Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

domingo, 6 de febrero de 2011

The Wire, l'obra d'art.

"Cualquiera de los capítulos de 'The Wire' es tan bueno o mejor que cualquiera de las películas presentadas a los Oscar" (Lisa Schwarzbaum: Entertainment Weekly)

Doncs si. És la serie més ben feta que he vist mai, per mi, la millor sempre serà Lost, la nena mimada, però s'ha de reconèixer que The Wire és la literatura portada a la televisió. Molt per damunt de moltes pelis i de bastants llibres. Adorada pels crítics i estimada per un públic minoritari. Ningú que no la hagi vist es pot considerar un bon seriòfil (m'acabo d'inventar el concepte).

The Wire se situa a Baltimore i explica desde dins el món del narcotràfic, des de tots els angles possibles al llarg de les seves cinc temporades: les drogues al carrer, al port, a la política, l'escola i en els mitjans de comunicació. No hi ha bons, no hi ha dolents. Només persones i les seves circumstàncies ja siguin policies, membres de bandes, polítics o mestres superats per la violència a les aules. És un retrat de la veritat i, com a tal, a vegades t'obliga apartar la vista de la pantalla davant de la crueltat, a cridar d'impotència o sentir certa tendresa involuntària. Per ser sintètica és l'atra cara de la moneda a les sèries de policies al estil CSI on un cop identificat l'ADN atrapen l'assassí, on els papers de bo i dolent estan delimitats i clars des del principi. Oblida els tòpics i prepara't a veure el què realment passa als barris de les ciutats menys glamourses dels Estats Units.

El que més em sorprèn es que es tracta d'una serie intensa, a vegades punyentment realista però mai cau en el documental i aconsegueix a la vegada entretenir-te. Vols veure més, vols veure el següent capítol potser no amb l'ansia insana de series més fictícies com Lost, True Blood o Fringe però t'enganxa a la història. Probablement el mèrit el té David Simon, creador i ex periodista de Baltimore ja que molts dels seus personatges estan basats en persones reals i alguns dels seus actors són nois del carrer per fer la història més verídiques.

El repartiment és molt extens, la majoria són actors de raça negra que parlen amb l'argot del carrer i sense uns bons subtítols a mà és fàcil perdre's entre tant "nigga", "motherfucker" i delicadeses per l'estil.
Els personatges principals estan molt treballats des del faldiller i xuleta del detectiu McNulty, el yonki i confident de la poli, l'olfacte policial de Lester Freamon, el gàngster que estudia empresarials, els sicaris sense cor de Marlo Stanfield i un llarg etcètera però si m'he de quedar amb un personatge ho tinc clar. No dubto. És alt, negre, té una cicatriu que li creua la cara i quan els nens els veuen aparèixer trepitjant l'asfalt corren disparats cridant "que viene Omar, que viene Omar!". Es diu Omar Little i és amb tota seguretat un dels millors personatges de la televisió en aquesta última dècada. Gàngster amb el seu propi codi ètic, una bèstia del carrer que sobreviu a base de robar als grans narcotraficants, homosexual, intel·ligent i intimidatori. Una peça perfecta en una sèrie redona on no hi sobra ni un minut, ni una escena i on fins i tots els títols de crèdit són una meravella.

Convé recordar que mai va guanyar un Emmy, un Globus d'Or  i ni tant sols van premiar algun dels seus fantàstics actors però té la puntuació més alta a filmaffinity. Vist això ¿a qui cony li importen els premis?


No hay comentarios:

Publicar un comentario