Arribo al carrer i busco el número, no deixa de semblar-me una broma que sigui just davant d'aquell portal on vaig viure tant poc temps, aquell portal d'on vaig voler marxar en el precís instant que hi vaig ficar el peu i que, encertadament, en vaig marxar tant ràpid com vaig trobar-ne la sortida d'emergència. He triat el vestit vermell i m'he recollit el cabell amb una cua, no estic maca però almenys em sento menys pàl.lida i més enèrgica. Triar el vestuari adequat és un ritual i més quan saps que un desconegut analitzarà les armes que portes a la bossa, almenys deixa un embolcall acceptable perquè et miri amb més amabilitat tot i el que estàs disposada a fer.

Nerviosa em moc pel carrer, pel barri, recorro amb la mirada aquella botiga de patchwork que tant m'agradava però a la que mai vaig comprar i les meves ninetes es perden entre totes aquelles colors i textures per guarnir menjadors de classes mitjes.Trossos de roba inconnexes que formen un tot estrident, és la meva personalitat. Després m'arribo a la botiga de quadres on vaig enquadernar el meu pòster de Pulp Fiction.  Ningú em recorda i jo no els recordo a ells, una ciutat massa gran i cap emprenta gravada a tinta. Sec en un bar, dels de sempre, m'amago a dins quan tothom pren el sol a fora i demano una beguda sense gas i em dic si he d'escapar, val la pena formar part d'aquest experiment? Entendré de que va tot això? Aleshores comença a sonar una canço de radiofòrmula, molt coneguda fa més de cinc anys quan jo vivia al barri i penso que tot plegat és massa estrany, estava molt de moda llavors però ara sona desfasada i nyonya i dubto que el destí l'hagi punxat per mi. El destí sempre tria cançons amb tornada en espiral així que no és per mi, decideixo que en direm casualitat i d'una revolada, però amb compte, agafo la bossa de les armes, pago i surto del bar.

No vull esperar més, creuo el portal i em fico a l'ascensor, sé que si vaig per les escales seré capaç de tornar enrera. S'obren les portes, busco la porta amb la mirada i amb el dit tremolós de la mà dreta pico al timbre. Ni un soroll a l'altre costat i em dic en veu baixa: “encara pots marxar, és massa arriscat”. Unes pases sordes s'acosten i la maneta gira, s'obre la porta amb un somriure, el somriure que em va portar fins aquí però més prim però igual d'amable, igual d'enèrgic i viu. Si, viu perquè intueixo que ell ho viu tot amb intensitat i delit assaborint la vida com si fos un el menjar més exquisit a mossades curtes pero plaents. Entretant penso que m'agradaria mossegarli l'ànima a petites queixalades i alimentar-me d'ell. No em reconeix i això está bé, avui no vull que sapigui qui sóc, que hi faig en aquesta missió secreta. Arriba el seu soci, també prim i seré però més reflexiu, m'ho diu la seva mirada i entrem a la nostra primera reunió, jo sé que si va bé no será la última. No em dispara, deixa que jo ensenyi la meva munició de tensió i, en un atac de valentia, li mostro més de la meitat del que tinc. No li puc ensenyar tot però li ensenyo un percentatge més elevat del esperat dels artilugis del horror però encara no tinc valor per exposar-li l'arma de destrucció massiva que he guardat tot aquest temps, la joia de la corona de l'horror. Revisem les meves armes i no s'impressiona, al contrari, en una acte d'analtíica hiper professional em demostra que no són tant bones i que potser són massa antigues, m'encoratja a desfer-me'n sense que ningú s'assabenti de la meva meitat terrorista. M'atrau tant la idea, desfer-me de la munició sense ser jutjada però, clar, segueixo dubtant si acceptarà el tracte quan vegi l'arma principal. Será capaç d'ajudar-me? Alguna cosa em diu que si i li segueixo la veta. Li dono la mà amb intensitat, creue'm una mirada que no entenc i nota que tinc l'esquena suada, el cos ha parlat i sé que he decidit ficar-me a les seves mans, associar-me amb ell pot ser el principi del final somniat. Ens acomiadem desitjant-nos un bon estiu i marcant una nova reunió secreta per la propera tardó, em demana que vaig desfent-me a poc a poc de les armes més superfles i accepto la suggerència tot i que li reconec que no serà fàcil.

“Prometo que ho intentaré”- li dic des del fons del cor i quan ja estic amb la mà acaronant el pom de la porta apareix el noi del somriure viu. Repara amb mi un segon i em saluda com si fos la cosa més important a fer d'aquells segons, com si la meva persona fos el centre de la seva atenció en aquells instants de temps. I desapareixo  amb la bossa de les armes, menys pesada, pensat com un tiquet d'un cafè et pot portar tant lluny, te'n faries creus d'on et pot portar la curiositat.

T'estic veient fer-li mal amb punyals invisibles que li claves a ell per no clavar-te'ls a tu i no sé què puc fer. Li dono tombs a com puc ajudar però sé de sobres que si algú no es deixa ajudar és bastant igual que et persegueixi per tots els racons del món, no voldràs la nostra ajuda ni cap dels consells de la nostra cort.

L'estic veient a ell, ferit al terra, sense saber d'on surt tota aquesta sang que regalima cos avall ni perquè li has clavat una punyalada  per l'esquena. Et mira amb un somriure de gel a la boca, no ho entén i mira al seu voltant esperant que algú li digui alguna cosa i que tu t'acostis a dir-li que et sap greu, que no li volies fer mal i que tot ha estat un accident. No ho faràs, li has volgut fer mal perquè has pensat que fent-li mal a ell et negaves tot el dret a ser feliç i que aquest és el teu càstig. Il·lusa desgraciada.

Tots els altres contenim la respiració preguntant-nos com de greu és la ferida d'ell, podrá tornar a estimar o està condenat a ser un esclau del dolor del desamor per sempre? No fem res, som gent d'honor i tu ets la nostra princesa i et devem lleitat per molt que ens foti la desgracia del cavaller ara ja no és cosa nostra. Només poder resar en secret perquè aquest dolor és converteixi en una cicatriu residual que el temps i la distància s'encarregui de difuminar. Que així sigui.

La gran Soledat

El pas del temps comença a tenir un significat ara que estic inmersa en la meva etapa adulta. El seu significat no el puc explicar en paraules però l'entenc del tot cada cop que veig el milió de belles arrugues de la meva padrina Soledat. Cada una d'elles és una lliçó de vida que em diu com s'han de fer les coses, plecs de pell que parlen sense veu amb una autoritat incontestable.

L'estic veient anar-se'n, dient adèu a poc a poc, setmana a setmana, i em fa sentir vulnerable la certesa que se n'anirà aviat, que ens la pendran i no hi haurà prou consol en aquest moment en el que em condemnaran a trobar-la a faltar per sempre. Em dic que no he d'estar trista perquè sé que ens retrobarem allà dalt; al País de la Piruleta, regió de l'Alegria i barri de l'Eternitat. Ella viurà en una caseta cuca envoltada d'una valla blanca i passarem les tardes jugant a la canasta i bevent llet d'ametlla amb grans tasses blanques de floretes roses i comentarem com va ser el pas per la vida, què en vam aprendre i somriurem als records compartits de padrina i neta. Serà així, no accepto comentaris sobre la meva ingenuïtat. Ella no se n'anirà només m'esperarà en un altre pla astral mentre em guiará pel camí que vagi fent caminant al meus pas. Mentrestant m`he promés donar-li cada moment de tendresa que pugui, li amanyagaré el cabell blanc de nata muntada i li tocaré el nas petitó amb la punta del meu dit per transmetre-li tot l'amor que tinc només per ella, per fer-li saber que tot el que em va ensenyar viu d'alguna manera en mi i deu estar en algun lloc de la meva manera de fer.

Sempre he volgut saber com són les escales que porten al cel però ara ja ho sé, són de pedra gris i estàn en una casa de Castelldans. No tothom hi arriba però ella, la Soledat, la meva padrina, hi arribarà i l'acompanyem en el camí.

Drive

Drive és la classe de película que miro perquè m'agrada algun dels actors, en aquest cas Ryan Gosling y Christina Hendricks. No sabía que em trobaria més enllà de cotxes i la veritat és que m'ha sorpres amb una bona peli de cine negre un xic diferent al que estem acostumants.

La historia comença a L.A. amb un conductor del que mai sabrem el nom, suposo que amb la idea d'envoltar-lo de misteri, que durant el dia és especialista d'escenes d'acció pel cinema i per la nit es dedica a conduir per delinqüents. Condueix per un L.A. nocturn, visualmente aclaparador i ple de llums de neó i carrerons on res bo és possible. El conductor està segur sobre el volant i derrapa sobre un passat que imaginem tortuós però mai se'ns explica (encert del guió) fins que un bon dia coneix la seva veïna Irene i el fill d'aquesta. La cosa, com era de preveure, es complica ja que el conductor, tant dur e impermeable, no és perfecte en la seva impassivitat i els afectes cap a la noia fan que s'acabi ficant en un problema que podia haver evitat. A partir d'aquest moment descobrim que el conductor a part de fred, misteriós i aparenment templat és un tipus violent i no gaire capaç de controlar les seves pulsions violentes si li toquen els nassos.
I ente tota aquesta trama de corrupció, delinqüencia, sang grotesca i violència de carretera no podem deixar de pensar que el personatge del conductor ens dona una lliçó de romanticisme i que és l'amor de veritat. Sí, deixar-l'ho anar quan ja no el pots retenir amb tu. No costa imaginar-se'l en qualsevol carretera secundaria de L.A. a ritme de la música eletrónica que configura la banda sonora de la película amb més olor als 80, en el bon sentit, que he vist aquest any (amb permís de JJ Abrams i el seu Super 8).

Grrandiós thriller i una de les sorpreses de l'any de la mà d'un director, Nicolas Widing Refn, al que intentaré seguir la pista per si en posteriors obres aconsegueix l'efecte hipnotitzador d'aquesta.