Año Nuevo

Conte de Nadal

Vaig anar a buscar el bus amb el cor encongit dins la butxaca del meu abric, febril el sentiment i amb la por vestida de blanc i rosa. Feia més d'un anys que no es veiem i aquell encontre havia estat màgic, tant màgic com pot ser descobrir que encara existeixen éssers especials encobrits entre una multitud mediocre. Solia creure que jo era especial, de fet, volia ser-ho i formava part de la meva intensitat però després d'aquell inici de setembre vaig entendre que em podia donar per satisfeta per haver consegut algú tant especial que mai oblidaria, dues tardes de la meva vida havien estat suficients perquè no deixes de pensar en ell ni un sol dia. Les lletres que conformaven el seu nom ballaven al meu cap quan tancava els ulls, en l'inconscient del meu calaix de sastre. No me n'havia enamorat ni res d'això, no en el sentit romàntic, però si sentia una connexió molt diferent de la que havia sentit mai amb ningú més. No sabia què volia dir i, a estones, pensava que n'estava enamorada però d'una forma èterea i, al mateix temps, vinculant a llarg plaç.Ell m'havia bufat el rostre amb esperança i haver-lo conegut em feia sentir especial ,era el meu tresor i no el pensava compartir amb ningú només a través de les paraules escrites en qualsevol lloc.

Era per això que estava nerviosa, una part de mi no volia decebre's. Em feia pànic pensar que podia haver canviat i que tot podia haver estat un miratge d'un bonic instant del temps mitificat per infinit.

Dins del bus vermell vaig intentar calmar-me i mirava per la finestra d'aquella ciutat a la que m'havia enganxat de forma malaltissa, aquella ciutat i jo teniem un compte pendent que encara no havíem solucionat. Les dues ho sabíem quan els meus ulls es perdien entre la seva gent i els seus carrers, ella em somreia reptadora dient-me que quan m'atreviria a formar part d'ella i jo li contestava amb una ganyota indecisa i vacil·lant que m'enlletgia el rostre. Com sempre vaig arribar abans d'hora al parc on ens havíem conegut, en una tarda clara, que ara es vestia de nit i on brillaven centenars de llumetes nadalenques i olor a gofres i salsitxes.

Al arribar a l'entrada, el destí em tenia preparada de nou una sorpresa, un símbol, algú hi havia col·locat una arcada batejada com Winter's Wonderland que em rebia, que em donava la benvinguda a l'indret on m'havia redescobert com una Alícia contemporània que es deixava temptar pel seu conill blanc. Vaig asseure'm a l'arcada esperant que el meu follet arribes i a uns cinc metres de distància va aparèixer i un cop va somriure i em va saludar amb la mà vaig saber que un cop creuessim aquella arcada tot tornaria a ser un petit món particular, màgic i en que el temps no corria al pas de les agulles del rellotge. Dues hores de principis de desembre podien ser la força de dos anys sencers.

I allí entre petons, abraçades i mans entrellaçades vam repassar què li demanàvem a la vida, que ens importava i que sentíem en el fons de les entranyes. Ell aconseguia el que no ho feia ningú que jo pogués buidar tots els meus sentiments en algú fins que notava un forat sota el melic que era un xic dolorós, el malestar que sents quan t'has alliberat i has buidat el que portaves massa temps guardat a dins. M'acaronava la mà i amb els guants ficats notàvem la nostra pell i ens somrèiem. La conversa no tenia un fil érem nosaltres i els nostres anhels i, aleshores, em va dur al lloc on ens havíem conegut. Ara era fosc i els ànecs no hi eren, els seus ulls negres univers em miraven i jo vaig entendre què vol dir la paraula perspectiva. Aquell día de setembre era una noia perduda i el present dia de desembre una dona esperançada i confusa però una mica més feliç agafada de les mans d'una ànima bessona a qui li unia un fil invisible i la sensació que sempre estarem a prop tot i la distància.