De 0 a 9

Les hores es fan curtes, massa curtes pel meu gust i des de l'estudi de casa meva veig com un cotxe es mou entre els quatre carrers d'aquest poble i dedueixo, per l'hora, que va a sopar. Foscor, soledat i tedi és tot el que veig per la finestra i llavors reflexiono, Sol, qué fas mirant per la finestra? més que res perquè 100 temes m'esperen perquè els memoritzi i escupeixi en algun moment de 2011 i perquè aquesta setmana tinc 6 hores de formació que donar i una assignatura pendent a la que començar a enfrontar-me. 

Necessito uns minuts, cliquejo per buscar alguna cosa de música i l'opció guanyadora és Damien Rice que és qui m'acomapanya i m'ajuda en aquestes tardes d'estudi. La música de Rice és recomanable 100%. Propietari d'una sensabilitat exquisita, melancòlic a la quinta potència,  el cantautor irlandés es va fer conegut quan algú intel·ligent va decidir incloure The Blower's daughter a la banda sonora de la película Closer, tot i que tota molta gent encara es pensa que el títol és "I can't take my eyes off you".

El seu primer disc és titula 0 i no té cap cançó que sobri, totes són perfectes i, per mi, la joia de la corona és Cannonball. Segurament serà un dels discs als que torni durant els anys que visqui. Alguna de les peces como la dues esmentades, Delicate o Volcano han tocat en precisió membranes del meu cos, situades sota la pell i els ossos, que s'han comunicat en línea directa amb les emocions que lluiten per lliberar-se

Al 2006 va publicar l'àlbum 9, no sé la simbologia dels números, i és un álbum que no tinc tant escoltat per tant no puc dir si és millor, pitjor o manté el nivell. He de confessar que des de que es va inventar l'ipod no escolto àlbums sencers però te la meravellosa 9 crimes només per ella ja val la pena escoltar-lo.

I tot això perquè jo també espero anar de 0 a 9 per manida que sigui la metàfora.