1Q84

Tot el saber fer de Murakami està a 1Q84, és com si hagués volcat tot el seu talent en les gairebé 800 pàgines d'aquest llibre. El punt de partida torna a ser una història en teoria paral·lela que protagonitzen dos joves que acaben de fer els trenta anys. Ella es diu Amoame i és una assesina que es carrega a maltractadors de dones i ell és en Tengo, un professor de matemàtiques que aspira a ser escriptor. Els uneix un record comú però la seva història avança sense gairebé tocar-se, com dos mans en paral·lel que saps que s'acabaran acariciant tard o d'hora. 

 

Les dues històries estan equilibrades tot i que en els capítols d'en Tengo la fantasía es fa present des de el primer moment quan comença a reescriure la novel·la de la jove Fueraki. Ben aviat apareix tota una mitologia pròpia que es pot relacionar perfectamet amb les sèries i pel·lícules que tantes vegades hem comentat en aquest blog. Contes i petites històries fantàstiques dins de la pròpia novel·la, intimament lligada a ella de tal manera que en algun punt no saps on comença una i on acaba l'altra.

D'altra banda Murakami és molt fidel al seu estil: descripcions concretes de la vestimenta dels protagoniste, el seu arsenal de receptes de cuina, referències musicals sobretot de jazz i la ració proporcional de sexe pel total del llibre. Tinc la sensació que la seva capacitat de narra amb imatges cada cop és més exquista i envejable, com si tingués la fòrmula secreta de captar sensorialment tot el que l'envolta i passar-ho pel sedàs on en sortiran las paraules correctes amb la combinació precia. Como si jo hagués estat asseguda sobre aquell tobogan enmig de Tòquio contemplant el cel en plena nit, pèrduda i sola alhora que il·luminada en tots els sentits possibles.