"Respostes de Nadal.doc"

Les rialles eren més que audibles al sector C15 del departament de Correus i és que, com cada any per aquestes dates, un grup de funcionaris veterans, es dedicaven a obrir i llegir les cartes que els nens enviaven al Pare Noël i els Reis Mags i resultaba inevitable no trobar alguna petició realment divertida dels desigs dels petitons. Tot i així amb les que més semblaven divertir-se eren amb les cartes que enviaven persones grans, si, semblava impossible però cada any trobaven un grapat de cartes de persones amb l'etiqueta d'adults que enviaven els seus desigs a vés a saber qui.

El grupet del C15 tenia per tradició fer el vermut del dia 24 tot llegint les cartes i enriure's del que consideraven una colla de tarats solitaris. En Joan Miquel s'ho mirava des de lluny, sense involucrar-se amb la festa privada i, segons ells, pervertida dels “els Capullos del 15” com ells els anomenava mentalment. Tot i així esperava que anèssin marxant per arreplegar les cartes del contenidor del paper, i llegir-les per la nit mentre, de fons, sonava l'especial d'en Rapphael que la seva mare mirava embadalida mentre menjava mandarines i no deia ni piu. Ell estava convençut que aquell senyor baixet amb melena, que sempre cantava aquella veu aguda tenia un poder hipnòtic amb les dones de certa edat sinó era incapaç d'entendre com podien passar la mateixa gala una vegada i una altra i, juraria, que amb el mateix ordre. Ni tant sols variaven els duets, era com el joc de les set diferències d'any rera any on la única perceptible és la quantita de botox que s'injectaven ell i les folklòriques amb les que cantava.
Després del sopar amb la seva mare, la gran celebració familiar arribava l'endemà, es va preparar un gin-tònic mentre la dona arrapava el comandament, el sofà i la manta deixant clar que aquella nit manva ella i el seu espectacle vip, a través de la pantalla, mentre impregnava l'ambien del menjador amb olor de mandarina. Fetes les distribucions sense paraules va començar la lectura de les cartes, realment, cada cop baixava més el número i si era cert que algunes eren intel·ligibles o bé producte de persones malaltes que buscaven un consol que no trobaven al seu interior sempre hi havia alguna carta que li despertava un click, una sensació que qui havia darrera del paper i el boli era algú més proper a ell que tota la gent amb la qui compartia el dia a dia.


Joanna, era una de les primeres cartes que va llegir amb una lletra estilosa i clàssica de les que impressionen a primer cop de vista. La imaginava com una senyora de setanta o a finals dels seixanta i molts, llegida i educada, que demanava que li portèssin al seu fill per les festes i deia “si ja sé que si li demanés vindria a passar les festes a casa però jo vull que vingui perquè vol passar-les amb la seva mare, amb mi”. Li va semblar la frase més lúcida que havia llegit en molts de temps i no va poder més que desviar els ulls cap a la seva mare que ara rossegava una tros de turró d'alacant mentre feia cara de cofoia. Sempre havia assumit que per la seva mare el ritual de cada any era això, un ritual, que feien sense gairebé parlar-se on la seva mutua companyia era prou per paliar la soledat que tots dos sentien i mai, en cap moment, s'havia aturat a pensar que potser amb això la mare ja era feliç i que ni tant sols era un substitut del pare mort. D'alguna manera la carta de la Joanna conseguia que d'una manera egoísta entengués la seva nit de Nadal com més especial.
Va passar a una segona carta escrita en plan conya que demanava que li portessin a la nova periodista estrella del moment per fer-li un seguit de marranades irreproduïbles, una altra que demanava que li sortissin ales per poder volar, algunes més de pares que escrivien la primera carta als Reis del seu fill tendres però massa ensucrades fins que va arribar a la carta d'en Pedro. Escrita amb bolígraf negre, matusserament, amb més d'un error ortogràfic i de sintaxis va necessitar un temps per passar per alt els errors i concentrar-se en el que volia transmetre.

“Ya se que no soys de verdad y si existiis de verda bastante teneis con toda la mierda k ay en Oriente, esta muy jodido alla bajo ya lo he visto en la tele. Bueno yo lo que quiero es que me sakeis de aqui pq esto es una puta mierda joder, no aguanto un día mas y sino llevadme donde los muertos.”  La carta seguía parlant de tots els familiar que no veia, donant voltes a la mateixa idea de la llibertat. Li va donar un llarg glop al gin-tònic, esperant que li cremés alguna cosa per dins, d'alguna manera se sentia avergonyit per haver llegit aquelles paraules i massa impotent davant la certesa que ningú li retonaria la llibertat que probablement no es mereixia.


Va seguir bevent del vas de tub preguntant-se si els seus motius per llegir les cartes eren millors que els del C15 mentre Rapphael cantava “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.
I alguna cosa el va empènyer a seguir buscant una altra carta.

Es deia Carles, era escuet i directe.Demanava que li retornèssin a l'Alba que “aquell idiota” li havia robat. No podia menjar, ni pensar, ni gairebé treballar cada cop que entrava a casa i veia que ella ja no hi era, l'única persona que realment havia estimat i que se n'havia anat amb “aquell idiota” i que ara ja res tenia sentit. Li deia que ja no volia viure amb aquella anestèsia de la qual només semblava despertar quan creia veure-la pel carrer, quan algun amic en comú li explicaba qualsevol cosa d'ella o quan començava a escriure-li un mail que mai enviava.
En Joan Miquel entenia les tres històries però sabia que en Carles era una projecció del seu passat, ell havia tingut una Alba que es deia Pilar que també l'havia deixat per un altre poc abans de Nadal. I sí, l'anestèsia de la que parlava adormia alguna part de tots ells per sempre més o la substituia per una vigilia neguitosa que mai seria com abans. Tenia ganes de dir-li que l'Alba no tornaria com mai va fer-ho la Pilar, passats vint anys, però que arribaria un moment que només seria part del bagatge amb el que viure, aquella abscència es fondria a la seva pell creant una nova capa d'àtoms que s'afegerien a l'estructura que ell coneixeia com a Carles, imperceptible als altres, i el reorganitzarien de nou.


Va agafar el portàtil de sobre la taula i va garabatejar els pensament en un document de word, els va guardar sota el nom “Respostes de Nadal.doc” No era un títol original però, bé, ell tampoc ho era i es va servir un segon gin-tònic mentre la mare anunciava que es retirava a dormir després del “espectacular concert en directe d'en Rappahel”. Paraules textuals. No seria ell qui li digués que debia d'estar gravat des del novembre, no volia trencar la màgia del Nadal.


I va seguir llegint les tres cartes que quedaven i la última el va impactar com un cop de roc. Una dona, signava com Andrea. Començava dient que no sabia ben bé a qui escrivia si al Pare Nöel o als Reis Mags, el primer sempre li havia semblat un vell greixós i possiblement pedòfil i els altres, que podia dir, ella era republicana convençuda i atea. Tot i així escrivia perquè no sabia on estava i trobava a faltar el que mai havia tingut, l'amor. Deia que n'havia llegit molt sobre l'amor i que en tenia moltes teories però que mai havia picat a la seva porta, fins arribar a la conclusió que ella era invisible per aquest sentiment. L'Andrea li explicava totes les formes curioses i entretingudes amb les que havia intentat trobar-lo, algunes convencionals i altres enginyoses, i que se sentia com un pescador fracassat després de llargues hores, dies i setmanes de perenne paciència. La dona va acabar dient que el que li produïa més tristessa era enyorar una sensació compartida que mai li havien permès de viure i sabia, que cada dia que passava, les expectatives es desdibuixaven una mica més però que no perdia l'esperança que algú llegis la carta i li regalés l'únic que realment volia i necessitava.

En Joan Miquel es va quedar un segons quiet, amb la carta a les mans, processant les seves emocions. També volia escriure el que li suscitava la història de l'Andrea, va agafar el portàtil però els dits no li corrien ¿què podia dir-li? No va dir res, no va escriure res ¿qui era ell per jugar als Reis Mags amb l'altra gent? No podia negar que havia sentit la necessita d'escriure'ls però ¿qui era ell? Potser creia que entenia les seves emocions però no les estava vivint, no li pertanyien, no se'n mofava com els seus companys idiotes però robava moments no autoritzats i fantasejava amb la idea de ser el seu incens, or i mirra.


Va borrar la carpeta “Respostes de Nadal.doc” i se'n va anar a dormir tararejant mecànicament “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.