Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

martes, 17 de julio de 2012


Arribo al carrer i busco el número, no deixa de semblar-me una broma que sigui just davant d'aquell portal on vaig viure tant poc temps, aquell portal d'on vaig voler marxar en el precís instant que hi vaig ficar el peu i que, encertadament, en vaig marxar tant ràpid com vaig trobar-ne la sortida d'emergència. He triat el vestit vermell i m'he recollit el cabell amb una cua, no estic maca però almenys em sento menys pàl.lida i més enèrgica. Triar el vestuari adequat és un ritual i més quan saps que un desconegut analitzarà les armes que portes a la bossa, almenys deixa un embolcall acceptable perquè et miri amb més amabilitat tot i el que estàs disposada a fer.

Nerviosa em moc pel carrer, pel barri, recorro amb la mirada aquella botiga de patchwork que tant m'agradava però a la que mai vaig comprar i les meves ninetes es perden entre totes aquelles colors i textures per guarnir menjadors de classes mitjes.Trossos de roba inconnexes que formen un tot estrident, és la meva personalitat. Després m'arribo a la botiga de quadres on vaig enquadernar el meu pòster de Pulp Fiction.  Ningú em recorda i jo no els recordo a ells, una ciutat massa gran i cap emprenta gravada a tinta. Sec en un bar, dels de sempre, m'amago a dins quan tothom pren el sol a fora i demano una beguda sense gas i em dic si he d'escapar, val la pena formar part d'aquest experiment? Entendré de que va tot això? Aleshores comença a sonar una canço de radiofòrmula, molt coneguda fa més de cinc anys quan jo vivia al barri i penso que tot plegat és massa estrany, estava molt de moda llavors però ara sona desfasada i nyonya i dubto que el destí l'hagi punxat per mi. El destí sempre tria cançons amb tornada en espiral així que no és per mi, decideixo que en direm casualitat i d'una revolada, però amb compte, agafo la bossa de les armes, pago i surto del bar.

No vull esperar més, creuo el portal i em fico a l'ascensor, sé que si vaig per les escales seré capaç de tornar enrera. S'obren les portes, busco la porta amb la mirada i amb el dit tremolós de la mà dreta pico al timbre. Ni un soroll a l'altre costat i em dic en veu baixa: “encara pots marxar, és massa arriscat”. Unes pases sordes s'acosten i la maneta gira, s'obre la porta amb un somriure, el somriure que em va portar fins aquí però més prim però igual d'amable, igual d'enèrgic i viu. Si, viu perquè intueixo que ell ho viu tot amb intensitat i delit assaborint la vida com si fos un el menjar més exquisit a mossades curtes pero plaents. Entretant penso que m'agradaria mossegarli l'ànima a petites queixalades i alimentar-me d'ell. No em reconeix i això está bé, avui no vull que sapigui qui sóc, que hi faig en aquesta missió secreta. Arriba el seu soci, també prim i seré però més reflexiu, m'ho diu la seva mirada i entrem a la nostra primera reunió, jo sé que si va bé no será la última. No em dispara, deixa que jo ensenyi la meva munició de tensió i, en un atac de valentia, li mostro més de la meitat del que tinc. No li puc ensenyar tot però li ensenyo un percentatge més elevat del esperat dels artilugis del horror però encara no tinc valor per exposar-li l'arma de destrucció massiva que he guardat tot aquest temps, la joia de la corona de l'horror. Revisem les meves armes i no s'impressiona, al contrari, en una acte d'analtíica hiper professional em demostra que no són tant bones i que potser són massa antigues, m'encoratja a desfer-me'n sense que ningú s'assabenti de la meva meitat terrorista. M'atrau tant la idea, desfer-me de la munició sense ser jutjada però, clar, segueixo dubtant si acceptarà el tracte quan vegi l'arma principal. Será capaç d'ajudar-me? Alguna cosa em diu que si i li segueixo la veta. Li dono la mà amb intensitat, creue'm una mirada que no entenc i nota que tinc l'esquena suada, el cos ha parlat i sé que he decidit ficar-me a les seves mans, associar-me amb ell pot ser el principi del final somniat. Ens acomiadem desitjant-nos un bon estiu i marcant una nova reunió secreta per la propera tardó, em demana que vaig desfent-me a poc a poc de les armes més superfles i accepto la suggerència tot i que li reconec que no serà fàcil.

“Prometo que ho intentaré”- li dic des del fons del cor i quan ja estic amb la mà acaronant el pom de la porta apareix el noi del somriure viu. Repara amb mi un segon i em saluda com si fos la cosa més important a fer d'aquells segons, com si la meva persona fos el centre de la seva atenció en aquells instants de temps. I desapareixo  amb la bossa de les armes, menys pesada, pensat com un tiquet d'un cafè et pot portar tant lluny, te'n faries creus d'on et pot portar la curiositat.

lunes, 4 de junio de 2012

T'estic veient fer-li mal amb punyals invisibles que li claves a ell per no clavar-te'ls a tu i no sé què puc fer. Li dono tombs a com puc ajudar però sé de sobres que si algú no es deixa ajudar és bastant igual que et persegueixi per tots els racons del món, no voldràs la nostra ajuda ni cap dels consells de la nostra cort.

L'estic veient a ell, ferit al terra, sense saber d'on surt tota aquesta sang que regalima cos avall ni perquè li has clavat una punyalada  per l'esquena. Et mira amb un somriure de gel a la boca, no ho entén i mira al seu voltant esperant que algú li digui alguna cosa i que tu t'acostis a dir-li que et sap greu, que no li volies fer mal i que tot ha estat un accident. No ho faràs, li has volgut fer mal perquè has pensat que fent-li mal a ell et negaves tot el dret a ser feliç i que aquest és el teu càstig. Il·lusa desgraciada.

Tots els altres contenim la respiració preguntant-nos com de greu és la ferida d'ell, podrá tornar a estimar o està condenat a ser un esclau del dolor del desamor per sempre? No fem res, som gent d'honor i tu ets la nostra princesa i et devem lleitat per molt que ens foti la desgracia del cavaller ara ja no és cosa nostra. Només poder resar en secret perquè aquest dolor és converteixi en una cicatriu residual que el temps i la distància s'encarregui de difuminar. Que així sigui.

sábado, 17 de marzo de 2012

La gran Soledat

El pas del temps comença a tenir un significat ara que estic inmersa en la meva etapa adulta. El seu significat no el puc explicar en paraules però l'entenc del tot cada cop que veig el milió de belles arrugues de la meva padrina Soledat. Cada una d'elles és una lliçó de vida que em diu com s'han de fer les coses, plecs de pell que parlen sense veu amb una autoritat incontestable.

L'estic veient anar-se'n, dient adèu a poc a poc, setmana a setmana, i em fa sentir vulnerable la certesa que se n'anirà aviat, que ens la pendran i no hi haurà prou consol en aquest moment en el que em condemnaran a trobar-la a faltar per sempre. Em dic que no he d'estar trista perquè sé que ens retrobarem allà dalt; al País de la Piruleta, regió de l'Alegria i barri de l'Eternitat. Ella viurà en una caseta cuca envoltada d'una valla blanca i passarem les tardes jugant a la canasta i bevent llet d'ametlla amb grans tasses blanques de floretes roses i comentarem com va ser el pas per la vida, què en vam aprendre i somriurem als records compartits de padrina i neta. Serà així, no accepto comentaris sobre la meva ingenuïtat. Ella no se n'anirà només m'esperarà en un altre pla astral mentre em guiará pel camí que vagi fent caminant al meus pas. Mentrestant m`he promés donar-li cada moment de tendresa que pugui, li amanyagaré el cabell blanc de nata muntada i li tocaré el nas petitó amb la punta del meu dit per transmetre-li tot l'amor que tinc només per ella, per fer-li saber que tot el que em va ensenyar viu d'alguna manera en mi i deu estar en algun lloc de la meva manera de fer.

Sempre he volgut saber com són les escales que porten al cel però ara ja ho sé, són de pedra gris i estàn en una casa de Castelldans. No tothom hi arriba però ella, la Soledat, la meva padrina, hi arribarà i l'acompanyem en el camí.

lunes, 6 de febrero de 2012

Drive





Drive és la classe de película que miro perquè m'agrada algun dels actors, en aquest cas Ryan Gosling y Christina Hendricks. No sabía que em trobaria més enllà de cotxes i la veritat és que m'ha sorpres amb una bona peli de cine negre un xic diferent al que estem acostumants.

La historia comença a L.A. amb un conductor del que mai sabrem el nom, suposo que amb la idea d'envoltar-lo de misteri, que durant el dia és especialista d'escenes d'acció pel cinema i per la nit es dedica a conduir per delinqüents. Condueix per un L.A. nocturn, visualmente aclaparador i ple de llums de neó i carrerons on res bo és possible. El conductor està segur sobre el volant i derrapa sobre un passat que imaginem tortuós però mai se'ns explica (encert del guió) fins que un bon dia coneix la seva veïna Irene i el fill d'aquesta. La cosa, com era de preveure, es complica ja que el conductor, tant dur e impermeable, no és perfecte en la seva impassivitat i els afectes cap a la noia fan que s'acabi ficant en un problema que podia haver evitat. A partir d'aquest moment descobrim que el conductor a part de fred, misteriós i aparenment templat és un tipus violent i no gaire capaç de controlar les seves pulsions violentes si li toquen els nassos.
I ente tota aquesta trama de corrupció, delinqüencia, sang grotesca i violència de carretera no podem deixar de pensar que el personatge del conductor ens dona una lliçó de romanticisme i que és l'amor de veritat. Sí, deixar-l'ho anar quan ja no el pots retenir amb tu. No costa imaginar-se'l en qualsevol carretera secundaria de L.A. a ritme de la música eletrónica que configura la banda sonora de la película amb més olor als 80, en el bon sentit, que he vist aquest any (amb permís de JJ Abrams i el seu Super 8).

Grrandiós thriller i una de les sorpreses de l'any de la mà d'un director, Nicolas Widing Refn, al que intentaré seguir la pista per si en posteriors obres aconsegueix l'efecte hipnotitzador d'aquesta.

sábado, 31 de diciembre de 2011

sábado, 24 de diciembre de 2011

Conte de Nadal


Vaig anar a buscar el bus amb el cor encongit dins la butxaca del meu abric, febril el sentiment i amb la por vestida de blanc i rosa. Feia més d'un anys que no es veiem i aquell encontre havia estat màgic, tant màgic com pot ser descobrir que encara existeixen éssers especials encobrits entre una multitud mediocre. Solia creure que jo era especial, de fet, volia ser-ho i formava part de la meva intensitat però després d'aquell inici de setembre vaig entendre que em podia donar per satisfeta per haver consegut algú tant especial que mai oblidaria, dues tardes de la meva vida havien estat suficients perquè no deixes de pensar en ell ni un sol dia. Les lletres que conformaven el seu nom ballaven al meu cap quan tancava els ulls, en l'inconscient del meu calaix de sastre. No me n'havia enamorat ni res d'això, no en el sentit romàntic, però si sentia una connexió molt diferent de la que havia sentit mai amb ningú més. No sabia què volia dir i, a estones, pensava que n'estava enamorada però d'una forma èterea i, al mateix temps, vinculant a llarg plaç.Ell m'havia bufat el rostre amb esperança i haver-lo conegut em feia sentir especial ,era el meu tresor i no el pensava compartir amb ningú només a través de les paraules escrites en qualsevol lloc.

Era per això que estava nerviosa, una part de mi no volia decebre's. Em feia pànic pensar que podia haver canviat i que tot podia haver estat un miratge d'un bonic instant del temps mitificat per infinit.
Dins del bus vermell vaig intentar calmar-me i mirava per la finestra d'aquella ciutat a la que m'havia enganxat de forma malaltissa, aquella ciutat i jo teniem un compte pendent que encara no havíem solucionat. Les dues ho sabíem quan els meus ulls es perdien entre la seva gent i els seus carrers, ella em somreia reptadora dient-me que quan m'atreviria a formar part d'ella i jo li contestava amb una ganyota indecisa i vacil·lant que m'enlletgia el rostre. Com sempre vaig arribar abans d'hora al parc on ens havíem conegut, en una tarda clara, que ara es vestia de nit i on brillaven centenars de llumetes nadalenques i olor a gofres i salsitxes.

Al arribar a l'entrada, el destí em tenia preparada de nou una sorpresa, un símbol, algú hi havia col·locat una arcada batejada com Winter's Wonderland que em rebia, que em donava la benvinguda a l'indret on m'havia redescobert com una Alícia contemporània que es deixava temptar pel seu conill blanc. Vaig asseure'm a l'arcada esperant que el meu follet arribes i a uns cinc metres de distància va aparèixer i un cop va somriure i em va saludar amb la mà vaig saber que un cop creuessim aquella arcada tot tornaria a ser un petit món particular, màgic i en que el temps no corria al pas de les agulles del rellotge. Dues hores de principis de desembre podien ser la força de dos anys sencers.

I allí entre petons, abraçades i mans entrellaçades vam repassar què li demanàvem a la vida, que ens importava i que sentíem en el fons de les entranyes. Ell aconseguia el que no ho feia ningú que jo pogués buidar tots els meus sentiments en algú fins que notava un forat sota el melic que era un xic dolorós, el malestar que sents quan t'has alliberat i has buidat el que portaves massa temps guardat a dins. M'acaronava la mà i amb els guants ficats notàvem la nostra pell i ens somrèiem. La conversa no tenia un fil érem nosaltres i els nostres anhels i, aleshores, em va dur al lloc on ens havíem conegut. Ara era fosc i els ànecs no hi eren, els seus ulls negres univers em miraven i jo vaig entendre què vol dir la paraula perspectiva. Aquell día de setembre era una noia perduda i el present dia de desembre una dona esperançada i confusa però una mica més feliç agafada de les mans d'una ànima bessona a qui li unia un fil invisible i la sensació que sempre estarem a prop tot i la distància.

domingo, 13 de noviembre de 2011

Florence + The Machine: "Cerimonials"

Fue mi hallazgo musical del 2010 y me dejo impresionada por su voz y por los temas que combinan diferentes estilos con instrumentos com el arpa, poco cool en la música actual. Florence tiene una voz poderosa, no es Adele, pero tampoco tiene mucho que envidiarle pero su gran baza es como se menea entre el folk, el rock, el pop y la electrónica y lo envuelve con una imagen de diosa griega bañada en un mar rojizo. No es un producto de marketing pero vende bien porqué se lo curra y se lo gana.

La portada de Cerimonials es elegante y el disco es muy continuista cosa que agradezco porqué no me suelen gustar esos artistas que necesitan reinventarse ¿si tienes estilo por qué cambiarlo?. Eso ha debido pensar la inglesa y ha vuelto con un disco que a la primera escucha puede pecar de sonar muy igual pero que a las dos escuchas ya te ha atrapado de cabo a rabo. Lo presentó con What the water gave me que es un homenaje a la escritora Virgina Woolf, a quién cada día se parece más. El single es una buena elección pero esconde más perlas como Never let me go que huele a clásico desde el sillón de mi casa, la trepidante Shake it out que a la primera escucha sabes que lo va petar igual en festivales que en discotecas o la atmósfera que consigue crear en No Light, no light. 


En resumidas cuentas ha vuelto la Florence barroca, excesiva, que mezcla arpas y violines con toques electrónicos con la misma elegancia con la que canta para Channel o se desmelena en Glantesbory.  Se reafirma con paso seguro y con su cuello de avestruz se erige como una de las cantantes con el proyecto más interesante de este nuevo año que se avecina.

sábado, 5 de noviembre de 2011

El vagabund

Plou, fa un ram que diuen a la meva terra. La pluja que cau sobre la ciutat és suficient perquè netegi el gris paviment i l'ambient contaminat però sense que jo arribi xopa a casa després de treballar. M'amago la cara sota el meu paraigües de la bandera Suïssa i creuo la placeta on avui no hi ha gossos ni pares amb mainada passejant.
Ell hi és, assegut en la trinxera del seu banc amb posat impasible amb la seva barba gris quilomètrica i el seu turbant de color indefinit a causa de les múltiples capes de brutícia incrustada. No mira enlloc en concret però avui és més dificil comprovar-ho perquè ha cobert la seva petita trinxera amb un gruixut plàstic, impermeable a simple vista, a mode de tenda de campanya. Em pregunto si ja tenia el plàstic o s'ha aixecat per buscar-lo en algun lloc i, a l'instant, em sento profundament estúpida: ja el tenia.  No és que en tingui la certesa però al meu cap tot cobra sentit amb un metratge clar: cauen les primeres gotes de pluja, li regalimen pel turbant i treu la llengua per refrescar-se la boca en aquella inesperada calor a finals d'octubre. La pluja segueix caient i la tela del turbant se li enganxa entre la amalgama dels cabells i les orelles, pensa on està aquell tros de plàstic que l'aixopluga de la pluja i el rebusca entre les parets de la trinxera. Remena bosses de basura multicolors, carrets de la compra sense rodes i caixes de cartró mig desfetes però el troba en pocs minuts, l'organització entre el caos. Hi rumio mentro camino i el deixo a la meva esquena. La vida dels anomenats marginats no és tant diferent a la de la resta. El vagabund del turbant acumula merda dins de bosses de basura ronyoses, trastos inútils  i mira al no res, mentre plou i fa sol, en la inèrcia més absoluta. Nosaltres acumulem merda en racons més amplis: roba que no és la nostra talla, lletres de la hipòteca, bosses de plàstic del super per si fan falta, auriculars que no funcionen, llaunes de conserves, neules de Nadal, carregadors de mòbil que no sabem identificar i  ens llevem cada matí amb la inèrcia més absoluta. Només veig una diferència a destacar: nosaltres dissimulem. Fem veure que tenim un propòsit vital i alguns creuen fermament que la seva vida és un index perfecte on cada número de pàgina els portarà al capítol del llibre de la seva vida que ells s'han escrit, tot i així, seguim amagant la merda sota la catifa perquè ningú la vegi quan entri a casa nostra. Al vagabund ja no li importa prendre's aquesta molèstia.






jueves, 15 de septiembre de 2011

Goodbye boys (Entourage)

 El domingo 11/09/2011 pasaron muchas cosas en el mundo, imagino que muchos aún recordamos el ataque a las Torres Gemelas o celebramos la Diada. En mi caso, además, seguía de resaca de una boda de un amigo al que le deseo todo lo mejor pero también esperaba con cierta ansia la mañana siguiente para ver el último capítulo de una de mis series favoritas, la del séquito más cool de toda la televisión.


Después de ocho años los chicos de Queens se despedían de Hollywood y aunque el final abuso de un happy end forzado sólo se le puede recriminar eso. Ninguna serie se ha mantenido tan fiel a sus principios como lo ha hecho Entourage, desde el minuto uno se nos ha contado la historia de una emergente estrella de Hollywood (Vincent Chase), su hermano, Johnny Drama, un actor fracasado (Kevin Dillon, hermano real de Matt Dillon), su amigo responsable E ( Kevin Conolly), su amigo simpaticote Turtle (Jerry Ferrara) y su ambicioso agente Ari Gold (Jeremy Piven).  Durante cada capítulo se narra las aventuras de estos amigos y la indústria de Hollywood demostrando la frívola que puede llegar a ser, con momentos hilarantes y con grandes cameos como el de Matt Damon, Scorsesse, James Cameron, Christinia Aguilera, Jimmy Kimmel y muchos más.

Aunque sobre el papel Vinnie es el protagonista siempre recordaremos más a Ari Gold y Johnny Drama. Ari está magistralmente interpretado por Jeremy Piven con una maestría y un talento que le han convertido en un icono: un ser ambicios, malhablado, obsesivo con su trabajo y dispuesto a todo. Ha dado los mejores momentos a esta serie y, al final, la fiera se domestica (en parte). Drama es mi debilidad: el pobre hermano mayor que ve como el pequeño triunfa más que él, durante ocho años sólo consigue mendigar trabajos por ser el hermano de Vincent pero él sigue creyendo que en su día fue alguien pero haber salido en Melrose Place, eso sí, jamás pierde la esperanza y es el gran protector del inmaduro de Vinnie. Drama es un perdedor pero de los que luchan y no se rinden fácilmente.


Los veranos ya no serán lo mismo, sin duda, me quedo huérfana de una de las series más ágiles, con diálogos irreverentes y una de las mejores auto parodias que se han hecho de Hollywood y todo esto sin olvidar el lema con el que empezo: los colegas son los primero.

sábado, 3 de septiembre de 2011