La banyera

Corre les cortines de color salmó de la sala d'estar i apaga el llums. Mira l'estancia durant uns moments, certament és acollidara però li segueix semblant una celda d'una pressó d'alta seguretat. Sempre ho ha estat i així serà en la seva ment fins al final, sap poc de la vida però això es una certesa que se sent sobre la pell.

Avui la batalla contra el seu cos l'ha perduda, s'ha trencat com tantes altres vegades. ¿Realment importa? Creu que no, per molt que tothom li digui fa temps que ha deixat de creure en el que diuen els altres.

Entra al bany i es veu reflexada en el mirall, de fons aquelles rajoles multicolors pasades de moda . Aparta la vista del seu reflexe tant ràpid com n'és conscinet i omple la banyera amb aigua calenta mentre es treu la roba. Deixa caure el pijama, la roba interior, la jaqueta gris, es desfà de les sabatilles amb un ritme mecànic cada cop menys propi d'algú que respira. No hi ha suggerència, no hi bellesa, és robòtica.

I l'aigua...

Es segueix sorprenent d'adaptar-se a les mides de la banyera després de tant de temps i, tanca els ulls, buscant una imatge que l'allunyi del món, com si d'un àlbum antic mira cada una de les imatges del seu cap esperant trobar-ne una que l'enlairi a l'abstracció. Busca, canvia de posició, es pasa una mà per darrera el cap i deixa caure les cames sobre la repisa amb els pues enfora i els ulls mirant al sostre. L'aigua sempre l'inspira i troba el que buscava: aquell clatellal que tant l'havia fet somniar en certes nits d'hivern. Es concentra, respira i entra en un nou estat que no li durarà lo suficient.