La gran Soledat

El pas del temps comença a tenir un significat ara que estic inmersa en la meva etapa adulta. El seu significat no el puc explicar en paraules però l'entenc del tot cada cop que veig el milió de belles arrugues de la meva padrina Soledat. Cada una d'elles és una lliçó de vida que em diu com s'han de fer les coses, plecs de pell que parlen sense veu amb una autoritat incontestable.

L'estic veient anar-se'n, dient adèu a poc a poc, setmana a setmana, i em fa sentir vulnerable la certesa que se n'anirà aviat, que ens la pendran i no hi haurà prou consol en aquest moment en el que em condemnaran a trobar-la a faltar per sempre. Em dic que no he d'estar trista perquè sé que ens retrobarem allà dalt; al País de la Piruleta, regió de l'Alegria i barri de l'Eternitat. Ella viurà en una caseta cuca envoltada d'una valla blanca i passarem les tardes jugant a la canasta i bevent llet d'ametlla amb grans tasses blanques de floretes roses i comentarem com va ser el pas per la vida, què en vam aprendre i somriurem als records compartits de padrina i neta. Serà així, no accepto comentaris sobre la meva ingenuïtat. Ella no se n'anirà només m'esperarà en un altre pla astral mentre em guiará pel camí que vagi fent caminant al meus pas. Mentrestant m`he promés donar-li cada moment de tendresa que pugui, li amanyagaré el cabell blanc de nata muntada i li tocaré el nas petitó amb la punta del meu dit per transmetre-li tot l'amor que tinc només per ella, per fer-li saber que tot el que em va ensenyar viu d'alguna manera en mi i deu estar en algun lloc de la meva manera de fer.

Sempre he volgut saber com són les escales que porten al cel però ara ja ho sé, són de pedra gris i estàn en una casa de Castelldans. No tothom hi arriba però ella, la Soledat, la meva padrina, hi arribarà i l'acompanyem en el camí.

Drive

Drive és la classe de película que miro perquè m'agrada algun dels actors, en aquest cas Ryan Gosling y Christina Hendricks. No sabía que em trobaria més enllà de cotxes i la veritat és que m'ha sorpres amb una bona peli de cine negre un xic diferent al que estem acostumants.

La historia comença a L.A. amb un conductor del que mai sabrem el nom, suposo que amb la idea d'envoltar-lo de misteri, que durant el dia és especialista d'escenes d'acció pel cinema i per la nit es dedica a conduir per delinqüents. Condueix per un L.A. nocturn, visualmente aclaparador i ple de llums de neó i carrerons on res bo és possible. El conductor està segur sobre el volant i derrapa sobre un passat que imaginem tortuós però mai se'ns explica (encert del guió) fins que un bon dia coneix la seva veïna Irene i el fill d'aquesta. La cosa, com era de preveure, es complica ja que el conductor, tant dur e impermeable, no és perfecte en la seva impassivitat i els afectes cap a la noia fan que s'acabi ficant en un problema que podia haver evitat. A partir d'aquest moment descobrim que el conductor a part de fred, misteriós i aparenment templat és un tipus violent i no gaire capaç de controlar les seves pulsions violentes si li toquen els nassos.
I ente tota aquesta trama de corrupció, delinqüencia, sang grotesca i violència de carretera no podem deixar de pensar que el personatge del conductor ens dona una lliçó de romanticisme i que és l'amor de veritat. Sí, deixar-l'ho anar quan ja no el pots retenir amb tu. No costa imaginar-se'l en qualsevol carretera secundaria de L.A. a ritme de la música eletrónica que configura la banda sonora de la película amb més olor als 80, en el bon sentit, que he vist aquest any (amb permís de JJ Abrams i el seu Super 8).

Grrandiós thriller i una de les sorpreses de l'any de la mà d'un director, Nicolas Widing Refn, al que intentaré seguir la pista per si en posteriors obres aconsegueix l'efecte hipnotitzador d'aquesta.

Año Nuevo

Conte de Nadal

Vaig anar a buscar el bus amb el cor encongit dins la butxaca del meu abric, febril el sentiment i amb la por vestida de blanc i rosa. Feia més d'un anys que no es veiem i aquell encontre havia estat màgic, tant màgic com pot ser descobrir que encara existeixen éssers especials encobrits entre una multitud mediocre. Solia creure que jo era especial, de fet, volia ser-ho i formava part de la meva intensitat però després d'aquell inici de setembre vaig entendre que em podia donar per satisfeta per haver consegut algú tant especial que mai oblidaria, dues tardes de la meva vida havien estat suficients perquè no deixes de pensar en ell ni un sol dia. Les lletres que conformaven el seu nom ballaven al meu cap quan tancava els ulls, en l'inconscient del meu calaix de sastre. No me n'havia enamorat ni res d'això, no en el sentit romàntic, però si sentia una connexió molt diferent de la que havia sentit mai amb ningú més. No sabia què volia dir i, a estones, pensava que n'estava enamorada però d'una forma èterea i, al mateix temps, vinculant a llarg plaç.Ell m'havia bufat el rostre amb esperança i haver-lo conegut em feia sentir especial ,era el meu tresor i no el pensava compartir amb ningú només a través de les paraules escrites en qualsevol lloc.

Era per això que estava nerviosa, una part de mi no volia decebre's. Em feia pànic pensar que podia haver canviat i que tot podia haver estat un miratge d'un bonic instant del temps mitificat per infinit.

Dins del bus vermell vaig intentar calmar-me i mirava per la finestra d'aquella ciutat a la que m'havia enganxat de forma malaltissa, aquella ciutat i jo teniem un compte pendent que encara no havíem solucionat. Les dues ho sabíem quan els meus ulls es perdien entre la seva gent i els seus carrers, ella em somreia reptadora dient-me que quan m'atreviria a formar part d'ella i jo li contestava amb una ganyota indecisa i vacil·lant que m'enlletgia el rostre. Com sempre vaig arribar abans d'hora al parc on ens havíem conegut, en una tarda clara, que ara es vestia de nit i on brillaven centenars de llumetes nadalenques i olor a gofres i salsitxes.

Al arribar a l'entrada, el destí em tenia preparada de nou una sorpresa, un símbol, algú hi havia col·locat una arcada batejada com Winter's Wonderland que em rebia, que em donava la benvinguda a l'indret on m'havia redescobert com una Alícia contemporània que es deixava temptar pel seu conill blanc. Vaig asseure'm a l'arcada esperant que el meu follet arribes i a uns cinc metres de distància va aparèixer i un cop va somriure i em va saludar amb la mà vaig saber que un cop creuessim aquella arcada tot tornaria a ser un petit món particular, màgic i en que el temps no corria al pas de les agulles del rellotge. Dues hores de principis de desembre podien ser la força de dos anys sencers.

I allí entre petons, abraçades i mans entrellaçades vam repassar què li demanàvem a la vida, que ens importava i que sentíem en el fons de les entranyes. Ell aconseguia el que no ho feia ningú que jo pogués buidar tots els meus sentiments en algú fins que notava un forat sota el melic que era un xic dolorós, el malestar que sents quan t'has alliberat i has buidat el que portaves massa temps guardat a dins. M'acaronava la mà i amb els guants ficats notàvem la nostra pell i ens somrèiem. La conversa no tenia un fil érem nosaltres i els nostres anhels i, aleshores, em va dur al lloc on ens havíem conegut. Ara era fosc i els ànecs no hi eren, els seus ulls negres univers em miraven i jo vaig entendre què vol dir la paraula perspectiva. Aquell día de setembre era una noia perduda i el present dia de desembre una dona esperançada i confusa però una mica més feliç agafada de les mans d'una ànima bessona a qui li unia un fil invisible i la sensació que sempre estarem a prop tot i la distància.

Florence + The Machine: "Cerimonials"

Fue mi hallazgo musical del 2010 y me dejo impresionada por su voz y por los temas que combinan diferentes estilos con instrumentos com el arpa, poco cool en la música actual. Florence tiene una voz poderosa, no es Adele, pero tampoco tiene mucho que envidiarle pero su gran baza es como se menea entre el folk, el rock, el pop y la electrónica y lo envuelve con una imagen de diosa griega bañada en un mar rojizo. No es un producto de marketing pero vende bien porqué se lo curra y se lo gana.

La portada de Cerimonials es elegante y el disco es muy continuista cosa que agradezco porqué no me suelen gustar esos artistas que necesitan reinventarse ¿si tienes estilo por qué cambiarlo?. Eso ha debido pensar la inglesa y ha vuelto con un disco que a la primera escucha puede pecar de sonar muy igual pero que a las dos escuchas ya te ha atrapado de cabo a rabo. Lo presentó con What the water gave me que es un homenaje a la escritora Virgina Woolf, a quién cada día se parece más. El single es una buena elección pero esconde más perlas como Never let me go que huele a clásico desde el sillón de mi casa, la trepidante Shake it out que a la primera escucha sabes que lo va petar igual en festivales que en discotecas o la atmósfera que consigue crear en No Light, no light. 

En resumidas cuentas ha vuelto la Florence barroca, excesiva, que mezcla arpas y violines con toques electrónicos con la misma elegancia con la que canta para Channel o se desmelena en Glantesbory.  Se reafirma con paso seguro y con su cuello de avestruz se erige como una de las cantantes con el proyecto más interesante de este nuevo año que se avecina.

El vagabund

Plou, fa un ram que diuen a la meva terra. La pluja que cau sobre la ciutat és suficient perquè netegi el gris paviment i l'ambient contaminat però sense que jo arribi xopa a casa després de treballar. M'amago la cara sota el meu paraigües de la bandera Suïssa i creuo la placeta on avui no hi ha gossos ni pares amb mainada passejant.
Ell hi és, assegut en la trinxera del seu banc amb posat impasible amb la seva barba gris quilomètrica i el seu turbant de color indefinit a causa de les múltiples capes de brutícia incrustada. No mira enlloc en concret però avui és més dificil comprovar-ho perquè ha cobert la seva petita trinxera amb un gruixut plàstic, impermeable a simple vista, a mode de tenda de campanya. Em pregunto si ja tenia el plàstic o s'ha aixecat per buscar-lo en algun lloc i, a l'instant, em sento profundament estúpida: ja el tenia.  No és que en tingui la certesa però al meu cap tot cobra sentit amb un metratge clar: cauen les primeres gotes de pluja, li regalimen pel turbant i treu la llengua per refrescar-se la boca en aquella inesperada calor a finals d'octubre. La pluja segueix caient i la tela del turbant se li enganxa entre la amalgama dels cabells i les orelles, pensa on està aquell tros de plàstic que l'aixopluga de la pluja i el rebusca entre les parets de la trinxera. Remena bosses de basura multicolors, carrets de la compra sense rodes i caixes de cartró mig desfetes però el troba en pocs minuts, l'organització entre el caos. Hi rumio mentro camino i el deixo a la meva esquena. La vida dels anomenats marginats no és tant diferent a la de la resta. El vagabund del turbant acumula merda dins de bosses de basura ronyoses, trastos inútils  i mira al no res, mentre plou i fa sol, en la inèrcia més absoluta. Nosaltres acumulem merda en racons més amplis: roba que no és la nostra talla, lletres de la hipòteca, bosses de plàstic del super per si fan falta, auriculars que no funcionen, llaunes de conserves, neules de Nadal, carregadors de mòbil que no sabem identificar i  ens llevem cada matí amb la inèrcia més absoluta. Només veig una diferència a destacar: nosaltres dissimulem. Fem veure que tenim un propòsit vital i alguns creuen fermament que la seva vida és un index perfecte on cada número de pàgina els portarà al capítol del llibre de la seva vida que ells s'han escrit, tot i així, seguim amagant la merda sota la catifa perquè ningú la vegi quan entri a casa nostra. Al vagabund ja no li importa prendre's aquesta molèstia.

Goodbye boys (Entourage)

 El domingo 11/09/2011 pasaron muchas cosas en el mundo, imagino que muchos aún recordamos el ataque a las Torres Gemelas o celebramos la Diada. En mi caso, además, seguía de resaca de una boda de un amigo al que le deseo todo lo mejor pero también esperaba con cierta ansia la mañana siguiente para ver el último capítulo de una de mis series favoritas, la del séquito más cool de toda la televisión.


Después de ocho años los chicos de Queens se despedían de Hollywood y aunque el final abuso de un happy end forzado sólo se le puede recriminar eso. Ninguna serie se ha mantenido tan fiel a sus principios como lo ha hecho Entourage, desde el minuto uno se nos ha contado la historia de una emergente estrella de Hollywood (Vincent Chase), su hermano, Johnny Drama, un actor fracasado (Kevin Dillon, hermano real de Matt Dillon), su amigo responsable E ( Kevin Conolly), su amigo simpaticote Turtle (Jerry Ferrara) y su ambicioso agente Ari Gold (Jeremy Piven).  Durante cada capítulo se narra las aventuras de estos amigos y la indústria de Hollywood demostrando la frívola que puede llegar a ser, con momentos hilarantes y con grandes cameos como el de Matt Damon, Scorsesse, James Cameron, Christinia Aguilera, Jimmy Kimmel y muchos más.

Aunque sobre el papel Vinnie es el protagonista siempre recordaremos más a Ari Gold y Johnny Drama. Ari está magistralmente interpretado por Jeremy Piven con una maestría y un talento que le han convertido en un icono: un ser ambicios, malhablado, obsesivo con su trabajo y dispuesto a todo. Ha dado los mejores momentos a esta serie y, al final, la fiera se domestica (en parte). Drama es mi debilidad: el pobre hermano mayor que ve como el pequeño triunfa más que él, durante ocho años sólo consigue mendigar trabajos por ser el hermano de Vincent pero él sigue creyendo que en su día fue alguien pero haber salido en Melrose Place, eso sí, jamás pierde la esperanza y es el gran protector del inmaduro de Vinnie. Drama es un perdedor pero de los que luchan y no se rinden fácilmente.

Los veranos ya no serán lo mismo, sin duda, me quedo huérfana de una de las series más ágiles, con diálogos irreverentes y una de las mejores auto parodias que se han hecho de Hollywood y todo esto sin olvidar el lema con el que empezo: los colegas son los primero.

Someone like you (Adele)

Mar rojo

A estas horas la playa está llena de familias enteras, las madres corren detrás de sus hijos con su tupper en la mano para darles la merienda ante su resistencia y sus correteos por la arena, mientras los padres se convierten en chiquillos de cuerpo gigante que juegan a las palas o al fútbol. Me alejo de ellos lo máximo que puedo porqué no me dejan concentrar y su ruido se amontona con la ametralladora que dispara en mi cabeza pensamientos atronadores. Tiendo mi toalla naranja cerca de las rocas, me despojo de la ropa, tan sólo con mi bikini negro, mientras una adolescentes árabes se hacen fotos subidas a la rocas, totalmente vestidas y con su chador en la cabeza posan con gracia ante la cámara sonriendo sin parar. Sus risas y el tono con el que hablan me hacen pensar que son felices en su tarde veraniega, mejor para ellas me digo para mis adentros.

El sol abrasa mi piel blanca, imagino que el astro piensa cocinarme como si fuera un pollo asado y lo vislumbro riéndose con picardía, desde arriba, con las travesuras en forma de rojeces que va a dejar en mi blanca piel. En un intento de ser más lista que el sol entró en el agua poco a poco, deseo experimentar el escalofrío que recorre mi cuerpo entero cuando entro en contacto con el agua del mar. La sensación de frío a mediados de agosto me atrapa y me angustia a partes iguales, recuerdo la voz de mi madre y cuento las horas que haces desde la última comida. Segura de que no hay peligro de indigestión me sumerjo y nado febrilmente para restaurar el calor corporal, nado hasta el lado opuesto dónde las chicas se hacen fotos aún nado bien y con amplias brazadas avanzo hasta donde no encuentre bañístas y las voces se hacen más débiles. Aún veo con claridad mi toalla naranja al lado de las rocas pero en ese momento me giro y veo como una parte del agua es color rojizo exactamente como el cielo al atardecer como si lo hubiesen proyectado con un espejo. Me acerco nadando y me sorprendo porqué el agua es dulce, calmada, es como si de pronto estuviese en una piscina. Me siento mejor, fuerte, relajada como rejuvenecida por los tentáculos de la vida de esa bañera rojiza con color a regaliz de tarde de domingo. Nado de espalada mirando al sol, en esa piscina privada que he encontrado en medio del agua y nada me preocupa es como si cada vez mi peso disminuyera, ligera como nunca me he sentido antes siento que mi piel se dilata por cada poro, puede sentir millones de ellos expandirse y el agua me invade de afuera hacia dentro. Ojalá esta hubiese sido la sensación cuando la enfermera me daba las inyecciones de penicilina en el culo de pequeña. No siento dolor alguno, es algo indescriptible porqué nunca antes lo experimenté. ¿Estaré alucinando? Quizás la poca agua que me he tragado tiene efectos alucinógenos y simplemente deliro en medio del mar. En este momento noto mi cuerpo especialmente blando y empiezo a convulsionar: una, dos, tres veces.. pierdo la cuenta. Ahora soy efervescente. Veo como mi cuerpo se empieza a convertir en pequeñas burbujas que se deshacen, no doy crédito a lo que me pasa, soy una jodida aspirina que se descompone en pequeñas burbujitas de color rojo, será la sangre me digo, y se convierten en más agua roja. Todo sigue así durante muchos minutos hasta que mi cuerpo ya se ha diluido por completo y mi bikini negro lo arrastra la corriente. Creo que ya sólo queda parte de mi cabeza y lo más inaudito es que mantengo la consciencia intacta, veo mi cabellera sumergirse en las profundidades del mar y estoy casi segura que se convertirá en algas marinas. Sé que ya no tengo visión humana pero sigo pudiendo ver todo, sigo consciente, estoy tan sorprendida que no reacciono. Miro hacía la playa y veo una niña que escapa de los gritos de su madre y recoge mi bikini negro, la madre le grita que lo suelte ya porqué vete a saber de quién es eso. La parte humana que aún conservo se ofende enormemente recordando sin emoción lo caro que era y miro un poco más allá. La toalla naranja. Sigue tendida, esperaré a ver quién se la lleva, las chicas árabes ya se han ido y ya no oigo sus risas. Todo esto no debería importarme ahora ya no soy más que una minúscula parte del mar.  

L'home que no em va salvar

Recordo que m'eixugava la sang del llavi inferior amb el dors de la mà després de la gran caiguda. Tot havia anat tant ràpid que en la meva memòria només dura tres minuts. Ella i jo estàvem dalt de la muntanya, havíem sortit a buscar caragols després de la pluja, cantàvem estrofes de cançons de la  Madonna mentre movíem les bambes Victòria de color lila i, amb la nostra bossa de plàstic del Pryca recollíem uns caragols bavosos que intentaven escapar de la nostra mà gegantina. Dèiem ximpleries, com fèiem sempre, però tot d'una ens vam acostar massa a una pendent pronunciada i  ella va relliscar. Jo vaig intentar agafar-la i la terra es va esfondrar literalment sota el nostres peus i totes dues vam quedar a la vora d'un precipici i vam començar a xisclar com dues dones desesperades. El que érem en aquell moment. Cridàvem i cridàvem fins que van sentir passos que s'acostaven molt depresa i vam veure amb una granota blau marí que corria cap a nosaltres. Vaig reconèixer el rostre del  home jove que s'atansava corrent.

- Què ha passat? Què ha passat? - repetia cridant però nosaltres no li podíem contestar, estàvem massa espantades.

Ell va avaluar la situació i es va agenollar, jo estava més amunt per tant vaig imaginar que primer m'agafaria a mi i entre tots dos la pujaríem  perquè jo era més forta i un cop dalt podria ajudar al home de la granota. Era el més lògic, ho vaig pensar en aquell moment i ho segueixo pensant ara, anys després. No va ser així, mai vaig saber perqué però ell li va estendre la mà a ella primer i al pujar-la, les seves cames van tocar el meu braç. Em va desequilibrar i vaig caure, tot en un instant en que tots els colors del paisatge es van apagar, només recordo veure una taca blava, la granota del home, que es feia més i més petita mentre jo queia sense remei al fons del món. Encara escolto l'eco de la caiguda del meu cos col·lapsant al terra, un soroll greu i estrepitós com el d'un morter destrossant ferralla. Ningú sap per què però vaig sobreviure a la gran caiguda, vaig trigar un parell d'anys a tornar a caminar i em van dur a la vora del mar per recuperar-me i oblidar.

Un dia vaig decidir tornar i no hi ha un perquè, deia que per tancar el cercle i començar de nou però en el fons del meu cor sabia que volia una resposta a tot allò. El camí de la muntanya ja no era igual que deu anys abans, ara hi havien fet un passeig i pujar fins dalt era relativament fàcil i ja no duia les bambes lila ni cantava.No hi havia ningú aquella tarda de diumenge, era estiu, i la gent corria a la plata i es deixava endur pels capvespres infinits de les tardes d'agost. Vaig seure allí i la sensació no va ser como havia imaginat, no sentia por, ni desassossec, ni ganes de plorar simplement sentia pau. Una pau que es va trencar quan vaig sentir una veu a la meva esquena.

- Senyora no hauria de seure aquí, és perillós

Sabia qui era i al girar-me ell estava palplantat allà amb uns texans i una samarreta verda i les òrbites dels ulls li van girar noranta graus com va veure el meu rostre. El so es va apagar i un estol d'ocells va marxar volant en direcció al nord, fugissers, conscients que en aquell indret del món no hi havia estiu sinó un temporal glaçat des de feia una eternitat.

- Tu - va dir ell allargant la vocal mentre baixava la mirada- tu has tornat. T'esperava

- Per què?  - li vaig preguntar secament

- Perquè durant deu anys he viscut amb la culpa de no haver-te ajudat a pujar a tu primer i mai he pogut dir-t'ho. No volia morir-me abans de disculpar-me. - Encara era jove però el seu rostre estava solcat d'arrugues i bosses com si el temps l'hagués colpejat sense compassió.

Li hagués girat la cara d'un ventallot i aquelles paraules ni tant sols eren el que volia sentir, ni tant sols eren la disculpa que em mereixia i li veia tremolar les dents, les genives, la llengua se li recaragolava com si jo fos el dimoni disfressat de dona.

- ¿Per què la vas pujar a ella primer? - li vaig lladrar sense respirar

- No ho sé - mentia, mentia i jo no ho suportava.

- NO EM MENTEIXIS - li vaig cridar- després de tot volia la veritat

Va balbucejar, aquell home de metre noranta  es començava a trencar i la meva decepció va esclatar en un crit
 -  CONTESTA, FILL DE PUTA, PER QUÈ?

- Perquè m'agradava la teva amiga, vaig pensar que si la pujava es casaria amb mi- plorava amb un desconsola que em deixava freda, com un assassí penedit - i després et salvaríem. No ho sé, no ho vaig pensar.

- Si ho vas pensar i em vas deixar caure, em vas arruïnar la vida. Ho saps??? Saps que em vas fer desgraciat?

Seguia plorant, desconsolat i mirant-me per primera vegada als ulls em va dir:

- La teva i la meva, mai ho he he pogut superat, ni un sol minut de la meva existència he pogut viure sabent el que et vaig fer. M'odies i no puc demanar que em perdonis.

M'era igual el que em deia, feia molts anys que vaig decidir no perdonar-lo però volia entendre perquè aquell home va jugar amb el meu destí.

- I ella? et vas casar amb ella? - el meu to exigia una resposta.

- No, ella es va casar amb algú altre i té fills ara. - La veu era estèril com volent oblidar que havia arriscat massa per perdre-ho tot.

En vaig ficar a riure, histèricament, amb ràbia, amb alegria i desesperació. Reia com si ell m'hagués contat el millor acudit del món, reia perquè un cop encarada la veritat no havia de plorar per res més. Era tot tant absurd. Ella seguia allà atordit, no sabia què fer i jo seguia rient fins que em vaig calmar.

- Ara marxaré i no tornaré mai més. Ja sé tot el que volia saber i ja fa anys que t'he perdonat la teva vida és tan miserable com ho va ser la meva. Vull que sàpigues que per mi sempre seràs qui em va deixar caure del lloc més alt - i amb el dit vaig assenyalar l'abisme mentre ell em mirava pàl.lid - l'home que va poder i no em va voler salvar. Sempre seràs l'home que no em va salvar - vaig repetir - però sé caminar de nou i he après a salvar-me sola.

I me'n vaig anar deixant-lo a la vora del precipici. Mai més vaig tornar, no sé que va ser d'ell però la rancúnia es va quedar a dalt de la muntanya glaçada de sentiments invalids. Si va deicidir saltar ja no m'importava.