Conte de Nadal

Vaig anar a buscar el bus amb el cor encongit dins la butxaca del meu abric, febril el sentiment i amb la por vestida de blanc i rosa. Feia més d'un anys que no es veiem i aquell encontre havia estat màgic, tant màgic com pot ser descobrir que encara existeixen éssers especials encobrits entre una multitud mediocre. Solia creure que jo era especial, de fet, volia ser-ho i formava part de la meva intensitat però després d'aquell inici de setembre vaig entendre que em podia donar per satisfeta per haver consegut algú tant especial que mai oblidaria, dues tardes de la meva vida havien estat suficients perquè no deixes de pensar en ell ni un sol dia. Les lletres que conformaven el seu nom ballaven al meu cap quan tancava els ulls, en l'inconscient del meu calaix de sastre. No me n'havia enamorat ni res d'això, no en el sentit romàntic, però si sentia una connexió molt diferent de la que havia sentit mai amb ningú més. No sabia què volia dir i, a estones, pensava que n'estava enamorada però d'una forma èterea i, al mateix temps, vinculant a llarg plaç.Ell m'havia bufat el rostre amb esperança i haver-lo conegut em feia sentir especial ,era el meu tresor i no el pensava compartir amb ningú només a través de les paraules escrites en qualsevol lloc.

Era per això que estava nerviosa, una part de mi no volia decebre's. Em feia pànic pensar que podia haver canviat i que tot podia haver estat un miratge d'un bonic instant del temps mitificat per infinit.

Dins del bus vermell vaig intentar calmar-me i mirava per la finestra d'aquella ciutat a la que m'havia enganxat de forma malaltissa, aquella ciutat i jo teniem un compte pendent que encara no havíem solucionat. Les dues ho sabíem quan els meus ulls es perdien entre la seva gent i els seus carrers, ella em somreia reptadora dient-me que quan m'atreviria a formar part d'ella i jo li contestava amb una ganyota indecisa i vacil·lant que m'enlletgia el rostre. Com sempre vaig arribar abans d'hora al parc on ens havíem conegut, en una tarda clara, que ara es vestia de nit i on brillaven centenars de llumetes nadalenques i olor a gofres i salsitxes.

Al arribar a l'entrada, el destí em tenia preparada de nou una sorpresa, un símbol, algú hi havia col·locat una arcada batejada com Winter's Wonderland que em rebia, que em donava la benvinguda a l'indret on m'havia redescobert com una Alícia contemporània que es deixava temptar pel seu conill blanc. Vaig asseure'm a l'arcada esperant que el meu follet arribes i a uns cinc metres de distància va aparèixer i un cop va somriure i em va saludar amb la mà vaig saber que un cop creuessim aquella arcada tot tornaria a ser un petit món particular, màgic i en que el temps no corria al pas de les agulles del rellotge. Dues hores de principis de desembre podien ser la força de dos anys sencers.

I allí entre petons, abraçades i mans entrellaçades vam repassar què li demanàvem a la vida, que ens importava i que sentíem en el fons de les entranyes. Ell aconseguia el que no ho feia ningú que jo pogués buidar tots els meus sentiments en algú fins que notava un forat sota el melic que era un xic dolorós, el malestar que sents quan t'has alliberat i has buidat el que portaves massa temps guardat a dins. M'acaronava la mà i amb els guants ficats notàvem la nostra pell i ens somrèiem. La conversa no tenia un fil érem nosaltres i els nostres anhels i, aleshores, em va dur al lloc on ens havíem conegut. Ara era fosc i els ànecs no hi eren, els seus ulls negres univers em miraven i jo vaig entendre què vol dir la paraula perspectiva. Aquell día de setembre era una noia perduda i el present dia de desembre una dona esperançada i confusa però una mica més feliç agafada de les mans d'una ànima bessona a qui li unia un fil invisible i la sensació que sempre estarem a prop tot i la distància.

Mar rojo

A estas horas la playa está llena de familias enteras, las madres corren detrás de sus hijos con su tupper en la mano para darles la merienda ante su resistencia y sus correteos por la arena, mientras los padres se convierten en chiquillos de cuerpo gigante que juegan a las palas o al fútbol. Me alejo de ellos lo máximo que puedo porqué no me dejan concentrar y su ruido se amontona con la ametralladora que dispara en mi cabeza pensamientos atronadores. Tiendo mi toalla naranja cerca de las rocas, me despojo de la ropa, tan sólo con mi bikini negro, mientras una adolescentes árabes se hacen fotos subidas a la rocas, totalmente vestidas y con su chador en la cabeza posan con gracia ante la cámara sonriendo sin parar. Sus risas y el tono con el que hablan me hacen pensar que son felices en su tarde veraniega, mejor para ellas me digo para mis adentros.

El sol abrasa mi piel blanca, imagino que el astro piensa cocinarme como si fuera un pollo asado y lo vislumbro riéndose con picardía, desde arriba, con las travesuras en forma de rojeces que va a dejar en mi blanca piel. En un intento de ser más lista que el sol entró en el agua poco a poco, deseo experimentar el escalofrío que recorre mi cuerpo entero cuando entro en contacto con el agua del mar. La sensación de frío a mediados de agosto me atrapa y me angustia a partes iguales, recuerdo la voz de mi madre y cuento las horas que haces desde la última comida. Segura de que no hay peligro de indigestión me sumerjo y nado febrilmente para restaurar el calor corporal, nado hasta el lado opuesto dónde las chicas se hacen fotos aún nado bien y con amplias brazadas avanzo hasta donde no encuentre bañístas y las voces se hacen más débiles. Aún veo con claridad mi toalla naranja al lado de las rocas pero en ese momento me giro y veo como una parte del agua es color rojizo exactamente como el cielo al atardecer como si lo hubiesen proyectado con un espejo. Me acerco nadando y me sorprendo porqué el agua es dulce, calmada, es como si de pronto estuviese en una piscina. Me siento mejor, fuerte, relajada como rejuvenecida por los tentáculos de la vida de esa bañera rojiza con color a regaliz de tarde de domingo. Nado de espalada mirando al sol, en esa piscina privada que he encontrado en medio del agua y nada me preocupa es como si cada vez mi peso disminuyera, ligera como nunca me he sentido antes siento que mi piel se dilata por cada poro, puede sentir millones de ellos expandirse y el agua me invade de afuera hacia dentro. Ojalá esta hubiese sido la sensación cuando la enfermera me daba las inyecciones de penicilina en el culo de pequeña. No siento dolor alguno, es algo indescriptible porqué nunca antes lo experimenté. ¿Estaré alucinando? Quizás la poca agua que me he tragado tiene efectos alucinógenos y simplemente deliro en medio del mar. En este momento noto mi cuerpo especialmente blando y empiezo a convulsionar: una, dos, tres veces.. pierdo la cuenta. Ahora soy efervescente. Veo como mi cuerpo se empieza a convertir en pequeñas burbujas que se deshacen, no doy crédito a lo que me pasa, soy una jodida aspirina que se descompone en pequeñas burbujitas de color rojo, será la sangre me digo, y se convierten en más agua roja. Todo sigue así durante muchos minutos hasta que mi cuerpo ya se ha diluido por completo y mi bikini negro lo arrastra la corriente. Creo que ya sólo queda parte de mi cabeza y lo más inaudito es que mantengo la consciencia intacta, veo mi cabellera sumergirse en las profundidades del mar y estoy casi segura que se convertirá en algas marinas. Sé que ya no tengo visión humana pero sigo pudiendo ver todo, sigo consciente, estoy tan sorprendida que no reacciono. Miro hacía la playa y veo una niña que escapa de los gritos de su madre y recoge mi bikini negro, la madre le grita que lo suelte ya porqué vete a saber de quién es eso. La parte humana que aún conservo se ofende enormemente recordando sin emoción lo caro que era y miro un poco más allá. La toalla naranja. Sigue tendida, esperaré a ver quién se la lleva, las chicas árabes ya se han ido y ya no oigo sus risas. Todo esto no debería importarme ahora ya no soy más que una minúscula parte del mar.  

L'home que no em va salvar

Recordo que m'eixugava la sang del llavi inferior amb el dors de la mà després de la gran caiguda. Tot havia anat tant ràpid que en la meva memòria només dura tres minuts. Ella i jo estàvem dalt de la muntanya, havíem sortit a buscar caragols després de la pluja, cantàvem estrofes de cançons de la  Madonna mentre movíem les bambes Victòria de color lila i, amb la nostra bossa de plàstic del Pryca recollíem uns caragols bavosos que intentaven escapar de la nostra mà gegantina. Dèiem ximpleries, com fèiem sempre, però tot d'una ens vam acostar massa a una pendent pronunciada i  ella va relliscar. Jo vaig intentar agafar-la i la terra es va esfondrar literalment sota el nostres peus i totes dues vam quedar a la vora d'un precipici i vam començar a xisclar com dues dones desesperades. El que érem en aquell moment. Cridàvem i cridàvem fins que van sentir passos que s'acostaven molt depresa i vam veure amb una granota blau marí que corria cap a nosaltres. Vaig reconèixer el rostre del  home jove que s'atansava corrent.

- Què ha passat? Què ha passat? - repetia cridant però nosaltres no li podíem contestar, estàvem massa espantades.

Ell va avaluar la situació i es va agenollar, jo estava més amunt per tant vaig imaginar que primer m'agafaria a mi i entre tots dos la pujaríem  perquè jo era més forta i un cop dalt podria ajudar al home de la granota. Era el més lògic, ho vaig pensar en aquell moment i ho segueixo pensant ara, anys després. No va ser així, mai vaig saber perqué però ell li va estendre la mà a ella primer i al pujar-la, les seves cames van tocar el meu braç. Em va desequilibrar i vaig caure, tot en un instant en que tots els colors del paisatge es van apagar, només recordo veure una taca blava, la granota del home, que es feia més i més petita mentre jo queia sense remei al fons del món. Encara escolto l'eco de la caiguda del meu cos col·lapsant al terra, un soroll greu i estrepitós com el d'un morter destrossant ferralla. Ningú sap per què però vaig sobreviure a la gran caiguda, vaig trigar un parell d'anys a tornar a caminar i em van dur a la vora del mar per recuperar-me i oblidar.

Un dia vaig decidir tornar i no hi ha un perquè, deia que per tancar el cercle i començar de nou però en el fons del meu cor sabia que volia una resposta a tot allò. El camí de la muntanya ja no era igual que deu anys abans, ara hi havien fet un passeig i pujar fins dalt era relativament fàcil i ja no duia les bambes lila ni cantava.No hi havia ningú aquella tarda de diumenge, era estiu, i la gent corria a la plata i es deixava endur pels capvespres infinits de les tardes d'agost. Vaig seure allí i la sensació no va ser como havia imaginat, no sentia por, ni desassossec, ni ganes de plorar simplement sentia pau. Una pau que es va trencar quan vaig sentir una veu a la meva esquena.

- Senyora no hauria de seure aquí, és perillós

Sabia qui era i al girar-me ell estava palplantat allà amb uns texans i una samarreta verda i les òrbites dels ulls li van girar noranta graus com va veure el meu rostre. El so es va apagar i un estol d'ocells va marxar volant en direcció al nord, fugissers, conscients que en aquell indret del món no hi havia estiu sinó un temporal glaçat des de feia una eternitat.

- Tu - va dir ell allargant la vocal mentre baixava la mirada- tu has tornat. T'esperava

- Per què?  - li vaig preguntar secament

- Perquè durant deu anys he viscut amb la culpa de no haver-te ajudat a pujar a tu primer i mai he pogut dir-t'ho. No volia morir-me abans de disculpar-me. - Encara era jove però el seu rostre estava solcat d'arrugues i bosses com si el temps l'hagués colpejat sense compassió.

Li hagués girat la cara d'un ventallot i aquelles paraules ni tant sols eren el que volia sentir, ni tant sols eren la disculpa que em mereixia i li veia tremolar les dents, les genives, la llengua se li recaragolava com si jo fos el dimoni disfressat de dona.

- ¿Per què la vas pujar a ella primer? - li vaig lladrar sense respirar

- No ho sé - mentia, mentia i jo no ho suportava.

- NO EM MENTEIXIS - li vaig cridar- després de tot volia la veritat

Va balbucejar, aquell home de metre noranta  es començava a trencar i la meva decepció va esclatar en un crit
 -  CONTESTA, FILL DE PUTA, PER QUÈ?

- Perquè m'agradava la teva amiga, vaig pensar que si la pujava es casaria amb mi- plorava amb un desconsola que em deixava freda, com un assassí penedit - i després et salvaríem. No ho sé, no ho vaig pensar.

- Si ho vas pensar i em vas deixar caure, em vas arruïnar la vida. Ho saps??? Saps que em vas fer desgraciat?

Seguia plorant, desconsolat i mirant-me per primera vegada als ulls em va dir:

- La teva i la meva, mai ho he he pogut superat, ni un sol minut de la meva existència he pogut viure sabent el que et vaig fer. M'odies i no puc demanar que em perdonis.

M'era igual el que em deia, feia molts anys que vaig decidir no perdonar-lo però volia entendre perquè aquell home va jugar amb el meu destí.

- I ella? et vas casar amb ella? - el meu to exigia una resposta.

- No, ella es va casar amb algú altre i té fills ara. - La veu era estèril com volent oblidar que havia arriscat massa per perdre-ho tot.

En vaig ficar a riure, histèricament, amb ràbia, amb alegria i desesperació. Reia com si ell m'hagués contat el millor acudit del món, reia perquè un cop encarada la veritat no havia de plorar per res més. Era tot tant absurd. Ella seguia allà atordit, no sabia què fer i jo seguia rient fins que em vaig calmar.

- Ara marxaré i no tornaré mai més. Ja sé tot el que volia saber i ja fa anys que t'he perdonat la teva vida és tan miserable com ho va ser la meva. Vull que sàpigues que per mi sempre seràs qui em va deixar caure del lloc més alt - i amb el dit vaig assenyalar l'abisme mentre ell em mirava pàl.lid - l'home que va poder i no em va voler salvar. Sempre seràs l'home que no em va salvar - vaig repetir - però sé caminar de nou i he après a salvar-me sola.

I me'n vaig anar deixant-lo a la vora del precipici. Mai més vaig tornar, no sé que va ser d'ell però la rancúnia es va quedar a dalt de la muntanya glaçada de sentiments invalids. Si va deicidir saltar ja no m'importava.

L'altre cantó de l'andana

Travessava corrents el carrer, no tenia gaire estil en córrer, però això era el de menys i s'havia d'afanyar si volia agafar el tren de les 7.58 d'aquell matí gris suau com el fum del cafè recent fet. Tenia el tiquet ja a la mà, robant els minuts ni tant sols va veure el vianant cabrejat que l'emprenia a crit de "Vigila per on vas!" després de rebre una empenta. No volia arribar tard, odiava no arribar a l'hora, era una més de les seves manies.Dins de l'estació la pressió de las paraules, el soroll condensat de centenars de veus i la megafonia eren com una olla a pressió que s'instaurava en les vísceres del vianants, un mecanisme precís, generador d'estres en cossos que es creien molt resistents.

No pensava en res més que en agafar el tren, va clicar a tota pressa el bitllet i al mirar el panell que anunciava les sortides va veure que li sobrava temps. "Perfecte" es va dir, mentre agafava aire d'una cursa de vint metres que l'havia deixat vergonyosament exhausta, i va baixar les escales fins a l'andana. Li hagués agradat seure uns minuts però sabia que era tant impossible com signar la pau mundial, aquelles hores del matí, entre cares amagades per diaris gratuïts i badalls anònims, només podia aspirar a trobar un lloc on recolzar-se mentre esperava. Així va fer-ho. La dispensadora de xocolatines va ser el seu mur de la victòria, va respirar fons mentre es fregava la mà dreta per la galta, notant encara l'escalfor a les galtes. "He d'anar al gimnàs ja" es va recriminar però la veu de megafonia li va aturar el pensament, deia alguna cosa així com que els trens de la línia 9 anaven amb una demora i que disculpessin les molèsties. No era la seva andana, era la de davant i podia notar els gestos indignants del que esperaven conscients que, un cop més, arribarien tard al seu destí i, a sobre, per imperatiu legal els hi demanaven que els disculpessin. Va veure un home aixecar el braç com volguen dint "ja n'hi ha prou", dos joves rebufant, un senyor mirant nerviós el rellotge de polsera i una noia mossegant-se el llavi inferior. Es va aturar en ella. Estava asseguda en un dels bancs, tal i com li agradaria estar a ella en aquell moment, asseguda.

La noia llegia un llibre, portava una gorra amb visera, de llana, i li era impossible veure-li el rostre.Vestia uns texans de pedaços, com uns que ella tenia quan era universitària. Ostres si, eren ben bé iguals. La visió d'aquella vestimenta la va transportar a aquell festival de música als Pirineus, l'olor a marihuana que ho impregnava tot i la suor dels cossos movent-se al ritme de Rage Against The Machine. Què en deuria ser d'aquell grup? A ella no es que li agradessin especialment el que tocaven i, sincerament, el que deien encara menys però reconeixia que tenien energia. Aquest record li va marxar del cap i va tornar a prestar atenció a la noia, vestia una caçadora marró de pell, semblant a una que ella tenia i, per la llunyania, no podia veure que llegia però li admirava la valentia d'atrevir-se a sortir al carrer amb aquells texans que feia gairebé deu anys que no eren tendència. De sobte la noia va tancar el llibre i va aixecar la cara tot estirant els braços, estirant la musculatura encarcarada.

No. Si. No.

Ella es va refregar els ulls, no podia ser veritat el que veia. “Hostia puta” és tot el que el seu cervell va ser capaç d'elaborar. La noia de l'altre cantó de l'andana era igual que ella, tant igual que era ella deu anys enrera però sense la rinoplàstia, que s'havia fet feia dos anys, i amb una gorra de llana al cap. El cervell seguia escrivint amb color vermell alarma “Hostia puta” en una pissarra en blanc, una vegada i una altra, com quan el cedé s'entrebanca i repeteix el mateix punt,distorsionat de la cançó, impossible saber si es quedaria inutilitzat o recuperaria la seva funcionalitat i podria pensar alguna cosa més. En aquells instants va arribar un tren a la seva andana tapant-li la visió, era el tren que l'havia de dur a la feina però què collons importava això ara. El cervell es va aturar de repetir els dos mots i una sensació que, si hagués pogut, descriuria d'impotència impregnada de pànic li va recórrer els seus 169 centímetres de longitud.

El tren se'n va anar sense ella, deixant un rastre d'aire que li va restaura l'habilitat per pensar com si li haguessin passat un drap anti-estàtica per la superfície plana del seu disc. Reproduir tots els pensaments i diàlegs que passaven ara pel seu cap era com intentar desxifrar el contingut d'una caixa negra perduda en les profunditats d'un mar de tres dimensions. I l'instint va parlar, no deixava de ser un animal al cap i a la fi. Els seus talons la van dirigir cap a les escales “he d'arribar a l'altra andana!! he d'arribar a l'altra andana! Això només és una al·lucinació”. Les va pujar en un santiamén i va agafar aire per baixar les que donaven directament a l'andana número 9.

En posar el peu a la primera escala va notar que la densitat havia canviat, una força centrífuga li feia rebotar cada intent d'intentar posar el peu al esglaó. Era una sensació única: la densitat i la gravetat havien canviat, alguna cosa no anava bé. Es va aproximar a l'altre extrem de l'escala i va tornar-ho a intentar, per la seva sorpresa, va poder posar el peu amb certa facilitat. Hi havia una escletxa de normalitat i va baixar les escales tot el de pressa que les seves cames li permetien, encegada, no podia ser conscient que era la única persona en aquelles escales. En segons estava a l'andana però per sorpresa ella, és a dir, el seu jo més jove no hi era. No estava asseguda al banc, immòbil, va seguir amb la mirada desesperada tota l'andana i no hi havia ni rastre de la noia però si de la resta de persones que havia observat des de l'altre costat. Es va qüestionar si seria possible que en els escassos minuts que havia pujat i baixat les escales ella hagués agafat un altre tren. Aquesta possibilitat la va calmar, potser no havia set més que una visió, era una dona estressada, passava molt de temps fora de casa i que caram, a vegades aquestes coses passen. Havia de ser això, aniria al psicòleg i faria ioga, es prendria la vida amb més calma. Es va acostar al banc amb la intenció de seure i trucar a la feina, no hi aniria, estava tremolosa i tot en el que podia pensar era en ficar-se al llit enterrada sota tres mantes.

Es va seure al banc intentant recuperar la respiració i el to muscular però en el seient del costat es va trobar el llibre que llegia la seva jo més jove. Era un exemplar de L'home duplicat de Saramago.

Això era real i si era un joc no tenia puta gracia, va obrir el llibre, sabia que hi trobaria alguna cosa, no era un oblit casual. Efectivament va trobar escrit amb la seva lletra, el següent:

“Tot el que has vist des de l'altre cantó es real però és millor per tu que ni tant sols ho recordis, no podries viure amb aquesta imatge al teu cap”.

Volia cridar, plorar,què collons era tot això i per què li estava passant a ella? Però quan va intentar emetre un so no li va sortir res, sentia una molèstia, una punxada a la base del cervell com si li haguessin infiltrat una agulla llarga d'uns deu centímetres. No era una sensació dolorosa potser perquè el pànic era tal que sentia com el cos es relaxava i la sensació que les cames se li cobrien amb uns pantalons texans, ningú li possava la roba, era el no-res qui la vestia. L'estaven vestint com ella, va posar-se la mà dreta la cara, notava el nas més gros. Era el seu antic nas. I el cervell es va apagar, off per breus moments.

I va tornar, s'havia quedat embadalida mirant el panell que avisava de les arribades i sortides. A vegades li passava, perdia con el sentit del temps, una mena de lapsus mental que li havia fet guanyar certa reputació d'estar a la lluna. Per fi anunciaven el seu tren! feia tard a classe, com sempre, es va ficar de peu arreglant-se els texans i al meu de ficar-se dreta va veure un llibre al seient del costat. Algun despistat se l'havia oblidat, era aficionada a la lectura i no havia llegit res de Saramago, se'l va ficar a la bossa, sense obrir-lo mentre el tren arribava a l'andana. Es va mirar a la finestra del vagó, la porta estava a punt d'obrir-se, i es va imaginar com seria la seva cara amb un altre nas.

"Respostes de Nadal.doc"

Les rialles eren més que audibles al sector C15 del departament de Correus i és que, com cada any per aquestes dates, un grup de funcionaris veterans, es dedicaven a obrir i llegir les cartes que els nens enviaven al Pare Noël i els Reis Mags i resultaba inevitable no trobar alguna petició realment divertida dels desigs dels petitons. Tot i així amb les que més semblaven divertir-se eren amb les cartes que enviaven persones grans, si, semblava impossible però cada any trobaven un grapat de cartes de persones amb l'etiqueta d'adults que enviaven els seus desigs a vés a saber qui.

El grupet del C15 tenia per tradició fer el vermut del dia 24 tot llegint les cartes i enriure's del que consideraven una colla de tarats solitaris. En Joan Miquel s'ho mirava des de lluny, sense involucrar-se amb la festa privada i, segons ells, pervertida dels “els Capullos del 15” com ells els anomenava mentalment. Tot i així esperava que anèssin marxant per arreplegar les cartes del contenidor del paper, i llegir-les per la nit mentre, de fons, sonava l'especial d'en Rapphael que la seva mare mirava embadalida mentre menjava mandarines i no deia ni piu. Ell estava convençut que aquell senyor baixet amb melena, que sempre cantava aquella veu aguda tenia un poder hipnòtic amb les dones de certa edat sinó era incapaç d'entendre com podien passar la mateixa gala una vegada i una altra i, juraria, que amb el mateix ordre. Ni tant sols variaven els duets, era com el joc de les set diferències d'any rera any on la única perceptible és la quantita de botox que s'injectaven ell i les folklòriques amb les que cantava.
Després del sopar amb la seva mare, la gran celebració familiar arribava l'endemà, es va preparar un gin-tònic mentre la dona arrapava el comandament, el sofà i la manta deixant clar que aquella nit manva ella i el seu espectacle vip, a través de la pantalla, mentre impregnava l'ambien del menjador amb olor de mandarina. Fetes les distribucions sense paraules va començar la lectura de les cartes, realment, cada cop baixava més el número i si era cert que algunes eren intel·ligibles o bé producte de persones malaltes que buscaven un consol que no trobaven al seu interior sempre hi havia alguna carta que li despertava un click, una sensació que qui havia darrera del paper i el boli era algú més proper a ell que tota la gent amb la qui compartia el dia a dia.


Joanna, era una de les primeres cartes que va llegir amb una lletra estilosa i clàssica de les que impressionen a primer cop de vista. La imaginava com una senyora de setanta o a finals dels seixanta i molts, llegida i educada, que demanava que li portèssin al seu fill per les festes i deia “si ja sé que si li demanés vindria a passar les festes a casa però jo vull que vingui perquè vol passar-les amb la seva mare, amb mi”. Li va semblar la frase més lúcida que havia llegit en molts de temps i no va poder més que desviar els ulls cap a la seva mare que ara rossegava una tros de turró d'alacant mentre feia cara de cofoia. Sempre havia assumit que per la seva mare el ritual de cada any era això, un ritual, que feien sense gairebé parlar-se on la seva mutua companyia era prou per paliar la soledat que tots dos sentien i mai, en cap moment, s'havia aturat a pensar que potser amb això la mare ja era feliç i que ni tant sols era un substitut del pare mort. D'alguna manera la carta de la Joanna conseguia que d'una manera egoísta entengués la seva nit de Nadal com més especial.
Va passar a una segona carta escrita en plan conya que demanava que li portessin a la nova periodista estrella del moment per fer-li un seguit de marranades irreproduïbles, una altra que demanava que li sortissin ales per poder volar, algunes més de pares que escrivien la primera carta als Reis del seu fill tendres però massa ensucrades fins que va arribar a la carta d'en Pedro. Escrita amb bolígraf negre, matusserament, amb més d'un error ortogràfic i de sintaxis va necessitar un temps per passar per alt els errors i concentrar-se en el que volia transmetre.

“Ya se que no soys de verdad y si existiis de verda bastante teneis con toda la mierda k ay en Oriente, esta muy jodido alla bajo ya lo he visto en la tele. Bueno yo lo que quiero es que me sakeis de aqui pq esto es una puta mierda joder, no aguanto un día mas y sino llevadme donde los muertos.”  La carta seguía parlant de tots els familiar que no veia, donant voltes a la mateixa idea de la llibertat. Li va donar un llarg glop al gin-tònic, esperant que li cremés alguna cosa per dins, d'alguna manera se sentia avergonyit per haver llegit aquelles paraules i massa impotent davant la certesa que ningú li retonaria la llibertat que probablement no es mereixia.


Va seguir bevent del vas de tub preguntant-se si els seus motius per llegir les cartes eren millors que els del C15 mentre Rapphael cantava “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.
I alguna cosa el va empènyer a seguir buscant una altra carta.

Es deia Carles, era escuet i directe.Demanava que li retornèssin a l'Alba que “aquell idiota” li havia robat. No podia menjar, ni pensar, ni gairebé treballar cada cop que entrava a casa i veia que ella ja no hi era, l'única persona que realment havia estimat i que se n'havia anat amb “aquell idiota” i que ara ja res tenia sentit. Li deia que ja no volia viure amb aquella anestèsia de la qual només semblava despertar quan creia veure-la pel carrer, quan algun amic en comú li explicaba qualsevol cosa d'ella o quan començava a escriure-li un mail que mai enviava.
En Joan Miquel entenia les tres històries però sabia que en Carles era una projecció del seu passat, ell havia tingut una Alba que es deia Pilar que també l'havia deixat per un altre poc abans de Nadal. I sí, l'anestèsia de la que parlava adormia alguna part de tots ells per sempre més o la substituia per una vigilia neguitosa que mai seria com abans. Tenia ganes de dir-li que l'Alba no tornaria com mai va fer-ho la Pilar, passats vint anys, però que arribaria un moment que només seria part del bagatge amb el que viure, aquella abscència es fondria a la seva pell creant una nova capa d'àtoms que s'afegerien a l'estructura que ell coneixeia com a Carles, imperceptible als altres, i el reorganitzarien de nou.


Va agafar el portàtil de sobre la taula i va garabatejar els pensament en un document de word, els va guardar sota el nom “Respostes de Nadal.doc” No era un títol original però, bé, ell tampoc ho era i es va servir un segon gin-tònic mentre la mare anunciava que es retirava a dormir després del “espectacular concert en directe d'en Rappahel”. Paraules textuals. No seria ell qui li digués que debia d'estar gravat des del novembre, no volia trencar la màgia del Nadal.


I va seguir llegint les tres cartes que quedaven i la última el va impactar com un cop de roc. Una dona, signava com Andrea. Començava dient que no sabia ben bé a qui escrivia si al Pare Nöel o als Reis Mags, el primer sempre li havia semblat un vell greixós i possiblement pedòfil i els altres, que podia dir, ella era republicana convençuda i atea. Tot i així escrivia perquè no sabia on estava i trobava a faltar el que mai havia tingut, l'amor. Deia que n'havia llegit molt sobre l'amor i que en tenia moltes teories però que mai havia picat a la seva porta, fins arribar a la conclusió que ella era invisible per aquest sentiment. L'Andrea li explicava totes les formes curioses i entretingudes amb les que havia intentat trobar-lo, algunes convencionals i altres enginyoses, i que se sentia com un pescador fracassat després de llargues hores, dies i setmanes de perenne paciència. La dona va acabar dient que el que li produïa més tristessa era enyorar una sensació compartida que mai li havien permès de viure i sabia, que cada dia que passava, les expectatives es desdibuixaven una mica més però que no perdia l'esperança que algú llegis la carta i li regalés l'únic que realment volia i necessitava.

En Joan Miquel es va quedar un segons quiet, amb la carta a les mans, processant les seves emocions. També volia escriure el que li suscitava la història de l'Andrea, va agafar el portàtil però els dits no li corrien ¿què podia dir-li? No va dir res, no va escriure res ¿qui era ell per jugar als Reis Mags amb l'altra gent? No podia negar que havia sentit la necessita d'escriure'ls però ¿qui era ell? Potser creia que entenia les seves emocions però no les estava vivint, no li pertanyien, no se'n mofava com els seus companys idiotes però robava moments no autoritzats i fantasejava amb la idea de ser el seu incens, or i mirra.


Va borrar la carpeta “Respostes de Nadal.doc” i se'n va anar a dormir tararejant mecànicament “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.

Los sueños de Amber

Le caía el pelo desordenado en la cara imposibilitando, a cualquiera que la estuviera mirando, el estudio de su rostro. Sus manos largas, sus dedos de pianista con sus uñas pintadas de rojo pimentón se movían de izquierda a derecha, velozmente, alguna vez tachaba aquí o allá pero sin dejar el papel un sólo segundo. Escribía una carta.
Para los más curiosos no era una carta formal a alguna institución, no era una carta de desamor, ni una carta a algún amigo que vivía lejos. Escribía a su ángel.

Amber Damaro, ese era su nombre, nunca había creído en la existencia de los ángeles por puro sentido práctico. Hija de padres desconocidos, criada por su tía sorda que le enseño el oficio de modista, con un hermano mayor que vivía en otro país, diabética, con una constitución débil que le obligaba a estar en cama más de lo que desearía y con una cojera no muy importante pero sí perceptible que había sido motivo de burla desde bien jovencita. ¿Motivos para creer en los ángeles? Ciertamente no los tenía. Un día de primavera decidió emprender las primeras vacaciones de su vida y salió del país por primera vez con la excusa de visitar a su hermano. Él no tenía mucho tiempo para ella, era un banquero ajetreado ajeno a que el tiempo se le escurría entre los dedos y que no habría dinero suficiente para comprarlo de nuevo.

Una tarde en la que se hartó de ver la televisión y escuchar el taladro incesante del vecino griego de su hermano decidió descubrir que había más allá de los bloques de hormigón elevados al cielo a los que la gente denominaba hogar. Exactamente ciento ocho minutos más tarde estaba en un parque en el noreste de la ciudad contemplando el reflejo de su vestido rojo a lunares blancos en un estanque lleno de cisnes. Siempre había sentido simpatía por esas aves quizás porqué siempre esperaba su propia transformación que, asumía, no llegaría.

No le escucho llegar.

“¿Son preciosos verdad?” dijo una voz cercana.

Al girar la cabeza descubrió delante suyo a un joven indio, menor que ella, no muy alto, pelo corto azabache que le crecía rebelde, con una sonrisa ladeada y unos ojos carbón que al
mirarlos directamente irradiaban calma cósmica.

“No eres de aquí ¿verdad?” prosiguió él.

“No, si lo fuera me pasaría todas la tardes contemplándoles seguro que me haría sentir mejor” contestó tímidamente.

“Lo haría, tienen el poder de alejarte de cualquier pensamiento negativo”

“Temo que si me alejaran de cualquier pensamiento malo me quedaría sin pensamientos” dijo hablando para ella en voz alta.

“No te creo” le dijo él con tono pausado “no me creo que no tengas sueños o ilusiones por cumplir.
Va prueba” le animó haciendo un gesto con la mano para que prosiguiera.

“Solía soñar en ser bailarina profesional, que viajaría por el mundo bailando, que tendría una familia enorme con la que ir de camping mientras cantaríamos canciones de “Sonrisas y Lagrimas”. Y siempre tenía la sensación de ser útil, imprescindible para el mundo como que si desapareciese mañana algo de mi habría quedado en él. Ya sé que no he podido bailar, solo tengo un hermano que vive a cuatro horas de avión y ni siquiera sé cantar”

“No vas desaparecer mañana si lo hicieras yo habría fracasado” le dijo sonriendo y ella percibió reminiscencias infantiles en su sonrisa.

“¿Y eso? Eres una especia de salvador” le dijo bromeando.

“ Digamos que sí, de hecho soy un ángel” le dijo en el oído “tu ángel para ser exactos”

Amber lo miró atónita tratando de procesar que acababa de escuchar. Una parte de ella temía estar delante de un ser con delirios de grandeza mientras que la otra parte deseaba que el poseedor de los ojos carbón realmente fuera su ángel.

“Sé como suena pero sé que una parte de ti aún cree que puede ser cierto y por eso estoy aquí. No a todo el mundo se le designa un ángel sólo a las personas que tiene potencial suficiente para cuidar de otras personas en un futuro próximo, a los que realmente serán grandes cuidadores y futuros ángeles porqué poseen la bondad suficiente para ir ayudando a otros humanos y que el mundo siga avanzando”

Ella seguía sin hablar, perpleja pero con expresión ilegible así que él insistió:

“¿Cómo creías que la humanidad sobrevivía?”

Amber respondió un rápido “Por inercia” que arrancó las carcajadas del chico.

“Eso creen casi todos pero estoy seguro que tienes tus dudas de que las cosas funcionen por inercia. ¿Funcionan los coches, las empresas o los cuerpos de las personas por inercia? Tú sabes la respuesta. Quiero que entiendas que lo que hacemos nosotros es casi invisible para ellos, somos las balanza que intenta equilibrar todo lo malo que pasa cada día y somos útiles, muy útiles así que depende de ti si quieres aceptar. No es una obligación es una cuestión de elección”

Mientras acababa de hablar sacó un papel y anotó algo: una dirección y un nombre

“Si decides saber más sólo escríbeme” y se fue

Amber guardó el nombre y la dirección en su cartera, volvió a su casa dejando atrás a su hermano y una tarde decidió aceptar la propuesta, por insensata y loca que pareciese. Escribió una carta, le llegó una respuesta y así sucesivamente, entre estas idas y venidas empezó a enteder como operaban los ángeles: como ingenieros de las relaciones humanes, equilibristas de los miedos y sensaciones y decidió sumarse a ellos dejando atrás los viejos sueños.

 Un trozito de inspiración de esta historia nace del estribillo de esta canción 
http://www.youtube.com/watch?v=UJ7FRGT69DY

(Sin título)

Se refugió de la lluvia debajo del toldo granate del "Duke of York" cerca de la estación de Victoria. La falda vaquera mojada se le ceñía al cuerpo entorpeciendo sus movimientos, el pelo empapado, el pañuelo en la cabeza a modo de inútil capucha y el bolso había cogido un tono marrón intenso por obra y gracia de las gotas incesantes convertidas en cortinas de agua.  No le molestaba, le gustaba la lluvía lo que más le preocupaba en ese momento es que pasaban de las doce de la noche y que tenía que llegar al apartamente de una forma u otra.  En estos dias en fracciones de segundo pasaba de la absoluta seguridad al miedo paranoico. No era porqué si, tenia un nombre y se llamaba Tomás. Cada hombre con sombrero y gafas gigantes podía ser él y tarde temprano en esta ciudad o en la suya se acabarían encontrando y lo sabían los dos. Ella había estado pensando mucho en eso y en las infinitas veces que se habían encontrado por casualidad antes, en los bares menos inesperados, en el medio de la rambla, en el metro, en el cine; sin tener nada que ver .. se encontraban porqué había algo en ellos que los atraía de forma ancestral y, sí, debería revisar algo de sus libros de biología antes de hacer tales afirmaciones pero las leyes de la atracción jamás han sido puramente definidas y lo único cierto, para ella, era que la ingenuidad atrae a la perversión porqué necesita corromperla a la vez que la inseguridad innata desa sólo experimentar hasta encontrar la jodida fórmula mágica que lleve a la balanza equilibrarse. Nunca se equilibra, sólo trae problemas  y esa era, en sintesis, su historia: la de una huída hacía delante pero consciente de que en algun momento la encontrarían y tendría que saldar las deudas pendientes con quien le había convertido en eso que era hora. Una autómata perdida.

Buscó la parada del autobús 25, al otro lado de la calle, y mientras cruzaba vió a dos hombres, los dos de unos cincuenta. Uno vestido con vaqueros y una parka roja, coleta griséacea pero una notabla calvície en la parte delantera pero con un cuerpo esbelto. El otro era más bien gordo, vestido totalmente de negro  y casi rapado. Éste tenía la mano en la entrepierna del de la parka, que apoyaba la espalda en la pared de al lado del supermercado 24 horas.

"¿Perversión eh?" - se dijo para si misma ni remotamente sorprendida del espectáculo que ofrecían en medio de una de las zonas más transitadas mientras la gente entraba a comparar leche y cigarrillos. En un tiempo no muy lejano le habría incomadado lo suficiente para cambiar de acera, ahora le daba tan igual com la lluvía. Algo más que debía agradecerle al tarado que casi se la carga.

El móvil la devolvió a la realidad, miró la pantalla para leer el nombre de Marzia, su compañera de cuarto. Descolgó. Marzia no estaba lejos, en el "New Globe" y por un momento se relajó podía llegar ahí andando. No estaba sola, no más fantasmas. Cruzó la puerta del "New Globe" y encontró sin problemas la mesa donde estaba Marzia, Raquel, Chaudry  y dos hombres más a los que no conocía. El mundo se puso en pausa.
Era como él, uno de ellos tenía un parecido más que notable. Las paredes empezaron acercarse hacía ella con movimientos de gigante apresurado, las banderolas del techo se descolgaron y se enzarzaron en su cuello como culebras, el ruido de la gente se convirtió en un zumbido, las pintas de cerveza volaban en dirección  a su cura... y el mundo se apagó después del estruendo.

"María... María, María " - escuchaba su nombre a lo lejos, dudó, ¿estaba soñando?
"María , por favor, ¿estás bien?" - la voz de Marzia a su lado. Era real. Abrió los ojos y sólo podia ver brazos, piernas, cuerpos, rostros que la miraban desde arriba.
"Te has desmayado" - la informó la voz preocupada de Chaudry - "¿estás bien?  te llevamos al hospital?"
"No, no,no.. estoy bien. Sólo que estoy mareada" - habló rápido anticipándose a la desastrosa idea que suponía ir a un hospital - "sólo quiero ir a casa, no he comido casi nada hoy". "Estoy bien" - empeñándose en sonar lo suficientemente creíble para salir de ahí y no tropezarse con la mirada de ese hombre de gafas enormes y camisa a cuadros que parecía haber sido creado, esculpido y pintado sólo para tenerla sobreaviso de que no tendría un segundo de paz en lo que le quedaba de vida.

Mariza la ayudó, recogieron su bolso y salieron por la puerta pero en su espalda notaba un par de ojos y un par de lentes divergentes clavados a su nuca.

Quizás continurá

La burbuja

Las lagrimas corrían los cien metros lisos por la superficie de su pálida cara, no se detenían, nada podía pararlas aunque ellas no supieran cuál era su meta. Lloraba con tanto ahínco que en el suelo empezó a formarse un charco grisáceo, translucido y de extraña composición. Ni siquiera ella era capaz de verlo, se había abandonado a cualquier resistencia y ya ni tan sólo intentaba detener las fuertes convulsiones que azotaban su cuerpo.

Si me preguntáis porqué lloraba no podría daros una respuesta, a simple vista diría que esas lágrimas empañaban cualquier expresión en el rostro de la muchacha pero yo que la veía, desde mi escondite, juraría percibir la liberación de reconocerse el daño permanente que jamás lograría vencer. Quizás este equivocado pero la sensación aún me recorre la espina dorsal.

Lo más sorprendente es lo que vi a continuación.

La muchacha parecía tranquilizarse pero el charco bajo sus pies empezó a extenderse y a rodearla en un círculo casi perfecto, como si un compás imaginario lo hubiera trazado. Una vez el círculo grisáceo la rodeó por completo empezó a subir formando una burbuja alrededor de su cuerpo, encarcelándola por completo. La muchacha no se movía, su expresión no me decía nada y yo, asustado, tuve que abofetearme un par de veces para comprender que lo que estaban viendo mis ojos era real. Definitivamente lo era y desde entonces ese concepto ha cambiado diametralmente en mi y vivo en una profunda irrealidad

La burbuja empezó a elevarse a uno tres palmos del suelo, oscilando, y ella seguía impasible. Su vestido blanco se ondeaba por abajo y los cabellos negros volaban como si dentro de la burbuja alguien hubiera encendido un ventilador.

Entonces me vio.

Sus ojos caramelo descubrieron los míos y los ojos se le volvieron a inundar de lágrimas pero esta vez mucho más serenas como si supiera que era la última vez que nos veíamos, me sonrió con agradecimiento. O eso quiero interpretar cada vez que lo recuerdo.
Y la burbuja se elevó, más y más, se fue volando dirección al oeste. Corrí detrás de ella, no sé cuanto, quizás dos kilómetros, quizás cinco hasta que despareció por completo. Sin una estela a su paso, sin nada y ahora sólo puedo recordarlo como a mi me de la gana.

Enyorança

Sona My baby don't care a la cafeteria on estic, la veu de Nina Simone tan suggerent com sempre, marca els minuts que falten per arribar a les 14.15 hs del migdia. Estic pràcticament sola, dues taules més enllà una parella menja i ella tarareja la cançó de la Simone sense saber que estic escrivint sobre ells. M'encanta robar els petits moments d'altres persones per convertir-los en un reguitzell de paraules que mai llegiran, d'alguna manera em sento com un lladre de moments aliens i és un petit pecat que em resulta excitant.

S'acaba la canço i el noi pakistaní s'acosta a la meva taula per portar-me el dürum i la clara que havia demanat, em dedia un lleu somrirure mentre es retira cap a la barra. Adoro aquest lloc, és un dels meus amagatalls en aquesta ciutat i mentre ho penso se'm dibuixa una ganya  a la cara perqué ho enyoro, ho enyoro tant que fa mal cada dia quan m'aixeco. És una fiblada que em fa desitjar tenir el cor de pedra dura. Finalment, després de molt de temps d'intentar descobrir qui hi ha sota el meu nom, sota la meva pell i dins del meu cap he entès que pertanyo aquí i aquest exhili forcós, que mai vaig demanar, m'està matant.

Irònicament quan torno a la ciutat ha passar el dia no sóc feliç perquè em sento torturada per la sensació que he de marxar en unes hores o uns dies, molt sovint gràcies a amics que m'acullen i em sento com una homeless. Aquesta idea em balla pel cap, amb una dansa infernal, mentre camino per Passig de Gràcia i em topo amb la cantonada amb el carrer Casp. M'aturo per agarfar aire, sento que torno a cuatre anys endarrera i em preparo per dibuixar a la meva cara el rostre més amable. He quedat i no vull que ningú noti la sorda agonia que tinc el cor, em preparo com una actriu abans de l'obra de les 8 i em repaso els llavis davant del vidre de La Caixa. Camino decidida cap al bar i m'esforço perqué el somriure sigui natural.

La banyera

Corre les cortines de color salmó de la sala d'estar i apaga el llums. Mira l'estancia durant uns moments, certament és acollidara però li segueix semblant una celda d'una pressó d'alta seguretat. Sempre ho ha estat i així serà en la seva ment fins al final, sap poc de la vida però això es una certesa que se sent sobre la pell.

Avui la batalla contra el seu cos l'ha perduda, s'ha trencat com tantes altres vegades. ¿Realment importa? Creu que no, per molt que tothom li digui fa temps que ha deixat de creure en el que diuen els altres.

Entra al bany i es veu reflexada en el mirall, de fons aquelles rajoles multicolors pasades de moda . Aparta la vista del seu reflexe tant ràpid com n'és conscinet i omple la banyera amb aigua calenta mentre es treu la roba. Deixa caure el pijama, la roba interior, la jaqueta gris, es desfà de les sabatilles amb un ritme mecànic cada cop menys propi d'algú que respira. No hi ha suggerència, no hi bellesa, és robòtica.

I l'aigua...

Es segueix sorprenent d'adaptar-se a les mides de la banyera després de tant de temps i, tanca els ulls, buscant una imatge que l'allunyi del món, com si d'un àlbum antic mira cada una de les imatges del seu cap esperant trobar-ne una que l'enlairi a l'abstracció. Busca, canvia de posició, es pasa una mà per darrera el cap i deixa caure les cames sobre la repisa amb els pues enfora i els ulls mirant al sostre. L'aigua sempre l'inspira i troba el que buscava: aquell clatellal que tant l'havia fet somniar en certes nits d'hivern. Es concentra, respira i entra en un nou estat que no li durarà lo suficient.

Elles

Encén un cigarret amb un encenedor de publicitat, seu a la cadira de plástic del petit jardí i se li perd la mirada entre les pedres. Se les mira mentre el sol del migidia li escalfa la cara i pensa com li agradaria ser un insecte per amagar-se entre elles, desgraciadament les persones no som millors que els insectes però no ens podem amagar entre les pedres. Sempre ens troben, raó de més per demanar-se la reencarnació en forma de llangardaix.

Una veu la interromp, una d'elles s'acosta una rialla i un comentari amable. Li diu que vé a fumar també i,si, és veritat però ja coneix la consigna... No volen deixar-la sola, creuen que han de protegir-la i s'hi esforcen com saben. Intenta seguir el fil d'una conversa que ara ja no recorda peró el fum del cigarret li dibuixa una fletxa gris que l'obliga a mirar més enllà del jardí, li ensenya el menjador i allá les veu. Són cinc dones joves que menjen, beuen, riuen i semblen passar una bona estona només amb la seva companyia però no sabria dir si realment ho estàn passant bé. Les coneix prou però és incapaç de llegir que els hi passa pel cap en aquell precís moment.

Una altra co pla veu interromp per dir-li: "som massa diferents no trobes?"
"Si, probablement" - li respon sense deixar de mirar-les.

Gairebé es podria dir que cada una té una etiqueta que la identifica però amb el pas dels anys les etiquetes perden força. Les segueix mirant però no sabria dir que els hi passa pel cap mentre riuen i menjen però, a diferència de fa un temps, ara ha descobert que és millor no saber certes coses.

Apaga el cigarret i li diu a ella: “Anem”.
Creuen el jardí, ocupa el seu lloc i seguiex participant de la conversa sense saber que és el que li passa a ella pel cap.

Quimeras de Café

Esperaba a tener algo de tiempo para recrear la escena que presencié unos días antes de cambiar de año. Entré en una cafetería de la estación de tren para hacer tiempo para la salida de mitren, me senté a tomarme un café con leche cuando una voz de hombre diciendo "lo mio con Ana no va bien" me despertó de mi letargo emocional. Lo decía un hombre de unos 35 años, el pelo negro corto con patillas largas, vestía vaqueros negros y un jersey gris con sospechosa pinta de Zara. Creí entender que se llamaba Alberto y me pareció un gracioso capricho del destino porqué se parecía bastante a otro tocayo suyo, al que solía ver diariamente, y sigo extrañando. El nuevo Alberto hablaba con otro tipo de su misma edad, pelo castaño, con entradas algo más que incipientes y que se daba un aire a Jude Law pero con gafas.
El primo lejano de Jude le dijo algo así como "vaya" quizás esperando que su interlocutor se soltará o quizás porqué no sabía que decir; el caso es que Alberto había abierto la veda y empezó un monólogo interesante que sólo se interrumpía por sus vacilaciones, comentarios intranscendentes o las onomatopeyas que lanzaba el primo lejano de Jude.

L'actriu

L'actriu està irritada, molt irritada, amb el guionista que està tancat en alguna habitació, d'una ciutat de la periferia, i que ha modificat la historia a interpretar. Ella sobretot està enfadada amb el guionista perquè ha decidit crear un personatge nou al que intermitent fa entrar i sortir d'escena per la seva pròpia desesperació. Està començant assumir que si el personatge entre i surt, de cop i volta, és perquè el guionista vol que interactui amb ella, sobrentèn que es deu sentir satisfet de les escenes que han protagonitzat junts.

L'actriu no pot negar que el nou personatge té xispa i que resulta original sinó no entèn perquè en poc temps han tingut tantes escenes increíbles, inverosímils però certament genuïnes. Ella està espantada perquè no vol que aquest personatge que creia de curta durada es converteixi en un personatge principal recurrent i té motius. D'una banda, pensava que el guionista escriuria un altre tipus de personatge amb qui treballar i, d'altra banda, la bogeria del nou personatge li fa por i la desconcerta. Ella somniava amb una bona comèdia però la història sembla derviar en una tragicomèdia i no està preparada per una interpretació d'alt nivell en el gènere.

Mentre l'actriu es lamenta sap que, lluny d'ella, el guionista segueix escrivint frenèticament la historia que ha d'interpretar important-li ben poc el que ella vulgui. Ella no pot deixar de sentir-se com una titella.