Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

domingo, 13 de noviembre de 2011

Florence + The Machine: "Cerimonials"

Fue mi hallazgo musical del 2010 y me dejo impresionada por su voz y por los temas que combinan diferentes estilos con instrumentos com el arpa, poco cool en la música actual. Florence tiene una voz poderosa, no es Adele, pero tampoco tiene mucho que envidiarle pero su gran baza es como se menea entre el folk, el rock, el pop y la electrónica y lo envuelve con una imagen de diosa griega bañada en un mar rojizo. No es un producto de marketing pero vende bien porqué se lo curra y se lo gana.

La portada de Cerimonials es elegante y el disco es muy continuista cosa que agradezco porqué no me suelen gustar esos artistas que necesitan reinventarse ¿si tienes estilo por qué cambiarlo?. Eso ha debido pensar la inglesa y ha vuelto con un disco que a la primera escucha puede pecar de sonar muy igual pero que a las dos escuchas ya te ha atrapado de cabo a rabo. Lo presentó con What the water gave me que es un homenaje a la escritora Virgina Woolf, a quién cada día se parece más. El single es una buena elección pero esconde más perlas como Never let me go que huele a clásico desde el sillón de mi casa, la trepidante Shake it out que a la primera escucha sabes que lo va petar igual en festivales que en discotecas o la atmósfera que consigue crear en No Light, no light. 


En resumidas cuentas ha vuelto la Florence barroca, excesiva, que mezcla arpas y violines con toques electrónicos con la misma elegancia con la que canta para Channel o se desmelena en Glantesbory.  Se reafirma con paso seguro y con su cuello de avestruz se erige como una de las cantantes con el proyecto más interesante de este nuevo año que se avecina.

sábado, 5 de noviembre de 2011

El vagabund

Plou, fa un ram que diuen a la meva terra. La pluja que cau sobre la ciutat és suficient perquè netegi el gris paviment i l'ambient contaminat però sense que jo arribi xopa a casa després de treballar. M'amago la cara sota el meu paraigües de la bandera Suïssa i creuo la placeta on avui no hi ha gossos ni pares amb mainada passejant.
Ell hi és, assegut en la trinxera del seu banc amb posat impasible amb la seva barba gris quilomètrica i el seu turbant de color indefinit a causa de les múltiples capes de brutícia incrustada. No mira enlloc en concret però avui és més dificil comprovar-ho perquè ha cobert la seva petita trinxera amb un gruixut plàstic, impermeable a simple vista, a mode de tenda de campanya. Em pregunto si ja tenia el plàstic o s'ha aixecat per buscar-lo en algun lloc i, a l'instant, em sento profundament estúpida: ja el tenia.  No és que en tingui la certesa però al meu cap tot cobra sentit amb un metratge clar: cauen les primeres gotes de pluja, li regalimen pel turbant i treu la llengua per refrescar-se la boca en aquella inesperada calor a finals d'octubre. La pluja segueix caient i la tela del turbant se li enganxa entre la amalgama dels cabells i les orelles, pensa on està aquell tros de plàstic que l'aixopluga de la pluja i el rebusca entre les parets de la trinxera. Remena bosses de basura multicolors, carrets de la compra sense rodes i caixes de cartró mig desfetes però el troba en pocs minuts, l'organització entre el caos. Hi rumio mentro camino i el deixo a la meva esquena. La vida dels anomenats marginats no és tant diferent a la de la resta. El vagabund del turbant acumula merda dins de bosses de basura ronyoses, trastos inútils  i mira al no res, mentre plou i fa sol, en la inèrcia més absoluta. Nosaltres acumulem merda en racons més amplis: roba que no és la nostra talla, lletres de la hipòteca, bosses de plàstic del super per si fan falta, auriculars que no funcionen, llaunes de conserves, neules de Nadal, carregadors de mòbil que no sabem identificar i  ens llevem cada matí amb la inèrcia més absoluta. Només veig una diferència a destacar: nosaltres dissimulem. Fem veure que tenim un propòsit vital i alguns creuen fermament que la seva vida és un index perfecte on cada número de pàgina els portarà al capítol del llibre de la seva vida que ells s'han escrit, tot i així, seguim amagant la merda sota la catifa perquè ningú la vegi quan entri a casa nostra. Al vagabund ja no li importa prendre's aquesta molèstia.