El Regal

Em costa escriure aquesta entrada no sé com enfocar-la i tinc cert temor d'expressar-me amb la sinceritat que sempre ha caracteritzat aquest lloc. Sempre havia pensat que aquest blog el visitaven màxim tres persones i m'estava més que bé, de fet, em feia escriure amb més llibertat perquè quan escric deixo anar la meva bipolaritat a la pantalla sense pensar qui ho llegeix o qui no ho llegeix. De fet, m'acostuma a importar l'equivalent a gens.

Quan dissabte a la nit, en una festa d'aniversari sorpresa i tardia, em van obsequiar amb un llibre que no deixava de ser el recull de les bajanades que escric vaig sentir la necessitat de desaparèixer. Un detall molt bonic, preciós,  fet des de el carinyo absolut i que recordaré durant molts anys però que em va fer pensar que totes aquelles persones havien llegit parts de mi que sempre s'amaguen i que, no sé ni com, he alliberat en un blog on tothom pot veure la meva nuesa i la puerilitat dels meus escrits.

 Inconsciència la meva, la d'algú que viu entre les ombres i es protegeix amb cent mil corasses d'invisibles a prova de resistència astronòmica.

Una nit que no sé si va arribar tard però que d'entrada m'ha deixat material per pensar durant moltes setmanes. M'he sentit més vigilada i, per tant, estimada del que creia, m'ha sorprès gratament la presència d'una parell de persones amb qui el contacte no és tant del dia a dia però amb qui deu ser que ens lliga un afecte mutú en el que ells han donat més que jo. S''han de reconèixer els errors.

I també el regust agredolç, tres abscències sonades que m'estan costant una mica de païr pel simple fet que sempre he estat allà i tot i que entenc que la vida no és un camí d'un sol sentit però potser, en un any tant dur com ha estat el 2010, hi comptava per imperatiu. Algun dia ho hauré d'apendre i no em fará tant mal.

De totes maneres si s'ha d'agraïr a cor obert les protagonistes són elles les que ha organitzat aquest tinglado i la gent que va decidir donar-me una nit de la seva vida en un moment, una época, en què realmente una necessita sentir-se estimada. M'hi vaig sentir: no té preu veure totes les amigues de Lleida desplaçar-se a Barcelona (prenyades incluídes), ex companyes de pis que fa temps que no veus o amics que acaben la funció de teatre i troben una estona per tu. Gràcies de tot cor.