Enyorança

Sona My baby don't care a la cafeteria on estic, la veu de Nina Simone tan suggerent com sempre, marca els minuts que falten per arribar a les 14.15 hs del migdia. Estic pràcticament sola, dues taules més enllà una parella menja i ella tarareja la cançó de la Simone sense saber que estic escrivint sobre ells. M'encanta robar els petits moments d'altres persones per convertir-los en un reguitzell de paraules que mai llegiran, d'alguna manera em sento com un lladre de moments aliens i és un petit pecat que em resulta excitant.

S'acaba la canço i el noi pakistaní s'acosta a la meva taula per portar-me el dürum i la clara que havia demanat, em dedia un lleu somrirure mentre es retira cap a la barra. Adoro aquest lloc, és un dels meus amagatalls en aquesta ciutat i mentre ho penso se'm dibuixa una ganya  a la cara perqué ho enyoro, ho enyoro tant que fa mal cada dia quan m'aixeco. És una fiblada que em fa desitjar tenir el cor de pedra dura. Finalment, després de molt de temps d'intentar descobrir qui hi ha sota el meu nom, sota la meva pell i dins del meu cap he entès que pertanyo aquí i aquest exhili forcós, que mai vaig demanar, m'està matant.

Irònicament quan torno a la ciutat ha passar el dia no sóc feliç perquè em sento torturada per la sensació que he de marxar en unes hores o uns dies, molt sovint gràcies a amics que m'acullen i em sento com una homeless. Aquesta idea em balla pel cap, amb una dansa infernal, mentre camino per Passig de Gràcia i em topo amb la cantonada amb el carrer Casp. M'aturo per agarfar aire, sento que torno a cuatre anys endarrera i em preparo per dibuixar a la meva cara el rostre més amable. He quedat i no vull que ningú noti la sorda agonia que tinc el cor, em preparo com una actriu abans de l'obra de les 8 i em repaso els llavis davant del vidre de La Caixa. Camino decidida cap al bar i m'esforço perqué el somriure sigui natural.