La seva mirada sobre la meva, atravessant el vidres de les meves ulleres blanques. No recordo el color del ulls d'aquell home, diria que marrons perquè l'estadística m'empara, però si recordo l'amargor de la mirada com dos grans de cafè dels més purs amb aquella intensitat que et crema a la llengua. Des de l'altre cantó de la taula li llençava preguntes prefabricades i recollides de forma quadrícula en una freda taula d'excel i ell em contestava amb resignació. Poc després vaig decidir que aquella taula era una merda i que, com feia amb tots, volia escoltar el què realment volia dir-me i vaig llençar una pregunta que se'm va creuar pel cap. Es va trencar com la ballarina de la caixa de música quan la gravetat la va empènyer al terra. Les llàgrimes li rodolaven pel rostre i amb avergonyiment em va dir:
- Ho sento normalment estic bé però la pregunta que m'has fet no sé que contestar - i es va eixugar la cara amb el baix de la samarreta blanca de cotó d'alguna marca d'automoció.
Vaig repassar mentalment la pregunta que deia
¿a què creus que et podries dedicar si no pots excercir la teva professió? No semblava una pregunta tant greu però ho era. Vaig buscar-li de nous els grans de cafè que ara ja no eren amargs sinó tristos i em vaig afanyar a servir-li un got d'aigua mentre sabia que ell necessitava dir-me alguna cosa més. Estava preparada per escoltar-lo, era l'únic que li podia oferir tot i que m'havien donat ordres de no excedir-me en cada visita. Va seguir. Em va explicar com de cop la vida li havia girat i no podia seguir vivint del seu ofici, em va mirar amb aquella indefensió i tenia ganes de sortir amb ell i explicar-li que a l'altre costat de la taula les coses no eren millors. No ho vaig fer. El vaig seguir escoltant amb tota la meva atenció, donant-li el poc que poc dia oferir-li : el meu temps i només en l'últim moment em vaig atrevir a dir-li que tot canviaria. Havia de fer-ho i crec que en tinc la certesa.
Quan va desaparèixer per la porta vaig omplir el formulari, espai limitat per sis frases i un veredicte per l'institució que falsament ens representa. Vaig donar el millor de mi en aquelles escuetes frases i dues setmanes he oblidat el seu nom. Probablement no l`he oblidat però he dedicit reciclar-lo al contenidor de l'inconscient perquè la vida no em pesi tant i perquè és més sà. Com l'home dels ulls cafè vaig veure moltsa casos més, moltes hores, moltes converses que em trontollaven l'ànima però que m'enganxaven els peus amb super glue al terra per relativitzar els dies que vivim, la desesperació i els falsos guanyadors dels nostres temps. Espero en silenci que tant ell com jo puguem construir-nos un futur millor des d'aquest present que en rebota a la cara.
