Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

martes, 22 de junio de 2010

Enyorança


Sona My baby don't care a la cafeteria on estic, la veu de Nina Simone tan suggerent com sempre, marca els minuts que falten per arribar a les 14.15 hs del migdia. Estic pràcticament sola, dues taules més enllà una parella menja i ella tarareja la cançó de la Simone sense saber que estic escrivint sobre ells. M'encanta robar els petits moments d'altres persones per convertir-los en un reguitzell de paraules que mai llegiran, d'alguna manera em sento com un lladre de moments aliens i és un petit pecat que em resulta excitant.

S'acaba la canço i el noi pakistaní s'acosta a la meva taula per portar-me el dürum i la clara que havia demanat, em dedia un lleu somrirure mentre es retira cap a la barra. Adoro aquest lloc, és un dels meus amagatalls en aquesta ciutat i mentre ho penso se'm dibuixa una ganya  a la cara perqué ho enyoro, ho enyoro tant que fa mal cada dia quan m'aixeco. És una fiblada que em fa desitjar tenir el cor de pedra dura. Finalment, després de molt de temps d'intentar descobrir qui hi ha sota el meu nom, sota la meva pell i dins del meu cap he entès que pertanyo aquí i aquest exhili forcós, que mai vaig demanar, m'està matant.

Irònicament quan torno a la ciutat ha passar el dia no sóc feliç perquè em sento torturada per la sensació que he de marxar en unes hores o uns dies, molt sovint gràcies a amics que m'acullen i em sento com una homeless. Aquesta idea em balla pel cap, amb una dansa infernal, mentre camino per Passig de Gràcia i em topo amb la cantonada amb el carrer Casp. M'aturo per agarfar aire, sento que torno a cuatre anys endarrera i em preparo per dibuixar a la meva cara el rostre més amable. He quedat i no vull que ningú noti la sorda agonia que tinc el cor, em preparo com una actriu abans de l'obra de les 8 i em repaso els llavis davant del vidre de La Caixa. Camino decidida cap al bar i m'esforço perqué el somriure sigui natural.

jueves, 17 de junio de 2010

Adiós Tormenta



Gracias al blog de H (micanciondehoy.blogspot.com) descubrí, hace unos meses, a Fabián y su CD Adiós Tormenta.  Estoy encantada con este CD que cuenta con Yuri Méndez ( Pajaro Sunrise) en la producción y eso, para mi, es garantía de calidad. El disco contiene 11 temas casi todos firmados por Fabián, con una factura muy claro de hacía donde va su estilo: canciones intimistas y letras cuidadas.

Mis favoritas "Amaneceres" y "Lugares"



Ojalá os guste tanto como a mi..



lunes, 14 de junio de 2010

Feliç aniversari Geral

 

Després de tres mesos preparant la festa sorpresa per fi va arribar el dia, tot va sortir bé i l'endemà només quedaven les "colilles" al terra que demanven ser escombrades. En aquell moment al meu cap sonava la cançó de Deluxe "ya se acabó la fiesta pero nadie quiere marcharse.. hay colillas en el suelo".

Tot i que la preparació d'aquesta festa em va fer pensar que algú m'ha llençat una malastrugança hi ha un elemnt màgic en intentar pensar que pot fer feliç a persones a les que aprecies. Recollir fotos, editar vídeos, pensar proves, decorar una casa en obres, buscar la música, contactar amb altres amics que no coneixes,  ... totes aquestes petites coses compensen quan veus a la persona que ho reb plorar d'emoció. Al final del dia és el que compta.

jueves, 10 de junio de 2010

¿Qué puedo ver este verano?

Esta semana las season finales han rematado la faena. Me he quedado para siempre sin Lost para pero también han acabado, hasta la próxima temporada, V, Glee y sus números musicales, The Office, The Big Bang Theory y Fringe. Esta última aún tengo pendiente varios capítulos que me los estoy reservando para este mes de junio, desde aquí animo a verla porqué empieza floja pero sorprende y saca notaza. También se acabó la 4a de Dexter pero hace tanto de ello que una ya ni se acuerda, eso sí, es la temporada más exquisita de la serie que recuerdo y dudo que la puedan superarse en una nueva entrega.

¿Y en verano qué? espero no tener mucho tiempo para ver series este año, si todo sale bien, pero hay dos que cada verano no me fallan. En común tienen que son de la HBO, son descaradas, frescas, entretenidas, bastante sexuales y me pasa el tiempo volando con ellas. Sí, son los chicos de Entourage y los vampiros de True Blood. El cóctel perfecto para el buen tiempo. De los chicos del Séquito espero reírme como cada año mientras vemos a Vincent en el rodaje de su nueva peli, a Ari histérico y a Drama desesperado por un papel que le lanze a la fama y borre su pasado de estrella catódica de la televisión. También espero muchos cameos de grandes estrellas ya que el de Matt Damon, de la temporada pasada, me encantó a ver si alguna gran estrella tipo Brad Pitt o DiCaprio se animan este año.



De los vampiros no espero nada en particular, no me leo los libros porqué no quiero generarme expectativas y quiero que Alan Ball me de su particular visión de surrealismo y erotismo. Y, claro, quiero ver mucho a Eric, también a Laffayete y que le resten tiempo en pantalla a la mala actriz de la Paquin que es el único defecto grave de la serie.



Luego, en mi lista de pendientes tengo pendiente acabar The Wire (enorme, inmensa serie que merece una entrada), Treme, Mad Men que me da pereza con el calor y, quizás, empezar con Breaking Bad que tantas alabanzas me mosquean y, más, cuando todo el mundo me asegura que Bryan Cranston se llevará otra vez el Emmy a mejor actro dramático y que no veré a Matthew Fox recogerlo... así que quiero ver de que es capaz este hombre.

Ya para otoño llegará la mini serie de la HBO protagonizada por Kate Winslet y quizás con tanta estrena consigo encontrar alguna que me ayude a olvidar a la gran Lost de la que ya he empezado el rewatch completo.

jueves, 3 de junio de 2010

Life for Rent




I haven't really ever found a place that I call home
I never stick around quite long enough to make it
I apologize that once again I'm not in love
But it's not as if I mind
that your heart ain't exactly breaking

It's just a thought, only a thought

But if my life is for rent and I don't lean to buy
Well I deserve nothing more than I get
Cos nothing I have is truly mine

I've always thought
that I would love to live by the sea
To travel the world alone
and live my life more simply
I have no idea what's happened to that dream
Cos there's really nothing left here to stop me

It's just a thought, only a thought

But if my life is for rent and I don't learn to buy
Well I deserve nothing more than I get
Cos nothing I have is truly mine

While my heart is a shield and I won't let it down
While I am so afraid to fail so I won't even try
Well how can I say I'm alive

If my life is for rent...