Arrels

Aquesta setmana s'ha repartit entre el gruix de la  mudança de casa dels meus pares i els preparatius pel viatge a Londres.

La casa que deixem enrera és la que ens hem criat tan els meus germans com una servidora, representa la meva infància i aquí n'hem passat de totos colors. Sincerament no tot ha estat bo en aquesta enorme casa de pagès d'un poble de les Garrigues així que estic contenta de deixar-la endarrera, tot i que només marxem a 7 km de distància sento que aquest pas era necessari almenys cinc anys abans i que a Castelldans hi tenim tota la famila ara.  De totes formes he de ser justa i reconèixer que hi ha records preciosos que el dia que marxem, quan tot estigui empaquetat, hauré de desenganxar de les parets per enganxar-los en algun lloc de mi, purgar el que ens feia mal i quedar-me amb l'essència.

El meu germà em deia que es recordava dels pots de llet en pols, anar a donar menjar els corders o assajar pels festivals de Festa Major. Jo recordava les gracioses de paper que ens beviem a l'estiu per passar la calor, ela carajillos que ens deixaven beure els padrins paterns, anar a buscar els ous a les gallines, l'habitació que compartia amb la meva germana gran fins que es va canviar d'habitació i recordant dijous al matí em vaig despertar amb una noticia terrible.

Un veí, alhora que tiet llunyà i pare de les meves cosines, es va morir d'un atac i acompanyat del meu pare que va estar allí fins l'últim adèu. És simplement una casualitat però tant la meva germana com jo vam recordar aquelles nits a la fresca, al "rotlle" celebrant Sant Joan amb tots els veïns, dels quals ja no en queda ni una quarta part, mentre cremàvem un ninot de roba, com celebràvem el sants dels Ramons o com anàvem caminant al poble del costat.  La majoria ho ja no hi viuen o ja s'han mort  i tot i que els meus lligams a El Cogul s'han debilitat fins quasi trencar-se sento certa nostàlgia , en aquest sentit vam crèixer en un ambient sà que tant ens permetia rodar sols sense que les nostres mares es preocupessin.

Tot això s'està acabant i els pobles moren sense fer soroll  i tot i que no és el meu estil de vida de tant en tant es bo recordar on comencen les arrels. Després ja veurem on acaben.

Adèu El Cogul