehoy.blogspot.com) descubrí, hace unos meses, a Fabián y su CD Adiós Tormenta. Estoy encantada con este CD que cuenta con Yuri Méndez ( Pajaro Sunrise) en la producción y eso, para mi, es garantía de calidad. El disco contiene 11 temas casi todos firmados por Fabián, con una factura muy claro de hacía donde va su estilo: canciones intimistas y letras cuidadas.
Mis favoritas "Amaneceres" y "Lugares"
Ojalá os guste tanto como a mi..
lunes, 14 de junio de 2010
Feliç aniversari Geral
Després de tres mesos preparant la festa sorpresa per fi va arribar el dia, tot va sortir bé i l'endemà només quedaven les "colilles" al terra que demanven ser escombrades. En aquell moment al meu cap sonava la cançó de Deluxe "ya se acabó la fiesta pero nadie quiere marcharse.. hay colillas en el suelo".
Tot i que la preparació d'aquesta festa em va fer pensar que algú m'ha llençat una malastrugança hi ha un elemnt màgic en intentar pensar que pot fer feliç a persones a les que aprecies. Recollir fotos, editar vídeos, pensar proves, decorar una casa en obres, buscar la música, contactar amb altres amics que no coneixes, ... totes aquestes petites coses compensen quan veus a la persona que ho reb plorar d'emoció. Al final del dia és el que compta.
jueves, 10 de junio de 2010
¿Qué puedo ver este verano?
Esta semana las season finales han rematado la faena. Me he quedado para siempre sin Lost para pero también han acabado, hasta la próxima temporada, V, Glee y sus números musicales, The Office, The Big Bang Theory y Fringe. Esta última aún tengo pendiente varios capítulos que me los estoy reservando para este mes de junio, desde aquí animo a verla porqué empieza floja pero sorprende y saca notaza. También se acabó la 4a de Dexter pero hace tanto de ello que una ya ni se acuerda, eso sí, es la temporada más exquisita de la serie que recuerdo y dudo que la puedan superarse en una nueva entrega.
¿Y en verano qué? espero no tener mucho tiempo para ver series este año, si todo sale bien, pero hay dos que cada verano no me fallan. En común tienen que son de la HBO, son descaradas, frescas, entretenidas, bastante sexuales y me pasa el tiempo volando con ellas. Sí, son los chicos de Entourage y los vampiros de True Blood. El cóctel perfecto para el buen tiempo. De los chicos del Séquito espero reírme como cada año mientras vemos a Vincent en el rodaje de su nueva peli, a Ari histérico y a Drama desesperado por un papel que le lanze a la fama y borre su pasado de estrella catódica de la televisión. También espero muchos cameos de grandes estrellas ya que el de Matt Damon, de la temporada pasada, me encantó a ver si alguna gran estrella tipo Brad Pitt o DiCaprio se animan este año.
De los vampiros no espero nada en particular, no me leo los libros porqué no quiero generarme expectativas y quiero que Alan Ball me de su particular visión de surrealismo y erotismo. Y, claro, quiero ver mucho a Eric, también a Laffayete y que le resten tiempo en pantalla a la mala actriz de la Paquin que es el único defecto grave de la serie.
Luego, en mi lista de pendientes tengo pendiente acabar The Wire (enorme, inmensa serie que merece una entrada), Treme, Mad Men que me da pereza con el calor y, quizás, empezar con Breaking Bad que tantas alabanzas me mosquean y, más, cuando todo el mundo me asegura que Bryan Cranston se llevará otra vez el Emmy a mejor actro dramático y que no veré a Matthew Fox recogerlo... así que quiero ver de que es capaz este hombre.
Ya para otoño llegará la mini serie de la HBO protagonizada por Kate Winslet y quizás con tanta estrena consigo encontrar alguna que me ayude a olvidar a la gran Lost de la que ya he empezado el rewatch completo.
¿Y en verano qué? espero no tener mucho tiempo para ver series este año, si todo sale bien, pero hay dos que cada verano no me fallan. En común tienen que son de la HBO, son descaradas, frescas, entretenidas, bastante sexuales y me pasa el tiempo volando con ellas. Sí, son los chicos de Entourage y los vampiros de True Blood. El cóctel perfecto para el buen tiempo. De los chicos del Séquito espero reírme como cada año mientras vemos a Vincent en el rodaje de su nueva peli, a Ari histérico y a Drama desesperado por un papel que le lanze a la fama y borre su pasado de estrella catódica de la televisión. También espero muchos cameos de grandes estrellas ya que el de Matt Damon, de la temporada pasada, me encantó a ver si alguna gran estrella tipo Brad Pitt o DiCaprio se animan este año.
De los vampiros no espero nada en particular, no me leo los libros porqué no quiero generarme expectativas y quiero que Alan Ball me de su particular visión de surrealismo y erotismo. Y, claro, quiero ver mucho a Eric, también a Laffayete y que le resten tiempo en pantalla a la mala actriz de la Paquin que es el único defecto grave de la serie.
Luego, en mi lista de pendientes tengo pendiente acabar The Wire (enorme, inmensa serie que merece una entrada), Treme, Mad Men que me da pereza con el calor y, quizás, empezar con Breaking Bad que tantas alabanzas me mosquean y, más, cuando todo el mundo me asegura que Bryan Cranston se llevará otra vez el Emmy a mejor actro dramático y que no veré a Matthew Fox recogerlo... así que quiero ver de que es capaz este hombre.
Ya para otoño llegará la mini serie de la HBO protagonizada por Kate Winslet y quizás con tanta estrena consigo encontrar alguna que me ayude a olvidar a la gran Lost de la que ya he empezado el rewatch completo.
jueves, 3 de junio de 2010
Life for Rent
I haven't really ever found a place that I call home
I never stick around quite long enough to make it
I apologize that once again I'm not in love
But it's not as if I mind
that your heart ain't exactly breaking
It's just a thought, only a thought
But if my life is for rent and I don't lean to buy
Well I deserve nothing more than I get
Cos nothing I have is truly mine
I've always thought
that I would love to live by the sea
To travel the world alone
and live my life more simply
I have no idea what's happened to that dream
Cos there's really nothing left here to stop me
It's just a thought, only a thought
But if my life is for rent and I don't learn to buy
Well I deserve nothing more than I get
Cos nothing I have is truly mine
While my heart is a shield and I won't let it down
While I am so afraid to fail so I won't even try
Well how can I say I'm alive
If my life is for rent...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)