Cada any a primers de setembre visc el mateix: nits de ball amb orquestra, converses anuals amb gent que no veig durant la resta del dotze mesos restants, olor d'Orelletes i més alcohol del que hauria de beure. És com estar dins "El dia de la marmota" però en versió anual.
Les senyores marquen la data al calendari per lluïr els seus millors vestits i joies tot al contrari de mi, fa segles que ja no m'importa aquesta data i a vegades em pregunto perquè no aprofito aquests dies per marxar algun lloc. Mai ho faig, aquest any he tornat, suposo que que en el fons vull ser-hi perquè des de fa pocs anys comprovo en la meva pell com actúa l'oblit. Me'l trobo cada any, sempre al fons d'algun lloc: del ball, de la barra, del bar o del carrer. Sempre és allà amb la seva mirada que abans deia tant i ara no diu res perquè en ell ara hi habita l'oblit, tot el que puc fer és recodar-lo de tant en tant, sempre aquests dies, per saber que finalment he entès el significat d'un dels mots més difícils de comprendre de tot el diccionari.
Ara miro a l'oblit i no somric perquè ho he oblidat tot i que tinc el vague record que abans ho feia, me'l miro de fit a fit i només sento reminiscències de sentiments que potser un dia vaig sentir però tampoc ho juraria. Potser només són rastres de sensacions equivocades i vull creure que es això tot i que sé que no, ho he hagut d'oblidar per saber que el que sentia era real.
Ja quasi no li dic res a l'Oblit perquè poc a poc les paraules que algun cop hauria d'haver dit han deixat de tenir importància.
No hay comentarios:
Publicar un comentario