Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

lunes 8 de febrero de 2010

Hem vingut a fer soroll


Dissabte a la nit anàvem cap a Lleida amb el cotxe de L, el motiu era el sopar d'aniversari d'E i la festeta posterior. Al Cd del cotxe sonava “Hem vingut a fer soroll” de Pep Sala i vam començar a cantar, aixecar els braços i a riure, de cop, em vaig sentir en una nit com les de fa molts anys.

L i jo érem inseparables fins que la universitat i els camins diferents han anat forjant més diferències que semblances. Ens apreciem molt però a dia d'avui compartim menys coses. De totes maneres, gran part de les anècdotes més divertides i boges de la nostra colla les protagonitzàvem nosaltres: des d'escapar-nos del poble per aconseguir un autògraf d'en Carles Sabater, inventar-nos cançons rurals i iròniques, entrar un prostíbul pensant que és un pub o tapar-nos els secrets que la resta no podia saber. Milers d'historietes que feia temps que estaven soterrades en alguna caixa ronyosa de la meva memòria, tant amb L com amb la resta del grup.

"Hem vist nits de glòria, hem vist nits de por
que en aquesta història hi ha dies de tot."

Va ser una nit genuïna, entre beure i rialles, en un pub al que feia anys que havíem d'haver tornant. Ballant música revival i compartint conversa amb gent que m'ha acompanyat des de tota la vida. Fet i fet ens van tancar el local però el carrer seguia allí i, sempre he pensat que quan encara continues rient al carrer és perquè no s'ha acabat del tot la nit. Recolzada sobre un cotxe blau intens, de conjunt amb les meves mitjes, em resultava graciós veure com de bé ens estem fent grans tots mentre poc a poc ens resistiem a marxar, sota el fred de Lleida, perqué sí, aquella nit havíem anat a fer soroll.

"Vaig dir: Hey!! Oó, oó, hem vingut a fer soroll
Vaig dir: Hey!! Oó, oó, hem vingut a fer soroll"

miércoles 3 de febrero de 2010

LAX 6x01-2


Sinó has visto los 2 primeros capítulos de la 6a temporada de Lost no sigas porqué esto es un análisis en profundidad.

martes 2 de febrero de 2010

Gotes de pluja


Gotes de pluja en un arbre em trenquen en dos, m'esmicolen en mil bocins asimètrics que no sé si seré capaç de tornar a recompondre. Agafo una escombra i intento recollir-los tots però les preses i les meves mans tremoloses no ajuden, després hauré de contar tots els bocinets i aturar el temps per fer el puzzle.

Segueixo observant com la gota emprén el seu úlitm viatge del arbre a terra, el seu últim sospir i em pregunto per què el temps és tant relatiu. Una gota, una vida.

Penso en mi i en les gotes que he deixat caure i han mort a mig camí. Sento pena i també una calma intranquil·la que no m'abandona, no cessarà fins que arreplegui els bocinets, els ajunti, els reconstrueixi i els pegui amb tota la força. Ho faré un dia d'aquests.

domingo 31 de enero de 2010

¿Quieres salir conmigo?


¿Quieres salir conmigo? es la nueva obra de Dani Rovira, un viejo conocido.

Se trata de un monólogo de hora y media con un hilo conductor claro: la eterna búsqueda para ganarnos el cielo y la felicidad. En esa búsqueda reinvidica el no perder el miedo a soñar, a abrir el corazón delante de alguien y preguntarle sin tapujos ¿Quieres salir conmigo? aún a riesgo de nuestro corazón sea empanado y pisoteado sin piedad.
Dos horas de risas pero también de cierta nostalgia de esa edad dorada de cuentos por las noches, primeros amores y de matar las tardes comiendo pipas en el parque.

Si os apetece durante el mes de febrero en la Sala Muntaner y más información en www.quieressalirconmigo.com

lunes 25 de enero de 2010

Lost, the beginnig of the end

Se acerca el momento más esperado del año, el 2 de febrero regresa Lost con su sexta y última temporada. Estos días la comunidad de Lost no para de hacerse preguntas ¿sabremos qué ha pasado con Juliet? ¿Locke ha sido poseído por el enemigo de Jacob? ¿Locke es el humo negro? ¿Funcionó el plan de Faraday cuando Jack detonó la bomba?

A solo 8 días de la premiere no ha salido ni un solo avance con imágenes nuevas, para desasperación de muchos, y las informaciones son contradictorias. Todos los seguidores se pregunta si el final responderá a nuestras dudas e incluso en facebook hay un grupo llamado "yo también vivo con miedo que no me guste el final de Lost".

miércoles 20 de enero de 2010

Invisible (Paul Auster)





Más o menos diez años atrás un día llego a mis manos un libro de un tal Paul Auster que se llamaba Ciudad de Cristal. Me fascinó de tal manera que han pasado los años y siempre he ido leyendo lo que el Señor Auster publica, también es cierto que he tenido una etapa de enfadarme con algunos de sus libros y con la llamada moda Auster porqué de ser un escritor que pasaba bastante desapercibido por el gran público ahora, desde el premio Príncipe de Astúrias, se ha convertido en uno de esos escritores que todo el mundo cita haber leído.

Estas Navidades mi hermano me regalo Invisible y recién terminado he de decir que me parece uno de los grandes libros del escritor de Nueva York. Narra la vida de Adam Walker, un joven universitario de 20 años que vive en la America de 1967 y, una noche, conoce a un profesor francés llamado Rudolf Born. Ese encuentro marcará el resto de su vida el día en que Born mata a un hombre negro delante del joven Walker.

Divide la obra en cuatro partes que coinciden con las estaciones del año pero lo realmente interesante es como juega con el estilo narrativo. En la primera parta es Adam quién nos cuenta su historia, en la segunda parte nos es contada por una segunda persona y así va alternando narradores para contarnos una misma vida, la del protagonista. En general, podríamos definirlo como un trhiller, a veces previsible, pero que se guarda una pequeña sorpresa para el final. También sorprende la elevada carga erótica ya que Auster nunca ha abusado del recurso del sexo para explicar la psique de sus personajes pero, quizás, aquí es necesario para entender algunas de las motivaciones base del protagonista y el porqué se comporta de determinada manera. De todos modos, si me preguntarás que es lo que más me ha gustado de esta lectura te diría qué la forma en qué plantea a Adam, sus reflexiones, el sentir que llega un punto que crees conocerle perfectamente pero, magistralmente, el escritor hace que, en un punto determinado, te plantees si realmente conoces a Adam Walker como creías mientras le acompañabas en el viaje de su vida.



viernes 15 de enero de 2010

Infern

El terratrèmol d'Haití és una noticía que quan l'escoltes se't fa un nus a la gola perquè imaginar tal infern és gairebé imposible. El meu cap és incapaç d'assimilar que representen 100.00 morts i gairbé 300.000 persones sense sostre,tot i així, sempre havia donat per fet que quan succeixen aquest tipus de tragèdies al ser humà se li desperta una sensibilitat dormida. 

No sempre és així.

Llegint el diari el Público  em topo amb aquesta declaració del  bisbe ultraconservador Munilla: "Hay males mayores que lo de Haití, como nuestra situación espiritual".
Sincerament jo no sé que es pot dir al acabar de llegir aquesta aberració que remata amb:
"Lamentamos muchísimo lo de Haití", pero igual deberíamos, además poner toda nuestra solidaridad y recursos económicos con esos pobres, llorar por nosotros y por nuestra pobre situación espiritual".

No sé com un bisbe pot tenir l'atreviment de comparar una desgràcia de magnintuds incalculables amb l'estat de la fe cristina, no sé perquè compara xurros amb patates però el que menys entenc és com es pot frivolitzar amb un tema tant seriós. Algú li hauria d'explicar al tal Munilla que amb declaracions d'aquest tipus l'únic que consegueix és que es buidin les esglèsies i, la gent s'allunyi de la religió catòlica i de personatges indesitjables com ell, a qui enviaria directament a l'infern, però no a l'infern irreal que presenta la Biblia sino al infern que estàn vivint els innocents d'Haití.