Elles

Encén un cigarret amb un encenedor de publicitat, seu a la cadira de plástic del petit jardí i se li perd la mirada entre les pedres. Se les mira mentre el sol del migidia li escalfa la cara i pensa com li agradaria ser un insecte per amagar-se entre elles, desgraciadament les persones no som millors que els insectes però no ens podem amagar entre les pedres. Sempre ens troben, raó de més per demanar-se la reencarnació en forma de llangardaix.

Una veu la interromp, una d'elles s'acosta una rialla i un comentari amable. Li diu que vé a fumar també i,si, és veritat però ja coneix la consigna... No volen deixar-la sola, creuen que han de protegir-la i s'hi esforcen com saben. Intenta seguir el fil d'una conversa que ara ja no recorda peró el fum del cigarret li dibuixa una fletxa gris que l'obliga a mirar més enllà del jardí, li ensenya el menjador i allá les veu. Són cinc dones joves que menjen, beuen, riuen i semblen passar una bona estona només amb la seva companyia però no sabria dir si realment ho estàn passant bé. Les coneix prou però és incapaç de llegir que els hi passa pel cap en aquell precís moment.

Una altra co pla veu interromp per dir-li: "som massa diferents no trobes?"
"Si, probablement" - li respon sense deixar de mirar-les.

Gairebé es podria dir que cada una té una etiqueta que la identifica però amb el pas dels anys les etiquetes perden força. Les segueix mirant però no sabria dir que els hi passa pel cap mentre riuen i menjen però, a diferència de fa un temps, ara ha descobert que és millor no saber certes coses.

Apaga el cigarret i li diu a ella: “Anem”.
Creuen el jardí, ocupa el seu lloc i seguiex participant de la conversa sense saber que és el que li passa a ella pel cap.