1Q84

Tot el saber fer de Murakami està a 1Q84, és com si hagués volcat tot el seu talent en les gairebé 800 pàgines d'aquest llibre. El punt de partida torna a ser una història en teoria paral·lela que protagonitzen dos joves que acaben de fer els trenta anys. Ella es diu Amoame i és una assesina que es carrega a maltractadors de dones i ell és en Tengo, un professor de matemàtiques que aspira a ser escriptor. Els uneix un record comú però la seva història avança sense gairebé tocar-se, com dos mans en paral·lel que saps que s'acabaran acariciant tard o d'hora. 

 

Les dues històries estan equilibrades tot i que en els capítols d'en Tengo la fantasía es fa present des de el primer moment quan comença a reescriure la novel·la de la jove Fueraki. Ben aviat apareix tota una mitologia pròpia que es pot relacionar perfectamet amb les sèries i pel·lícules que tantes vegades hem comentat en aquest blog. Contes i petites històries fantàstiques dins de la pròpia novel·la, intimament lligada a ella de tal manera que en algun punt no saps on comença una i on acaba l'altra.

D'altra banda Murakami és molt fidel al seu estil: descripcions concretes de la vestimenta dels protagoniste, el seu arsenal de receptes de cuina, referències musicals sobretot de jazz i la ració proporcional de sexe pel total del llibre. Tinc la sensació que la seva capacitat de narra amb imatges cada cop és més exquista i envejable, com si tingués la fòrmula secreta de captar sensorialment tot el que l'envolta i passar-ho pel sedàs on en sortiran las paraules correctes amb la combinació precia. Como si jo hagués estat asseguda sobre aquell tobogan enmig de Tòquio contemplant el cel en plena nit, pèrduda i sola alhora que il·luminada en tots els sentits possibles.

A tale of two cities (Charles Dickens)

Després d'haver visitat la casa de Dickens a Londres em vaig proposar llegir-me tots els llibres del autor que em falten. Tenia molt clar que volia començar per Història de dues ciutats per motius nostàlgics que no venen al cas.

La narració es divideix en dues ciutats, Londres i París, durant la pre Revolució Francesa i inmediatament desprès. Un París caòtic arrassat per la Revolució i un Londres més reposat, de totes maneres, quan realment Dickens consegueix enganxar al lector a cada lletra escrita és quan l'acció se sitúa a París. No deixa de ser curiós ja que l'autor coneixeia la realitat anglesa i no la francesa el que denota un gran treball de documentació.

Hi ha un fort component èpic que envolta als personatges per totes les circumstàncies vitals que els envolten. Anem de la mà de la bogeria amb el doctor Manett, qui va ser empressonat injustament durant anys, fins que es troba amb la seva dolça filla Lucie i el que serà el seu amic, el Senyor Lloyd del Banc Tellson. Passejarem amb el sentiment de venjança amb el que viuen el matrimori Defarage i, com no podria ser d'altra manera, viurem l'amor entre Charles Darnay i Lucie Manett però, en aquest punt, es revelarà Sydney Carton. Ell serà aquell tipus de personatge amb el que tant disfruto, l'enamorat no correspós.

No hi ha humor en l'obra però si molta ironia fina amb els revolucionaris que no deixen de cometre els mateixos errors que els seus antecesors, amb la guillotina com a símbol.

El que m'ha resultat graciós és que Dickens també va publicar aquesta obra per capítols en una revista, ja ho havia fet anteriorment, i en el fons no és tant diferent al que fem nosaltres setmanalment amb les series però amb molt més d'encant.

La carretera

Ahir vaig acabar de llegir "La Carretera" i he de dir que tenia els més dubtes de quan seria capaç d'acabar-lo perquè era incapaç de llegir-ne tres pàgines sense sentir una agonia dins meu terrible moltes vegades transformada en plor ofegat. No és una crítica sinó tot un elogi a com l'autor aconsegueix que t'impliquis en el món apocalíptic que tant bé sap descriure.

La història és la d'un pare i un fill, dels que no coneixem el nom, que intenten sobreviure a un món desert, apocalíptic i en el que els pocs supervivents que queden estan tant desesperats que són capaços de qualsevol cosa. Cada dia és més fosc que l'anterior, les ciutats són sombres oblidades del que havien estat decorades amb morts als portals, molt d'asfalt i fums tòxics que recorden que no hi ha possibilitats de reparar el que un dia va ser habitable. El pare farà el que sigui per protegir al seu fill i encara queden en ell records del passat, s'esforçarà per inculcar el sentit de l'esperança a una ser que només recorda un món sense ella. Un món sense colors.

Durant les 200 pàgines de lectura et mantens en tensió, sents com els dos supervivents tenen algun alè desconegut rera el seu clatell però mantens l'esperança que consegueixin arribar algun lloc sobretot per la figura del nen.

En el fons tot l'escenari que se'ns presenta és només una forma que té l'autor de parlar de la soledat i la desasperació que habita en les persones però ho fa amb pols i maestría.

"Un cadáver en un portal, tieso como el cuero. Haciéndole un mohín al día. Se arrimó al chico. Ten presente que las cosas que te metes en la cabeza están ahí para siempre, dijo. Quizás deberías pensar en eso.
Algunas cosas las olvidas, ¿no?
Sí. Olvidas lo que quieres recordar y recuerdas lo que quieres olvidar".

A single man

Ja fa setmanes que vull veure la peli A single man però mentre arriba el moment he decidit llegir-me el llibre de Christopher Isherwood, el vaig trobar remenant  i pràcticament me'l vaig llegir en el que dura el trajecte d'anada i tornada de Lleida-Barcelona.
La història es situa als anys 60 i narra la vida de George, un professor d'universitat anglès que viu a California, després de la mort de Jim el que havia estat la seva parella. Imagino que a la seva època va ser una novela important al tractar de l'homosexualitat amb total normalitat però el que més m'ha agradat és com l'autor explica la manera de veure el món d'una persona després d'un adevacle com és la mort de la persona a la que estimes. Durant un dia de la seva vida aprenem com George s'esforça per mantenir intacta la seva aparença lluitant per mantenir la normalitat, soterrant el dolor mentre interactua amb els seus alumnes o amb Charlotte, la seva millor amiga.
És un llibre que descriu força bé el sentiments del protagonista i que, també, et convida a reflexionar de fet en les últims dies n'estic tornant a llegir fragments com aquest:

Me has preguntado sobre la experiencia.Y yo te lo he dicho. La experiencia no vale. Y sin embargo, desde otro punta de vista podría valer. Si no fuéramos todos unos locos mezquinos, mojigatos y cobardes. Sí, tú también, mi querido muchacho. ¡Y no te atrevas a negarlo! Lo que te he dicho hace un momento sobre la cama en el estudio...te escandalizó. Porque estabas preparado para escandalizarte. Has rehusado totalmente a intentar comprender mis motivos. ¡Oh, Dios! ¿no lo entiendes?  Esa cama (lo que esa cama significa) ¡eso es experiencia!.. 

Invisible (Paul Auster)

Más o menos diez años atrás un día llego a mis manos un libro de un tal Paul Auster que se llamaba Ciudad de Cristal. Me fascinó de tal manera que han pasado los años y siempre he ido leyendo lo que el Señor Auster publica, también es cierto que he tenido una etapa de enfadarme con algunos de sus libros y con la llamada moda Auster porqué de ser un escritor que pasaba bastante desapercibido por el gran público ahora, desde el premio Príncipe de Astúrias, se ha convertido en uno de esos escritores que todo el mundo cita haber leído.

Estas Navidades mi hermano me regalo Invisible y recién terminado he de decir que me parece uno de los grandes libros del escritor de Nueva York. Narra la vida de Adam Walker, un joven universitario de 20 años que vive en la America de 1967 y, una noche, conoce a un profesor francés llamado Rudolf Born. Ese encuentro marcará el resto de su vida el día en que Born mata a un hombre negro delante del joven Walker.

Divide la obra en cuatro partes que coinciden con las estaciones del año pero lo realmente interesante es como juega con el estilo narrativo. En la primera parta es Adam quién nos cuenta su historia, en la segunda parte nos es contada por una segunda persona y así va alternando narradores para contarnos una misma vida, la del protagonista. En general, podríamos definirlo como un trhiller, a veces previsible, pero que se guarda una pequeña sorpresa para el final. También sorprende la elevada carga erótica ya que Auster nunca ha abusado del recurso del sexo para explicar la psique de sus personajes pero, quizás, aquí es necesario para entender algunas de las motivaciones base del protagonista y el porqué se comporta de determinada manera. De todos modos, si me preguntarás que es lo que más me ha gustado de esta lectura te diría qué la forma en qué plantea a Adam, sus reflexiones, el sentir que llega un punto que crees conocerle perfectamente pero, magistralmente, el escritor hace que, en un punto determinado, te plantees si realmente conoces a Adam Walker como creías mientras le acompañabas en el viaje de su vida.

Bookcrossing

Petits detalls, petits actes, minúscules accions fan moviments preciosos com el Bookcrossing ¿què és això? molt senzill, consisteix en deixar llibres en llocs públics perquè qui sigui l'agafi, el llegeixi i el torni a deixar en un altre lloc. Una cadena meravellosa amb la generositat i el component sorpresa com a ingridients bàsics.

Evidenment hi ha qui està en contra sobretot els editors i llibreters que viuen d'això però, sincerament, no crec que s'hagin de preocupar en absolut perquè aquest moviment encara és molt minoritari. M'encanta perquè crec que l'art no té preu i va acompanyat d'un cert romanticisme (a mi m'ho sembla el fet de trobar un llibre en un banc de bon matí o sota un arbre i llegir els comentaris que ha deixat algú altre)que n'eleva el significat. Així que he decidit seguir amb l'exemple i sumar-me a la causa i avui buscaré un lloc on pugi deixar un llibre per ser trobat amb nota inclosa.

Us deixo una imatge d'un llibre que un bookcrosser va deixar a les escales del metro de la parada de la L1 Rambla Just Oliveras.

After Dark

“After Dark” és d'aquells llibres que m'han arribat especialment tot i que el que explica és una historia d'encontres en un moment especial del dia : la nit. Entre el transcurs entre les 12 de la nit i les 7 del matí una serie de personatges es troben, es relacionen, surten de l'escena i es tornen a trobar per contar-nos que passa a les hores bruixes quan la resta dorm.

La Mari llegeix un llibre a mitjanit en una cafeteria de pas i un conegut la retroba, parlen de la seva germana que està en coma. El noi toca en una banda de música i és amic de la propietaria d'un “love hotel que no deixa de ser la secundaria revelació de la història. Què passa a After Dark? No us ho sabria dir però val la pena llegir-la per escoltar tot el que tenen a dir-nos els seus personatges.