Aquesta segona vegada a Londres m'ha reviscolat records adomirts en mi de quan tant sols somniava en ser una persona adulta, he recordat qui volia ser quan encara no era major d'edat i visitava per primer cop la ciutat. Podria haver-ho fet millor, podia haver-ho fet pitjor però el cas és que encara es possible i m'ha reafirmat que, m'agradi o no, la soledat i jo ens portem bé. Som un parella que funciona tot i que cada cop consideri més seriosimanet el separar-me temporalment d'ella.
I no sé vosaltres però al final de cada viatge sempre perduren una imatge, un indret, una cançó i un moment. Aquests són els meus.
La imatge és la més dificil però veure caure el sol des de Westimenter Bridge quan els turistes comencen a girar cua, veure el London Eye imponent i trencador davant meu i com l'aigua del Tamèsis es mou amb calma mentre un vaixell avança amb pas de velleta amb bastó anant de passeig és una imatge que m'omple la ment de frases i idees. El remor de l'aigua, els colors del capvespre i els ponts formen una triumvirat que m'atreu magnèticament i podria quedar-me embadalida durant hores només mirant la imatge mentre oloro els peanuts torrats del venedor ambulant que comença arrepelgar la paradeta uns metres més enllà.
No tinc cap dubte de l'indret es diu Hamstead Park. Pensar que quasi no el visito... de fet ho vaig fer un dels últims dies quan el meu follet em va guiar fins allí, al parc tot i que la paraula correcta seria bosc. Si, un bosc al mig de Londres amb tot de caminets estrets, arbres gegants, herba verda i algun que altre esportista que corre per cremar vés a saber què. Poc a poc t'introdueixes en aquest conte de fades i el soroll dels cotxes desapareix per invaïr-te la calma més pura, et perds pel bosc però no tens por perquè tot és tant preciós que saps que res dolent passarà, creus per un moment que ets com Hansel i Gretel però sense amenaces i no necessites les molles de pà per a res. No hi ha foto possible que pugui fer justicia al moment que vaig compartir asseguda a l'herba, amb l'esquena recolzada al tronc, veient el paisatge i com els minuts de la tarda refredaven la tempetura però tot i així ens resistiem a marxar. El cor se'm va aturar però en el bon sentit del terme, en el que et sents més proper i més connectada al món.
"Red Queen" s'ha convertit en la cançó indiscutible d'aquestes setmanes. Un companya de classe i jo caminàvem pel mercat de Portobello, un dissabte al matí, i quan ja estava saturada de tanta antiguitat, tanta roba vintage i tant músic de carrer em vaig quasi entrepussar amb la seva funda de guitarra. La canço em va enganxar de seguida, tant que vaig investigar i pocs dies després anava a un dels seus concerts , en un carrer impossible de trobar, amb la certesa que no serà l'últim. Entre altres les cançons d'en Robbie Boyd han aconseguit que les meves ganes d'escriure s'hagin disparat d'una forma inesperada, tot i que no sé si fructífera, m'inspiren sense raó concreta. De record m'emporto la seva maqueta i, qui sap, tal com va dir-me igual ens veiem en el seu tour europeu. El que és segur és que la seva música ha estat el fil conductor i que ell és en un personatge que per semblança em crida força l'atenció.
El moment el vaig viure a Hyde Park asseguda sota un arbre llegint i escrivint fins que el meu dit imaginari va apretar el boto de pausa de la meva ment (la pena és que no recordo com vaig fer-ho) i simplement em vaig seure a contemplar els ànecs. Poc després vivia el meu particular encontre amb el follet del bosc perquè si hi ha una cosa amb la que disfruto és amb conèixer persones sortides del no res i que tinguin un impacte positiu que endevines, quasi desde el primer moment, quan en segons decideixes seguri una conversa que només hauria de durar un minut.
I a part de tot això torno amb un objectiu complit: el de practicar més el meu anglès que encara té un munt d'errors però he conseguit perdre la por a mantenir una conversa amb qui sigui. I noto una millora considerable i si he millorat és en part per aquests anys de veure series amb versió original que alguna cosa queda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario