La carretera

Ahir vaig acabar de llegir "La Carretera" i he de dir que tenia els més dubtes de quan seria capaç d'acabar-lo perquè era incapaç de llegir-ne tres pàgines sense sentir una agonia dins meu terrible moltes vegades transformada en plor ofegat. No és una crítica sinó tot un elogi a com l'autor aconsegueix que t'impliquis en el món apocalíptic que tant bé sap descriure.

La història és la d'un pare i un fill, dels que no coneixem el nom, que intenten sobreviure a un món desert, apocalíptic i en el que els pocs supervivents que queden estan tant desesperats que són capaços de qualsevol cosa. Cada dia és més fosc que l'anterior, les ciutats són sombres oblidades del que havien estat decorades amb morts als portals, molt d'asfalt i fums tòxics que recorden que no hi ha possibilitats de reparar el que un dia va ser habitable. El pare farà el que sigui per protegir al seu fill i encara queden en ell records del passat, s'esforçarà per inculcar el sentit de l'esperança a una ser que només recorda un món sense ella. Un món sense colors.

Durant les 200 pàgines de lectura et mantens en tensió, sents com els dos supervivents tenen algun alè desconegut rera el seu clatell però mantens l'esperança que consegueixin arribar algun lloc sobretot per la figura del nen.

En el fons tot l'escenari que se'ns presenta és només una forma que té l'autor de parlar de la soledat i la desasperació que habita en les persones però ho fa amb pols i maestría.

"Un cadáver en un portal, tieso como el cuero. Haciéndole un mohín al día. Se arrimó al chico. Ten presente que las cosas que te metes en la cabeza están ahí para siempre, dijo. Quizás deberías pensar en eso.
Algunas cosas las olvidas, ¿no?
Sí. Olvidas lo que quieres recordar y recuerdas lo que quieres olvidar".