L'altre cantó de l'andana

Travessava corrents el carrer, no tenia gaire estil en córrer, però això era el de menys i s'havia d'afanyar si volia agafar el tren de les 7.58 d'aquell matí gris suau com el fum del cafè recent fet. Tenia el tiquet ja a la mà, robant els minuts ni tant sols va veure el vianant cabrejat que l'emprenia a crit de "Vigila per on vas!" després de rebre una empenta. No volia arribar tard, odiava no arribar a l'hora, era una més de les seves manies.Dins de l'estació la pressió de las paraules, el soroll condensat de centenars de veus i la megafonia eren com una olla a pressió que s'instaurava en les vísceres del vianants, un mecanisme precís, generador d'estres en cossos que es creien molt resistents.

No pensava en res més que en agafar el tren, va clicar a tota pressa el bitllet i al mirar el panell que anunciava les sortides va veure que li sobrava temps. "Perfecte" es va dir, mentre agafava aire d'una cursa de vint metres que l'havia deixat vergonyosament exhausta, i va baixar les escales fins a l'andana. Li hagués agradat seure uns minuts però sabia que era tant impossible com signar la pau mundial, aquelles hores del matí, entre cares amagades per diaris gratuïts i badalls anònims, només podia aspirar a trobar un lloc on recolzar-se mentre esperava. Així va fer-ho. La dispensadora de xocolatines va ser el seu mur de la victòria, va respirar fons mentre es fregava la mà dreta per la galta, notant encara l'escalfor a les galtes. "He d'anar al gimnàs ja" es va recriminar però la veu de megafonia li va aturar el pensament, deia alguna cosa així com que els trens de la línia 9 anaven amb una demora i que disculpessin les molèsties. No era la seva andana, era la de davant i podia notar els gestos indignants del que esperaven conscients que, un cop més, arribarien tard al seu destí i, a sobre, per imperatiu legal els hi demanaven que els disculpessin. Va veure un home aixecar el braç com volguen dint "ja n'hi ha prou", dos joves rebufant, un senyor mirant nerviós el rellotge de polsera i una noia mossegant-se el llavi inferior. Es va aturar en ella. Estava asseguda en un dels bancs, tal i com li agradaria estar a ella en aquell moment, asseguda.

La noia llegia un llibre, portava una gorra amb visera, de llana, i li era impossible veure-li el rostre.Vestia uns texans de pedaços, com uns que ella tenia quan era universitària. Ostres si, eren ben bé iguals. La visió d'aquella vestimenta la va transportar a aquell festival de música als Pirineus, l'olor a marihuana que ho impregnava tot i la suor dels cossos movent-se al ritme de Rage Against The Machine. Què en deuria ser d'aquell grup? A ella no es que li agradessin especialment el que tocaven i, sincerament, el que deien encara menys però reconeixia que tenien energia. Aquest record li va marxar del cap i va tornar a prestar atenció a la noia, vestia una caçadora marró de pell, semblant a una que ella tenia i, per la llunyania, no podia veure que llegia però li admirava la valentia d'atrevir-se a sortir al carrer amb aquells texans que feia gairebé deu anys que no eren tendència. De sobte la noia va tancar el llibre i va aixecar la cara tot estirant els braços, estirant la musculatura encarcarada.

No. Si. No.

Ella es va refregar els ulls, no podia ser veritat el que veia. “Hostia puta” és tot el que el seu cervell va ser capaç d'elaborar. La noia de l'altre cantó de l'andana era igual que ella, tant igual que era ella deu anys enrera però sense la rinoplàstia, que s'havia fet feia dos anys, i amb una gorra de llana al cap. El cervell seguia escrivint amb color vermell alarma “Hostia puta” en una pissarra en blanc, una vegada i una altra, com quan el cedé s'entrebanca i repeteix el mateix punt,distorsionat de la cançó, impossible saber si es quedaria inutilitzat o recuperaria la seva funcionalitat i podria pensar alguna cosa més. En aquells instants va arribar un tren a la seva andana tapant-li la visió, era el tren que l'havia de dur a la feina però què collons importava això ara. El cervell es va aturar de repetir els dos mots i una sensació que, si hagués pogut, descriuria d'impotència impregnada de pànic li va recórrer els seus 169 centímetres de longitud.

El tren se'n va anar sense ella, deixant un rastre d'aire que li va restaura l'habilitat per pensar com si li haguessin passat un drap anti-estàtica per la superfície plana del seu disc. Reproduir tots els pensaments i diàlegs que passaven ara pel seu cap era com intentar desxifrar el contingut d'una caixa negra perduda en les profunditats d'un mar de tres dimensions. I l'instint va parlar, no deixava de ser un animal al cap i a la fi. Els seus talons la van dirigir cap a les escales “he d'arribar a l'altra andana!! he d'arribar a l'altra andana! Això només és una al·lucinació”. Les va pujar en un santiamén i va agafar aire per baixar les que donaven directament a l'andana número 9.

En posar el peu a la primera escala va notar que la densitat havia canviat, una força centrífuga li feia rebotar cada intent d'intentar posar el peu al esglaó. Era una sensació única: la densitat i la gravetat havien canviat, alguna cosa no anava bé. Es va aproximar a l'altre extrem de l'escala i va tornar-ho a intentar, per la seva sorpresa, va poder posar el peu amb certa facilitat. Hi havia una escletxa de normalitat i va baixar les escales tot el de pressa que les seves cames li permetien, encegada, no podia ser conscient que era la única persona en aquelles escales. En segons estava a l'andana però per sorpresa ella, és a dir, el seu jo més jove no hi era. No estava asseguda al banc, immòbil, va seguir amb la mirada desesperada tota l'andana i no hi havia ni rastre de la noia però si de la resta de persones que havia observat des de l'altre costat. Es va qüestionar si seria possible que en els escassos minuts que havia pujat i baixat les escales ella hagués agafat un altre tren. Aquesta possibilitat la va calmar, potser no havia set més que una visió, era una dona estressada, passava molt de temps fora de casa i que caram, a vegades aquestes coses passen. Havia de ser això, aniria al psicòleg i faria ioga, es prendria la vida amb més calma. Es va acostar al banc amb la intenció de seure i trucar a la feina, no hi aniria, estava tremolosa i tot en el que podia pensar era en ficar-se al llit enterrada sota tres mantes.

Es va seure al banc intentant recuperar la respiració i el to muscular però en el seient del costat es va trobar el llibre que llegia la seva jo més jove. Era un exemplar de L'home duplicat de Saramago.

Això era real i si era un joc no tenia puta gracia, va obrir el llibre, sabia que hi trobaria alguna cosa, no era un oblit casual. Efectivament va trobar escrit amb la seva lletra, el següent:

“Tot el que has vist des de l'altre cantó es real però és millor per tu que ni tant sols ho recordis, no podries viure amb aquesta imatge al teu cap”.

Volia cridar, plorar,què collons era tot això i per què li estava passant a ella? Però quan va intentar emetre un so no li va sortir res, sentia una molèstia, una punxada a la base del cervell com si li haguessin infiltrat una agulla llarga d'uns deu centímetres. No era una sensació dolorosa potser perquè el pànic era tal que sentia com el cos es relaxava i la sensació que les cames se li cobrien amb uns pantalons texans, ningú li possava la roba, era el no-res qui la vestia. L'estaven vestint com ella, va posar-se la mà dreta la cara, notava el nas més gros. Era el seu antic nas. I el cervell es va apagar, off per breus moments.

I va tornar, s'havia quedat embadalida mirant el panell que avisava de les arribades i sortides. A vegades li passava, perdia con el sentit del temps, una mena de lapsus mental que li havia fet guanyar certa reputació d'estar a la lluna. Per fi anunciaven el seu tren! feia tard a classe, com sempre, es va ficar de peu arreglant-se els texans i al meu de ficar-se dreta va veure un llibre al seient del costat. Algun despistat se l'havia oblidat, era aficionada a la lectura i no havia llegit res de Saramago, se'l va ficar a la bossa, sense obrir-lo mentre el tren arribava a l'andana. Es va mirar a la finestra del vagó, la porta estava a punt d'obrir-se, i es va imaginar com seria la seva cara amb un altre nas.