El vagabund

Plou, fa un ram que diuen a la meva terra. La pluja que cau sobre la ciutat és suficient perquè netegi el gris paviment i l'ambient contaminat però sense que jo arribi xopa a casa després de treballar. M'amago la cara sota el meu paraigües de la bandera Suïssa i creuo la placeta on avui no hi ha gossos ni pares amb mainada passejant.
Ell hi és, assegut en la trinxera del seu banc amb posat impasible amb la seva barba gris quilomètrica i el seu turbant de color indefinit a causa de les múltiples capes de brutícia incrustada. No mira enlloc en concret però avui és més dificil comprovar-ho perquè ha cobert la seva petita trinxera amb un gruixut plàstic, impermeable a simple vista, a mode de tenda de campanya. Em pregunto si ja tenia el plàstic o s'ha aixecat per buscar-lo en algun lloc i, a l'instant, em sento profundament estúpida: ja el tenia.  No és que en tingui la certesa però al meu cap tot cobra sentit amb un metratge clar: cauen les primeres gotes de pluja, li regalimen pel turbant i treu la llengua per refrescar-se la boca en aquella inesperada calor a finals d'octubre. La pluja segueix caient i la tela del turbant se li enganxa entre la amalgama dels cabells i les orelles, pensa on està aquell tros de plàstic que l'aixopluga de la pluja i el rebusca entre les parets de la trinxera. Remena bosses de basura multicolors, carrets de la compra sense rodes i caixes de cartró mig desfetes però el troba en pocs minuts, l'organització entre el caos. Hi rumio mentro camino i el deixo a la meva esquena. La vida dels anomenats marginats no és tant diferent a la de la resta. El vagabund del turbant acumula merda dins de bosses de basura ronyoses, trastos inútils  i mira al no res, mentre plou i fa sol, en la inèrcia més absoluta. Nosaltres acumulem merda en racons més amplis: roba que no és la nostra talla, lletres de la hipòteca, bosses de plàstic del super per si fan falta, auriculars que no funcionen, llaunes de conserves, neules de Nadal, carregadors de mòbil que no sabem identificar i  ens llevem cada matí amb la inèrcia més absoluta. Només veig una diferència a destacar: nosaltres dissimulem. Fem veure que tenim un propòsit vital i alguns creuen fermament que la seva vida és un index perfecte on cada número de pàgina els portarà al capítol del llibre de la seva vida que ells s'han escrit, tot i així, seguim amagant la merda sota la catifa perquè ningú la vegi quan entri a casa nostra. Al vagabund ja no li importa prendre's aquesta molèstia.