Año Nuevo

Conte de Nadal

Vaig anar a buscar el bus amb el cor encongit dins la butxaca del meu abric, febril el sentiment i amb la por vestida de blanc i rosa. Feia més d'un anys que no es veiem i aquell encontre havia estat màgic, tant màgic com pot ser descobrir que encara existeixen éssers especials encobrits entre una multitud mediocre. Solia creure que jo era especial, de fet, volia ser-ho i formava part de la meva intensitat però després d'aquell inici de setembre vaig entendre que em podia donar per satisfeta per haver consegut algú tant especial que mai oblidaria, dues tardes de la meva vida havien estat suficients perquè no deixes de pensar en ell ni un sol dia. Les lletres que conformaven el seu nom ballaven al meu cap quan tancava els ulls, en l'inconscient del meu calaix de sastre. No me n'havia enamorat ni res d'això, no en el sentit romàntic, però si sentia una connexió molt diferent de la que havia sentit mai amb ningú més. No sabia què volia dir i, a estones, pensava que n'estava enamorada però d'una forma èterea i, al mateix temps, vinculant a llarg plaç.Ell m'havia bufat el rostre amb esperança i haver-lo conegut em feia sentir especial ,era el meu tresor i no el pensava compartir amb ningú només a través de les paraules escrites en qualsevol lloc.

Era per això que estava nerviosa, una part de mi no volia decebre's. Em feia pànic pensar que podia haver canviat i que tot podia haver estat un miratge d'un bonic instant del temps mitificat per infinit.

Dins del bus vermell vaig intentar calmar-me i mirava per la finestra d'aquella ciutat a la que m'havia enganxat de forma malaltissa, aquella ciutat i jo teniem un compte pendent que encara no havíem solucionat. Les dues ho sabíem quan els meus ulls es perdien entre la seva gent i els seus carrers, ella em somreia reptadora dient-me que quan m'atreviria a formar part d'ella i jo li contestava amb una ganyota indecisa i vacil·lant que m'enlletgia el rostre. Com sempre vaig arribar abans d'hora al parc on ens havíem conegut, en una tarda clara, que ara es vestia de nit i on brillaven centenars de llumetes nadalenques i olor a gofres i salsitxes.

Al arribar a l'entrada, el destí em tenia preparada de nou una sorpresa, un símbol, algú hi havia col·locat una arcada batejada com Winter's Wonderland que em rebia, que em donava la benvinguda a l'indret on m'havia redescobert com una Alícia contemporània que es deixava temptar pel seu conill blanc. Vaig asseure'm a l'arcada esperant que el meu follet arribes i a uns cinc metres de distància va aparèixer i un cop va somriure i em va saludar amb la mà vaig saber que un cop creuessim aquella arcada tot tornaria a ser un petit món particular, màgic i en que el temps no corria al pas de les agulles del rellotge. Dues hores de principis de desembre podien ser la força de dos anys sencers.

I allí entre petons, abraçades i mans entrellaçades vam repassar què li demanàvem a la vida, que ens importava i que sentíem en el fons de les entranyes. Ell aconseguia el que no ho feia ningú que jo pogués buidar tots els meus sentiments en algú fins que notava un forat sota el melic que era un xic dolorós, el malestar que sents quan t'has alliberat i has buidat el que portaves massa temps guardat a dins. M'acaronava la mà i amb els guants ficats notàvem la nostra pell i ens somrèiem. La conversa no tenia un fil érem nosaltres i els nostres anhels i, aleshores, em va dur al lloc on ens havíem conegut. Ara era fosc i els ànecs no hi eren, els seus ulls negres univers em miraven i jo vaig entendre què vol dir la paraula perspectiva. Aquell día de setembre era una noia perduda i el present dia de desembre una dona esperançada i confusa però una mica més feliç agafada de les mans d'una ànima bessona a qui li unia un fil invisible i la sensació que sempre estarem a prop tot i la distància.

Florence + The Machine: "Cerimonials"

Fue mi hallazgo musical del 2010 y me dejo impresionada por su voz y por los temas que combinan diferentes estilos con instrumentos com el arpa, poco cool en la música actual. Florence tiene una voz poderosa, no es Adele, pero tampoco tiene mucho que envidiarle pero su gran baza es como se menea entre el folk, el rock, el pop y la electrónica y lo envuelve con una imagen de diosa griega bañada en un mar rojizo. No es un producto de marketing pero vende bien porqué se lo curra y se lo gana.

La portada de Cerimonials es elegante y el disco es muy continuista cosa que agradezco porqué no me suelen gustar esos artistas que necesitan reinventarse ¿si tienes estilo por qué cambiarlo?. Eso ha debido pensar la inglesa y ha vuelto con un disco que a la primera escucha puede pecar de sonar muy igual pero que a las dos escuchas ya te ha atrapado de cabo a rabo. Lo presentó con What the water gave me que es un homenaje a la escritora Virgina Woolf, a quién cada día se parece más. El single es una buena elección pero esconde más perlas como Never let me go que huele a clásico desde el sillón de mi casa, la trepidante Shake it out que a la primera escucha sabes que lo va petar igual en festivales que en discotecas o la atmósfera que consigue crear en No Light, no light. 

En resumidas cuentas ha vuelto la Florence barroca, excesiva, que mezcla arpas y violines con toques electrónicos con la misma elegancia con la que canta para Channel o se desmelena en Glantesbory.  Se reafirma con paso seguro y con su cuello de avestruz se erige como una de las cantantes con el proyecto más interesante de este nuevo año que se avecina.

El vagabund

Plou, fa un ram que diuen a la meva terra. La pluja que cau sobre la ciutat és suficient perquè netegi el gris paviment i l'ambient contaminat però sense que jo arribi xopa a casa després de treballar. M'amago la cara sota el meu paraigües de la bandera Suïssa i creuo la placeta on avui no hi ha gossos ni pares amb mainada passejant.
Ell hi és, assegut en la trinxera del seu banc amb posat impasible amb la seva barba gris quilomètrica i el seu turbant de color indefinit a causa de les múltiples capes de brutícia incrustada. No mira enlloc en concret però avui és més dificil comprovar-ho perquè ha cobert la seva petita trinxera amb un gruixut plàstic, impermeable a simple vista, a mode de tenda de campanya. Em pregunto si ja tenia el plàstic o s'ha aixecat per buscar-lo en algun lloc i, a l'instant, em sento profundament estúpida: ja el tenia.  No és que en tingui la certesa però al meu cap tot cobra sentit amb un metratge clar: cauen les primeres gotes de pluja, li regalimen pel turbant i treu la llengua per refrescar-se la boca en aquella inesperada calor a finals d'octubre. La pluja segueix caient i la tela del turbant se li enganxa entre la amalgama dels cabells i les orelles, pensa on està aquell tros de plàstic que l'aixopluga de la pluja i el rebusca entre les parets de la trinxera. Remena bosses de basura multicolors, carrets de la compra sense rodes i caixes de cartró mig desfetes però el troba en pocs minuts, l'organització entre el caos. Hi rumio mentro camino i el deixo a la meva esquena. La vida dels anomenats marginats no és tant diferent a la de la resta. El vagabund del turbant acumula merda dins de bosses de basura ronyoses, trastos inútils  i mira al no res, mentre plou i fa sol, en la inèrcia més absoluta. Nosaltres acumulem merda en racons més amplis: roba que no és la nostra talla, lletres de la hipòteca, bosses de plàstic del super per si fan falta, auriculars que no funcionen, llaunes de conserves, neules de Nadal, carregadors de mòbil que no sabem identificar i  ens llevem cada matí amb la inèrcia més absoluta. Només veig una diferència a destacar: nosaltres dissimulem. Fem veure que tenim un propòsit vital i alguns creuen fermament que la seva vida és un index perfecte on cada número de pàgina els portarà al capítol del llibre de la seva vida que ells s'han escrit, tot i així, seguim amagant la merda sota la catifa perquè ningú la vegi quan entri a casa nostra. Al vagabund ja no li importa prendre's aquesta molèstia.

Goodbye boys (Entourage)

 El domingo 11/09/2011 pasaron muchas cosas en el mundo, imagino que muchos aún recordamos el ataque a las Torres Gemelas o celebramos la Diada. En mi caso, además, seguía de resaca de una boda de un amigo al que le deseo todo lo mejor pero también esperaba con cierta ansia la mañana siguiente para ver el último capítulo de una de mis series favoritas, la del séquito más cool de toda la televisión.


Después de ocho años los chicos de Queens se despedían de Hollywood y aunque el final abuso de un happy end forzado sólo se le puede recriminar eso. Ninguna serie se ha mantenido tan fiel a sus principios como lo ha hecho Entourage, desde el minuto uno se nos ha contado la historia de una emergente estrella de Hollywood (Vincent Chase), su hermano, Johnny Drama, un actor fracasado (Kevin Dillon, hermano real de Matt Dillon), su amigo responsable E ( Kevin Conolly), su amigo simpaticote Turtle (Jerry Ferrara) y su ambicioso agente Ari Gold (Jeremy Piven).  Durante cada capítulo se narra las aventuras de estos amigos y la indústria de Hollywood demostrando la frívola que puede llegar a ser, con momentos hilarantes y con grandes cameos como el de Matt Damon, Scorsesse, James Cameron, Christinia Aguilera, Jimmy Kimmel y muchos más.

Aunque sobre el papel Vinnie es el protagonista siempre recordaremos más a Ari Gold y Johnny Drama. Ari está magistralmente interpretado por Jeremy Piven con una maestría y un talento que le han convertido en un icono: un ser ambicios, malhablado, obsesivo con su trabajo y dispuesto a todo. Ha dado los mejores momentos a esta serie y, al final, la fiera se domestica (en parte). Drama es mi debilidad: el pobre hermano mayor que ve como el pequeño triunfa más que él, durante ocho años sólo consigue mendigar trabajos por ser el hermano de Vincent pero él sigue creyendo que en su día fue alguien pero haber salido en Melrose Place, eso sí, jamás pierde la esperanza y es el gran protector del inmaduro de Vinnie. Drama es un perdedor pero de los que luchan y no se rinden fácilmente.

Los veranos ya no serán lo mismo, sin duda, me quedo huérfana de una de las series más ágiles, con diálogos irreverentes y una de las mejores auto parodias que se han hecho de Hollywood y todo esto sin olvidar el lema con el que empezo: los colegas son los primero.

Someone like you (Adele)

Mar rojo

A estas horas la playa está llena de familias enteras, las madres corren detrás de sus hijos con su tupper en la mano para darles la merienda ante su resistencia y sus correteos por la arena, mientras los padres se convierten en chiquillos de cuerpo gigante que juegan a las palas o al fútbol. Me alejo de ellos lo máximo que puedo porqué no me dejan concentrar y su ruido se amontona con la ametralladora que dispara en mi cabeza pensamientos atronadores. Tiendo mi toalla naranja cerca de las rocas, me despojo de la ropa, tan sólo con mi bikini negro, mientras una adolescentes árabes se hacen fotos subidas a la rocas, totalmente vestidas y con su chador en la cabeza posan con gracia ante la cámara sonriendo sin parar. Sus risas y el tono con el que hablan me hacen pensar que son felices en su tarde veraniega, mejor para ellas me digo para mis adentros.

El sol abrasa mi piel blanca, imagino que el astro piensa cocinarme como si fuera un pollo asado y lo vislumbro riéndose con picardía, desde arriba, con las travesuras en forma de rojeces que va a dejar en mi blanca piel. En un intento de ser más lista que el sol entró en el agua poco a poco, deseo experimentar el escalofrío que recorre mi cuerpo entero cuando entro en contacto con el agua del mar. La sensación de frío a mediados de agosto me atrapa y me angustia a partes iguales, recuerdo la voz de mi madre y cuento las horas que haces desde la última comida. Segura de que no hay peligro de indigestión me sumerjo y nado febrilmente para restaurar el calor corporal, nado hasta el lado opuesto dónde las chicas se hacen fotos aún nado bien y con amplias brazadas avanzo hasta donde no encuentre bañístas y las voces se hacen más débiles. Aún veo con claridad mi toalla naranja al lado de las rocas pero en ese momento me giro y veo como una parte del agua es color rojizo exactamente como el cielo al atardecer como si lo hubiesen proyectado con un espejo. Me acerco nadando y me sorprendo porqué el agua es dulce, calmada, es como si de pronto estuviese en una piscina. Me siento mejor, fuerte, relajada como rejuvenecida por los tentáculos de la vida de esa bañera rojiza con color a regaliz de tarde de domingo. Nado de espalada mirando al sol, en esa piscina privada que he encontrado en medio del agua y nada me preocupa es como si cada vez mi peso disminuyera, ligera como nunca me he sentido antes siento que mi piel se dilata por cada poro, puede sentir millones de ellos expandirse y el agua me invade de afuera hacia dentro. Ojalá esta hubiese sido la sensación cuando la enfermera me daba las inyecciones de penicilina en el culo de pequeña. No siento dolor alguno, es algo indescriptible porqué nunca antes lo experimenté. ¿Estaré alucinando? Quizás la poca agua que me he tragado tiene efectos alucinógenos y simplemente deliro en medio del mar. En este momento noto mi cuerpo especialmente blando y empiezo a convulsionar: una, dos, tres veces.. pierdo la cuenta. Ahora soy efervescente. Veo como mi cuerpo se empieza a convertir en pequeñas burbujas que se deshacen, no doy crédito a lo que me pasa, soy una jodida aspirina que se descompone en pequeñas burbujitas de color rojo, será la sangre me digo, y se convierten en más agua roja. Todo sigue así durante muchos minutos hasta que mi cuerpo ya se ha diluido por completo y mi bikini negro lo arrastra la corriente. Creo que ya sólo queda parte de mi cabeza y lo más inaudito es que mantengo la consciencia intacta, veo mi cabellera sumergirse en las profundidades del mar y estoy casi segura que se convertirá en algas marinas. Sé que ya no tengo visión humana pero sigo pudiendo ver todo, sigo consciente, estoy tan sorprendida que no reacciono. Miro hacía la playa y veo una niña que escapa de los gritos de su madre y recoge mi bikini negro, la madre le grita que lo suelte ya porqué vete a saber de quién es eso. La parte humana que aún conservo se ofende enormemente recordando sin emoción lo caro que era y miro un poco más allá. La toalla naranja. Sigue tendida, esperaré a ver quién se la lleva, las chicas árabes ya se han ido y ya no oigo sus risas. Todo esto no debería importarme ahora ya no soy más que una minúscula parte del mar.  

L'home que no em va salvar

Recordo que m'eixugava la sang del llavi inferior amb el dors de la mà després de la gran caiguda. Tot havia anat tant ràpid que en la meva memòria només dura tres minuts. Ella i jo estàvem dalt de la muntanya, havíem sortit a buscar caragols després de la pluja, cantàvem estrofes de cançons de la  Madonna mentre movíem les bambes Victòria de color lila i, amb la nostra bossa de plàstic del Pryca recollíem uns caragols bavosos que intentaven escapar de la nostra mà gegantina. Dèiem ximpleries, com fèiem sempre, però tot d'una ens vam acostar massa a una pendent pronunciada i  ella va relliscar. Jo vaig intentar agafar-la i la terra es va esfondrar literalment sota el nostres peus i totes dues vam quedar a la vora d'un precipici i vam començar a xisclar com dues dones desesperades. El que érem en aquell moment. Cridàvem i cridàvem fins que van sentir passos que s'acostaven molt depresa i vam veure amb una granota blau marí que corria cap a nosaltres. Vaig reconèixer el rostre del  home jove que s'atansava corrent.

- Què ha passat? Què ha passat? - repetia cridant però nosaltres no li podíem contestar, estàvem massa espantades.

Ell va avaluar la situació i es va agenollar, jo estava més amunt per tant vaig imaginar que primer m'agafaria a mi i entre tots dos la pujaríem  perquè jo era més forta i un cop dalt podria ajudar al home de la granota. Era el més lògic, ho vaig pensar en aquell moment i ho segueixo pensant ara, anys després. No va ser així, mai vaig saber perqué però ell li va estendre la mà a ella primer i al pujar-la, les seves cames van tocar el meu braç. Em va desequilibrar i vaig caure, tot en un instant en que tots els colors del paisatge es van apagar, només recordo veure una taca blava, la granota del home, que es feia més i més petita mentre jo queia sense remei al fons del món. Encara escolto l'eco de la caiguda del meu cos col·lapsant al terra, un soroll greu i estrepitós com el d'un morter destrossant ferralla. Ningú sap per què però vaig sobreviure a la gran caiguda, vaig trigar un parell d'anys a tornar a caminar i em van dur a la vora del mar per recuperar-me i oblidar.

Un dia vaig decidir tornar i no hi ha un perquè, deia que per tancar el cercle i començar de nou però en el fons del meu cor sabia que volia una resposta a tot allò. El camí de la muntanya ja no era igual que deu anys abans, ara hi havien fet un passeig i pujar fins dalt era relativament fàcil i ja no duia les bambes lila ni cantava.No hi havia ningú aquella tarda de diumenge, era estiu, i la gent corria a la plata i es deixava endur pels capvespres infinits de les tardes d'agost. Vaig seure allí i la sensació no va ser como havia imaginat, no sentia por, ni desassossec, ni ganes de plorar simplement sentia pau. Una pau que es va trencar quan vaig sentir una veu a la meva esquena.

- Senyora no hauria de seure aquí, és perillós

Sabia qui era i al girar-me ell estava palplantat allà amb uns texans i una samarreta verda i les òrbites dels ulls li van girar noranta graus com va veure el meu rostre. El so es va apagar i un estol d'ocells va marxar volant en direcció al nord, fugissers, conscients que en aquell indret del món no hi havia estiu sinó un temporal glaçat des de feia una eternitat.

- Tu - va dir ell allargant la vocal mentre baixava la mirada- tu has tornat. T'esperava

- Per què?  - li vaig preguntar secament

- Perquè durant deu anys he viscut amb la culpa de no haver-te ajudat a pujar a tu primer i mai he pogut dir-t'ho. No volia morir-me abans de disculpar-me. - Encara era jove però el seu rostre estava solcat d'arrugues i bosses com si el temps l'hagués colpejat sense compassió.

Li hagués girat la cara d'un ventallot i aquelles paraules ni tant sols eren el que volia sentir, ni tant sols eren la disculpa que em mereixia i li veia tremolar les dents, les genives, la llengua se li recaragolava com si jo fos el dimoni disfressat de dona.

- ¿Per què la vas pujar a ella primer? - li vaig lladrar sense respirar

- No ho sé - mentia, mentia i jo no ho suportava.

- NO EM MENTEIXIS - li vaig cridar- després de tot volia la veritat

Va balbucejar, aquell home de metre noranta  es començava a trencar i la meva decepció va esclatar en un crit
 -  CONTESTA, FILL DE PUTA, PER QUÈ?

- Perquè m'agradava la teva amiga, vaig pensar que si la pujava es casaria amb mi- plorava amb un desconsola que em deixava freda, com un assassí penedit - i després et salvaríem. No ho sé, no ho vaig pensar.

- Si ho vas pensar i em vas deixar caure, em vas arruïnar la vida. Ho saps??? Saps que em vas fer desgraciat?

Seguia plorant, desconsolat i mirant-me per primera vegada als ulls em va dir:

- La teva i la meva, mai ho he he pogut superat, ni un sol minut de la meva existència he pogut viure sabent el que et vaig fer. M'odies i no puc demanar que em perdonis.

M'era igual el que em deia, feia molts anys que vaig decidir no perdonar-lo però volia entendre perquè aquell home va jugar amb el meu destí.

- I ella? et vas casar amb ella? - el meu to exigia una resposta.

- No, ella es va casar amb algú altre i té fills ara. - La veu era estèril com volent oblidar que havia arriscat massa per perdre-ho tot.

En vaig ficar a riure, histèricament, amb ràbia, amb alegria i desesperació. Reia com si ell m'hagués contat el millor acudit del món, reia perquè un cop encarada la veritat no havia de plorar per res més. Era tot tant absurd. Ella seguia allà atordit, no sabia què fer i jo seguia rient fins que em vaig calmar.

- Ara marxaré i no tornaré mai més. Ja sé tot el que volia saber i ja fa anys que t'he perdonat la teva vida és tan miserable com ho va ser la meva. Vull que sàpigues que per mi sempre seràs qui em va deixar caure del lloc més alt - i amb el dit vaig assenyalar l'abisme mentre ell em mirava pàl.lid - l'home que va poder i no em va voler salvar. Sempre seràs l'home que no em va salvar - vaig repetir - però sé caminar de nou i he après a salvar-me sola.

I me'n vaig anar deixant-lo a la vora del precipici. Mai més vaig tornar, no sé que va ser d'ell però la rancúnia es va quedar a dalt de la muntanya glaçada de sentiments invalids. Si va deicidir saltar ja no m'importava.

Vetusta Morla - Mapas

Casi tres meses después de la salida al mercado de Mapas me dispongo a comentarlo. Quizás este disco necesitaba saborearlo mejor que esa maravilla que fue "Un día en el mundo" y no es que este último me parezca peor sino que el primero era tan redondo que el listón estaba demasiado alto.

De entrada destaca que no hay ningún hit bestia como "Valiente" o sobretodo la maravillosa y perfecta "Copennaghe" pero empezamos con un tema que crece y crece como es "Los días raros" y que tiene un final que a una servidora le parece perfecto. A parte de esta composición me parecen en la línea la ya conocida por todos sus fans "Maldita dulzura", "El hombre del saco", "Baldosas amarillas" y, por supuesto, el single "Lo que te hace grande". La voz de Pucho cada vez suena mejor e imprime personalidad a unas letras cada vez más suggerentes, yo diría que los madrileños escriben a través de imágenes, y que para muchos son absurdas quizás porqué desconocen el valor de lo críptico.

Dicen los modernos que los Vetustos copian a Radiohead (benditas todas las copias así) y que además se han pasado al mainstream y que ya no son indies de lo cual me alegro porqué en el mundo indie prolifera la tontería más absoluta y los de Tres Cantos se merecen llegar a un público cada vez más mayor y que sepa apreciar el valor de la buena música.

Ulls de cafè

La seva mirada sobre la meva, atravessant el vidres de les meves ulleres blanques. No recordo el color del ulls d'aquell home, diria que marrons perquè l'estadística m'empara, però si recordo l'amargor de la mirada com dos grans de cafè dels més purs amb aquella intensitat que et crema a la llengua. Des de l'altre cantó de la taula li llençava preguntes prefabricades i recollides de forma quadrícula en una freda taula d'excel i ell em contestava amb resignació.  Poc després vaig decidir que aquella taula era una merda i que, com feia amb tots, volia escoltar el què realment volia dir-me i vaig llençar una pregunta que se'm va creuar pel cap. Es va trencar com la ballarina de la caixa de música quan la gravetat la va empènyer al terra.  Les llàgrimes li rodolaven pel rostre i amb avergonyiment em va dir:

- Ho sento normalment estic bé però la pregunta que m'has fet no sé que contestar - i es va eixugar la cara amb el baix de la samarreta blanca de cotó d'alguna marca d'automoció.

Vaig repassar mentalment la pregunta que deia ¿a què creus que et podries dedicar si no pots excercir la teva professió? No semblava una pregunta tant greu però ho era. Vaig buscar-li de nous els grans de cafè  que ara ja no eren amargs sinó tristos i em vaig afanyar a servir-li un got d'aigua mentre  sabia que ell necessitava dir-me alguna cosa més.  Estava preparada per escoltar-lo, era l'únic que li podia oferir tot i que m'havien donat ordres de no excedir-me en cada visita. Va seguir.  Em va explicar com de cop la vida li havia girat i no podia seguir vivint del seu ofici, em va mirar amb aquella indefensió i tenia ganes de sortir amb ell i explicar-li que a l'altre costat de la taula les coses no eren millors. No ho vaig fer.  El vaig seguir escoltant amb tota la meva atenció, donant-li el poc que poc dia oferir-li : el meu temps i només en l'últim moment em vaig atrevir a dir-li que tot canviaria. Havia de fer-ho i crec que en tinc la certesa.

Quan va desaparèixer  per la porta vaig omplir el formulari, espai limitat per sis frases i un veredicte per l'institució que falsament ens representa. Vaig donar el millor de mi en aquelles escuetes frases i dues setmanes he oblidat el seu nom. Probablement no l`he oblidat però he dedicit reciclar-lo al contenidor de l'inconscient perquè la vida no em pesi tant i perquè és més sà. Com l'home dels ulls cafè vaig veure moltsa casos més, moltes hores, moltes converses que em trontollaven  l'ànima però que m'enganxaven els peus amb super glue al terra per relativitzar els dies que vivim, la desesperació i els falsos guanyadors dels nostres temps.  Espero en silenci que tant ell com jo puguem construir-nos un futur millor des d'aquest present que en rebota a la cara.

Passaport

Ahir per la tarda vaig trobar el passaport en un dels meus bolsos, caduca aquest mes d'agost. Me'l vaig mirar amb insistència per si parlava però no em va dir res. Ingrat. Ja em diràs que li costava escriure alguna cosa a les moltes pàgines que no hi ha cap segell? No m'hagués espantat, de fet, li vaig quasi suplicar però va decidir que no era moment per fer-me cap revel·lació i mira que el vaig avisar que no li diria a ningú, bàsicamente, perquè ningú em creuria.

És ara o mai, ho sé. Sé que la decisió ja no pot trigar gaire més, com a molt puc estirar fins a l'agost però no molt més enllà. Fugir sempre se m'ha donat molt bé però ara he perdut la pràctica.

Feel the magic

Cuánto necesitaba un respiro,

desabrocharme el vestido y perder el sentido.

Cuánto necesitaba unas manos 

que se alzaran al aire.

Osama/Obama.

Una sola lletra, un sol caràcter diferencien gràficament el líder d'Al Qaeda del president dels EEUU.

Osama i Obama estan en meridians diferents, tots matarien per sortir amb una foto amb Barack al temps que pagarien per veure la foto del cos mort de Bin Landen.

Escric aquestes quatre ratlles i vull deixar clar que entenc poc de política i la Història se' m borra amb facilitat de la ment, només parlo de la meva opinió personal quan un dia al matí m'aixeco i em diuen que han assassinat a Bin Laden i l'han llançat al mar.

Desconfio del moment en que mort el líder terrorista, massa a prop d'unes eleccions en que es farà palés que Obama ha perdut fervor popular. Desconfio que l'hagin llançat al mar perquè, diuen, que és una tradició musulmana quan no és així. Massa pressa per fer-lo desaparèixer. Tot plegat em recorda a un mal guió: miltars d'èl·lit arriben a la residència del terrorista més buscat, acorralat el dolent de la película utilitza la seva dona d'escut humà, es resisteix i li disparen per el bé de la nació i de la humanitat. Un altre cop els EEUU han salvat el món. Això és el que en volen fer creure però no deixa de ser la llei del talió, l'ull per ull, en resum, la venjança. Hores després els carrers de NY es convertien en un formiguer de gent cel·lebrant la mort del dictador i, ho sento, però a mi em recorda massa la imatge que a vegades ens arriba des de l'altre costat quan els fundamentalistes cel·lebrevan la mort de les víctimes occidentals.

En un món avançat i democrátic l'assassí mereixeia un judici, l'ull per ull ens deixarà a tots cecs si no ho ha fet ja. Puc entendre la gent que surt al carrer, segurament recordant els seus morts, però no deixo de constatar que la psicologia humana es igual aquí que allà. Entre la S i la B no hi ha tanta diferència... Bin Laden ha sigut un assassí intel·lectual en el sentit que mai ha matat ningú amb les seves mans però si amb les seves ordres, això també ho va fer Bush i sembla que també ho ha fet Obama.

No hi ha tantes diferències ni gràficament ni en el sentit més ampli. No ens deixem enganyar perquè igual els EEUU no té títol d'organtizació terrorista però les seves morts compten igual.

La Caixa Rural de Castelldans

   
   

Más vídeos en Antena3

La lluna

Aquesta nit la lluna està més a prop, feia divuit anys que no estava tant a prop i he sortit a la terrassa de casa a contemplar-la. Fa fresca, en aquesta nit a les portes de la primavera, i les llums de Lleida il·luminen el terrat en una nit clara en que el satèl·lit en forma d'Orelleta plana brilla com mai.

Penso en l'estat de les marees, en la força gravitatòria que hi juguen el Sol i la Lluna en aquest fenòmen. Penso en com el meu cos està format per un setanta per cent d'aigua i en l'efecte de la Lluna en tots els organismes anomenats humans. Penso que aquesta Lluna és preciosa i perfecta però que no ens il·lumina a tots igual. Penso en el poble de Líbia. Penso en el poble de Japó. Penso en tots aquells que avui han sortit a mirar la lluna, passades les dotze de la nit, esperant trobar-hi algun consol a algun dels seus mals. Penso en algú a l'atzar. Penso que ara ja fa fred i millor me'n vaig a dormir.

11M

Avui Japó és notícia a tot el món per una catàstrofe natural de les que arriben sense avisar i arrenquen grapats de vides com qui arrenca cebes a l'hort. Més de mil persones poden haver mort per un tsunami, en un tres i no res tot deixa de tenir sentit i les preocupacions es converteixen en un no res. Casualment avui és 11-M, fa set anys uns terroristes islámics van decidir manllevar vides dintre d'uns trens de rodalies a l'estació d'Atocha. Si el destí té humor està clar que és humor negre.

En els dos casos no es compleix el cicle de la vida: en el primer el desastre metereològic la pren i en el segon els altres, persones alienes amb deliris, decideixen arrencar-la. La vida no tè sinònim ni antònim, el contrari de nèixer és morir però la vida és una paraula única de la que intentem esbrinar el significat. Quan llegeixo aquestes notícies em sobrepassa la vida, asseguda en aquesta cadira no puc deixar de pensar en les personas que avui ho han perdut tot i en les altres, en les que fa set anys que conviuen amb el dolor i de les que ara ja gairebé ningú es recorda però que lluiten per superar un dol que pot ser etern.

L'únic que em queda clar és que la vida no és equitativa, ni justa ni proporcionada però que tots volem continuar vivint-la.

1Q84

Tot el saber fer de Murakami està a 1Q84, és com si hagués volcat tot el seu talent en les gairebé 800 pàgines d'aquest llibre. El punt de partida torna a ser una història en teoria paral·lela que protagonitzen dos joves que acaben de fer els trenta anys. Ella es diu Amoame i és una assesina que es carrega a maltractadors de dones i ell és en Tengo, un professor de matemàtiques que aspira a ser escriptor. Els uneix un record comú però la seva història avança sense gairebé tocar-se, com dos mans en paral·lel que saps que s'acabaran acariciant tard o d'hora. 

 

Les dues històries estan equilibrades tot i que en els capítols d'en Tengo la fantasía es fa present des de el primer moment quan comença a reescriure la novel·la de la jove Fueraki. Ben aviat apareix tota una mitologia pròpia que es pot relacionar perfectamet amb les sèries i pel·lícules que tantes vegades hem comentat en aquest blog. Contes i petites històries fantàstiques dins de la pròpia novel·la, intimament lligada a ella de tal manera que en algun punt no saps on comença una i on acaba l'altra.

D'altra banda Murakami és molt fidel al seu estil: descripcions concretes de la vestimenta dels protagoniste, el seu arsenal de receptes de cuina, referències musicals sobretot de jazz i la ració proporcional de sexe pel total del llibre. Tinc la sensació que la seva capacitat de narra amb imatges cada cop és més exquista i envejable, com si tingués la fòrmula secreta de captar sensorialment tot el que l'envolta i passar-ho pel sedàs on en sortiran las paraules correctes amb la combinació precia. Como si jo hagués estat asseguda sobre aquell tobogan enmig de Tòquio contemplant el cel en plena nit, pèrduda i sola alhora que il·luminada en tots els sentits possibles.

Intersección W

Esta tarde me he perdido en una intersección dentro de mi, no sé como he llegado hasta ella, como cuando caminas sin rumbo en concreto y encuentras esa calle,en tu ciudad, que ni sabías que existía y cuando días más tarde intentas regresar no das con el camino correcto. Ha sido más o menos así, no soy capaz de explicártelo mejor cuando hablo de sensaciones en abstracto. Hoy me hubiera gustado encontrarte, explicarte mis motivos y hablar contigo en ese mismo lugar en que una atardecer conseguí vislumbrar a Peter Pan. No será posible, quizás nunca más pero por alguna extraña razón estoy convencida de que sí y no tengo una razón empírica para afirmarlo sino pura y dura intuición. He decidido creérmelo porqué me va bien y me he pasado toda la tarde dejando que este sentimiento me embargará entre letras y comas hasta que me canse. Lo más bonito es que no quiero cansarme.

http://www.youtube.com/watch?v=lLJf9qJHR3E

Love of Lesbian: "Allí donde solíamos gritar"

¿A que no sabes dónde he vuelto hoy?
Donde solíamos gritar.
Diez años antes de este ahora sin edad
aún vive el monstruo y aún no hay paz.

Y en los bancos que escribimos
medio a oscuras, sin pensar,
todos los versos de "Heroes"
con las faltas de un chaval,
aún estan están.
Y aún hoy, se escapa a mi control,
problema y solución,
y es que el grito siempre acecha,
es la respuesta.
Y aún hoy, sólo el grito y la ficción
consiguen apagar
las luces de mi negra alerta.

Tengo un cuchillo y es de plástico
donde solía haber metal,
y el libro extraño que te echó de párvulos,
sus hojas tuve que incendiar.

Y en los hierros que separan
la caída más brutal
siguen las dos inicales
que escribimos con compás.
Ahí están...

Vertical y transversal
soy grito y soy cristal,
justo el punto medio,
el que tanto odiabas
cuando tú me repetías que
te hundirá y me hundirá,
y solamente el grito nos servirá.
Decías "es fácil" y solías empezar.

Y es que el grito siempre vuelve
y con nosotros morirá,
frío y breve como un verso,
escrito en lengua animal.

¡Y siempre está!

Te hundirá y me hundirá
y solamente el grito nos servirá
y ahora no es fácil,
tú solías empezar.
Vertical y transversal,
soy grito y soy cristal,
justo el punto medio,
el que tanto odiabas cuando
tú me provocabas aullar.

Y ya está, ya hay paz,
oh, ya hay paz.

Y ya está, ya hay paz,
oh, ya hay paz.

¿Por quién gritaba?
Lo sé y tú no
no preguntabas,
tú nunca, no.

L'altre cantó de l'andana

Travessava corrents el carrer, no tenia gaire estil en córrer, però això era el de menys i s'havia d'afanyar si volia agafar el tren de les 7.58 d'aquell matí gris suau com el fum del cafè recent fet. Tenia el tiquet ja a la mà, robant els minuts ni tant sols va veure el vianant cabrejat que l'emprenia a crit de "Vigila per on vas!" després de rebre una empenta. No volia arribar tard, odiava no arribar a l'hora, era una més de les seves manies.Dins de l'estació la pressió de las paraules, el soroll condensat de centenars de veus i la megafonia eren com una olla a pressió que s'instaurava en les vísceres del vianants, un mecanisme precís, generador d'estres en cossos que es creien molt resistents.

No pensava en res més que en agafar el tren, va clicar a tota pressa el bitllet i al mirar el panell que anunciava les sortides va veure que li sobrava temps. "Perfecte" es va dir, mentre agafava aire d'una cursa de vint metres que l'havia deixat vergonyosament exhausta, i va baixar les escales fins a l'andana. Li hagués agradat seure uns minuts però sabia que era tant impossible com signar la pau mundial, aquelles hores del matí, entre cares amagades per diaris gratuïts i badalls anònims, només podia aspirar a trobar un lloc on recolzar-se mentre esperava. Així va fer-ho. La dispensadora de xocolatines va ser el seu mur de la victòria, va respirar fons mentre es fregava la mà dreta per la galta, notant encara l'escalfor a les galtes. "He d'anar al gimnàs ja" es va recriminar però la veu de megafonia li va aturar el pensament, deia alguna cosa així com que els trens de la línia 9 anaven amb una demora i que disculpessin les molèsties. No era la seva andana, era la de davant i podia notar els gestos indignants del que esperaven conscients que, un cop més, arribarien tard al seu destí i, a sobre, per imperatiu legal els hi demanaven que els disculpessin. Va veure un home aixecar el braç com volguen dint "ja n'hi ha prou", dos joves rebufant, un senyor mirant nerviós el rellotge de polsera i una noia mossegant-se el llavi inferior. Es va aturar en ella. Estava asseguda en un dels bancs, tal i com li agradaria estar a ella en aquell moment, asseguda.

La noia llegia un llibre, portava una gorra amb visera, de llana, i li era impossible veure-li el rostre.Vestia uns texans de pedaços, com uns que ella tenia quan era universitària. Ostres si, eren ben bé iguals. La visió d'aquella vestimenta la va transportar a aquell festival de música als Pirineus, l'olor a marihuana que ho impregnava tot i la suor dels cossos movent-se al ritme de Rage Against The Machine. Què en deuria ser d'aquell grup? A ella no es que li agradessin especialment el que tocaven i, sincerament, el que deien encara menys però reconeixia que tenien energia. Aquest record li va marxar del cap i va tornar a prestar atenció a la noia, vestia una caçadora marró de pell, semblant a una que ella tenia i, per la llunyania, no podia veure que llegia però li admirava la valentia d'atrevir-se a sortir al carrer amb aquells texans que feia gairebé deu anys que no eren tendència. De sobte la noia va tancar el llibre i va aixecar la cara tot estirant els braços, estirant la musculatura encarcarada.

No. Si. No.

Ella es va refregar els ulls, no podia ser veritat el que veia. “Hostia puta” és tot el que el seu cervell va ser capaç d'elaborar. La noia de l'altre cantó de l'andana era igual que ella, tant igual que era ella deu anys enrera però sense la rinoplàstia, que s'havia fet feia dos anys, i amb una gorra de llana al cap. El cervell seguia escrivint amb color vermell alarma “Hostia puta” en una pissarra en blanc, una vegada i una altra, com quan el cedé s'entrebanca i repeteix el mateix punt,distorsionat de la cançó, impossible saber si es quedaria inutilitzat o recuperaria la seva funcionalitat i podria pensar alguna cosa més. En aquells instants va arribar un tren a la seva andana tapant-li la visió, era el tren que l'havia de dur a la feina però què collons importava això ara. El cervell es va aturar de repetir els dos mots i una sensació que, si hagués pogut, descriuria d'impotència impregnada de pànic li va recórrer els seus 169 centímetres de longitud.

El tren se'n va anar sense ella, deixant un rastre d'aire que li va restaura l'habilitat per pensar com si li haguessin passat un drap anti-estàtica per la superfície plana del seu disc. Reproduir tots els pensaments i diàlegs que passaven ara pel seu cap era com intentar desxifrar el contingut d'una caixa negra perduda en les profunditats d'un mar de tres dimensions. I l'instint va parlar, no deixava de ser un animal al cap i a la fi. Els seus talons la van dirigir cap a les escales “he d'arribar a l'altra andana!! he d'arribar a l'altra andana! Això només és una al·lucinació”. Les va pujar en un santiamén i va agafar aire per baixar les que donaven directament a l'andana número 9.

En posar el peu a la primera escala va notar que la densitat havia canviat, una força centrífuga li feia rebotar cada intent d'intentar posar el peu al esglaó. Era una sensació única: la densitat i la gravetat havien canviat, alguna cosa no anava bé. Es va aproximar a l'altre extrem de l'escala i va tornar-ho a intentar, per la seva sorpresa, va poder posar el peu amb certa facilitat. Hi havia una escletxa de normalitat i va baixar les escales tot el de pressa que les seves cames li permetien, encegada, no podia ser conscient que era la única persona en aquelles escales. En segons estava a l'andana però per sorpresa ella, és a dir, el seu jo més jove no hi era. No estava asseguda al banc, immòbil, va seguir amb la mirada desesperada tota l'andana i no hi havia ni rastre de la noia però si de la resta de persones que havia observat des de l'altre costat. Es va qüestionar si seria possible que en els escassos minuts que havia pujat i baixat les escales ella hagués agafat un altre tren. Aquesta possibilitat la va calmar, potser no havia set més que una visió, era una dona estressada, passava molt de temps fora de casa i que caram, a vegades aquestes coses passen. Havia de ser això, aniria al psicòleg i faria ioga, es prendria la vida amb més calma. Es va acostar al banc amb la intenció de seure i trucar a la feina, no hi aniria, estava tremolosa i tot en el que podia pensar era en ficar-se al llit enterrada sota tres mantes.

Es va seure al banc intentant recuperar la respiració i el to muscular però en el seient del costat es va trobar el llibre que llegia la seva jo més jove. Era un exemplar de L'home duplicat de Saramago.

Això era real i si era un joc no tenia puta gracia, va obrir el llibre, sabia que hi trobaria alguna cosa, no era un oblit casual. Efectivament va trobar escrit amb la seva lletra, el següent:

“Tot el que has vist des de l'altre cantó es real però és millor per tu que ni tant sols ho recordis, no podries viure amb aquesta imatge al teu cap”.

Volia cridar, plorar,què collons era tot això i per què li estava passant a ella? Però quan va intentar emetre un so no li va sortir res, sentia una molèstia, una punxada a la base del cervell com si li haguessin infiltrat una agulla llarga d'uns deu centímetres. No era una sensació dolorosa potser perquè el pànic era tal que sentia com el cos es relaxava i la sensació que les cames se li cobrien amb uns pantalons texans, ningú li possava la roba, era el no-res qui la vestia. L'estaven vestint com ella, va posar-se la mà dreta la cara, notava el nas més gros. Era el seu antic nas. I el cervell es va apagar, off per breus moments.

I va tornar, s'havia quedat embadalida mirant el panell que avisava de les arribades i sortides. A vegades li passava, perdia con el sentit del temps, una mena de lapsus mental que li havia fet guanyar certa reputació d'estar a la lluna. Per fi anunciaven el seu tren! feia tard a classe, com sempre, es va ficar de peu arreglant-se els texans i al meu de ficar-se dreta va veure un llibre al seient del costat. Algun despistat se l'havia oblidat, era aficionada a la lectura i no havia llegit res de Saramago, se'l va ficar a la bossa, sense obrir-lo mentre el tren arribava a l'andana. Es va mirar a la finestra del vagó, la porta estava a punt d'obrir-se, i es va imaginar com seria la seva cara amb un altre nas.

A tale of two cities (Charles Dickens)

Després d'haver visitat la casa de Dickens a Londres em vaig proposar llegir-me tots els llibres del autor que em falten. Tenia molt clar que volia començar per Història de dues ciutats per motius nostàlgics que no venen al cas.

La narració es divideix en dues ciutats, Londres i París, durant la pre Revolució Francesa i inmediatament desprès. Un París caòtic arrassat per la Revolució i un Londres més reposat, de totes maneres, quan realment Dickens consegueix enganxar al lector a cada lletra escrita és quan l'acció se sitúa a París. No deixa de ser curiós ja que l'autor coneixeia la realitat anglesa i no la francesa el que denota un gran treball de documentació.

Hi ha un fort component èpic que envolta als personatges per totes les circumstàncies vitals que els envolten. Anem de la mà de la bogeria amb el doctor Manett, qui va ser empressonat injustament durant anys, fins que es troba amb la seva dolça filla Lucie i el que serà el seu amic, el Senyor Lloyd del Banc Tellson. Passejarem amb el sentiment de venjança amb el que viuen el matrimori Defarage i, com no podria ser d'altra manera, viurem l'amor entre Charles Darnay i Lucie Manett però, en aquest punt, es revelarà Sydney Carton. Ell serà aquell tipus de personatge amb el que tant disfruto, l'enamorat no correspós.

No hi ha humor en l'obra però si molta ironia fina amb els revolucionaris que no deixen de cometre els mateixos errors que els seus antecesors, amb la guillotina com a símbol.

El que m'ha resultat graciós és que Dickens també va publicar aquesta obra per capítols en una revista, ja ho havia fet anteriorment, i en el fons no és tant diferent al que fem nosaltres setmanalment amb les series però amb molt més d'encant.

The Wire, l'obra d'art.

"Cualquiera de los capítulos de 'The Wire' es tan bueno o mejor que cualquiera de las películas presentadas a los Oscar" (Lisa Schwarzbaum: Entertainment Weekly)

Doncs si. És la serie més ben feta que he vist mai, per mi, la millor sempre serà Lost, la nena mimada, però s'ha de reconèixer que The Wire és la literatura portada a la televisió. Molt per damunt de moltes pelis i de bastants llibres. Adorada pels crítics i estimada per un públic minoritari. Ningú que no la hagi vist es pot considerar un bon seriòfil (m'acabo d'inventar el concepte).

The Wire se situa a Baltimore i explica desde dins el món del narcotràfic, des de tots els angles possibles al llarg de les seves cinc temporades: les drogues al carrer, al port, a la política, l'escola i en els mitjans de comunicació. No hi ha bons, no hi ha dolents. Només persones i les seves circumstàncies ja siguin policies, membres de bandes, polítics o mestres superats per la violència a les aules. És un retrat de la veritat i, com a tal, a vegades t'obliga apartar la vista de la pantalla davant de la crueltat, a cridar d'impotència o sentir certa tendresa involuntària. Per ser sintètica és l'atra cara de la moneda a les sèries de policies al estil CSI on un cop identificat l'ADN atrapen l'assassí, on els papers de bo i dolent estan delimitats i clars des del principi. Oblida els tòpics i prepara't a veure el què realment passa als barris de les ciutats menys glamourses dels Estats Units.

El que més em sorprèn es que es tracta d'una serie intensa, a vegades punyentment realista però mai cau en el documental i aconsegueix a la vegada entretenir-te. Vols veure més, vols veure el següent capítol potser no amb l'ansia insana de series més fictícies com Lost, True Blood o Fringe però t'enganxa a la història. Probablement el mèrit el té David Simon, creador i ex periodista de Baltimore ja que molts dels seus personatges estan basats en persones reals i alguns dels seus actors són nois del carrer per fer la història més verídiques.

El repartiment és molt extens, la majoria són actors de raça negra que parlen amb l'argot del carrer i sense uns bons subtítols a mà és fàcil perdre's entre tant "nigga", "motherfucker" i delicadeses per l'estil.
Els personatges principals estan molt treballats des del faldiller i xuleta del detectiu McNulty, el yonki i confident de la poli, l'olfacte policial de Lester Freamon, el gàngster que estudia empresarials, els sicaris sense cor de Marlo Stanfield i un llarg etcètera però si m'he de quedar amb un personatge ho tinc clar. No dubto. És alt, negre, té una cicatriu que li creua la cara i quan els nens els veuen aparèixer trepitjant l'asfalt corren disparats cridant "que viene Omar, que viene Omar!". Es diu Omar Little i és amb tota seguretat un dels millors personatges de la televisió en aquesta última dècada. Gàngster amb el seu propi codi ètic, una bèstia del carrer que sobreviu a base de robar als grans narcotraficants, homosexual, intel·ligent i intimidatori. Una peça perfecta en una sèrie redona on no hi sobra ni un minut, ni una escena i on fins i tots els títols de crèdit són una meravella.

Convé recordar que mai va guanyar un Emmy, un Globus d'Or  i ni tant sols van premiar algun dels seus fantàstics actors però té la puntuació més alta a filmaffinity. Vist això ¿a qui cony li importen els premis?

Blue Valentine

El cartell de la peli enganya, no és una comèdia romàntica d'aquelles que de tant en tant m'agraden veure i pensar, que en algun univers alternatiu, en seria fantàstic ser-ne la protagonista. A la peli apareix el prota del Diari de Noah però res a veure, aquí Noah es diu Dean i és un home corrent sense ombres de príncep blau.

No és una peli memorable perquè amb aquest argument hi ha un centenars de pelis cada any: el fi d'una parella a causa de la rutina, el desgast i la implacable data de caducitat. Ella es diu Cindy i ell Dean i la seva història és com la de molts d'altres quan els camins es bifurquen i quan les promeses inevitablement es trenquen, quan neix la necessitat de fer mal al altre tot i que això suposi fer-se'n a un mateix. Masoquisme dual i qüotidià.

El punt fort són les interpretacions de Ryan Gosling i Michelle Williams, els dos estan força inspirats sobretot ella que només amb la mirada i una bona col·lecció de silencis pots llegir que li passa pel cap.Probablement una de les actrius més en forma ara mateix i veurem que és capaç de fer l'any vinent quan es posi a la pell de Marilyn.

Els dilluns al sol

...i els dimarts, dimecres, dijous, divendres des de fa més d'un any ...i no puc més. Al principi era frustació ara es desesperació i depremiment constant. No paro de preguntar-me si realment no sóc bona per a res, ahir mateix vaig veure com em descartaven d'un procés per vendre mobles. En van venir ganes de tirar un gerro al terra ¿ni per vendre mobles sóc bona?

Dimecres rebia una trucada que em deia que havien escollit una altra persona “que s'ajustava millor al perfil que estaven buscant”. Irònicament aquestra frase la vaig pronunciar jo durant molts anys i aquí estic veient com passen els dies per ser una més d'aquelles persones que no tenen ni dret atur.
No sé si hauria d'escriure això però ara mateix és la única manera de canalitzar les meves llàgrimes somortes i, rídiculament, espero que al treure-ho cap afora alguan cosa canviï .

Lucha de gigantes

Demà al matí potser tinc una nova possible oportunitat, un altre cop intentant enfrentar-me a aquest món descomunal. A una veritable lluita de gegants per un mateix objectiu.

Lucha degigantes
Convierte,
El aire en gas natural
Un duelo salvaje
Advierte,
Lo cerca que ando de entrar
En un mundo descomunal
Siento mi fragilidad.

Vaya pesadilla
Corriendo,
Con una bestia detras
Dime que es mentira todo,
Un sueño tonto y no más
Me da miedo la inmesidad
Donde nadie oye mi voz.

Deja de engañar
No quieras ocultar
Que has pasado sin tropezar
Monstruo de papel
No sé contra quien voy
O es que acaso hay alguien mas aquí?

Creo en los fantasmas terribles
De algun extraño lugar
Y en mis tonterías
Para hacer tu risa estallar

Deja de engañar
No quieras ocultar
Que has pasado sin tropezar
Monstruo de papel
No se contra quien voy
O es que acaso hay alguien más aquí?

Deja que pasemos sin miedo


    
Antonio Vega - Lucha de gigantes
Carregat per aosonho. - Descobreix altres videoclips.