Gotes de pluja en un arbre em trenquen en dos, m'esmicolen en mil bocins asimètrics que no sé si seré capaç de tornar a recompondre. Agafo una escombra i intento recollir-los tots però les preses i les meves mans tremoloses no ajuden, després hauré de contar tots els bocinets i aturar el temps per fer el puzzle.
Segueixo observant com la gota emprén el seu úlitm viatge del arbre a terra, el seu últim sospir i em pregunto per què el temps és tant relatiu. Una gota, una vida.
Penso en mi i en les gotes que he deixat caure i han mort a mig camí. Sento pena i també una calma intranquil·la que no m'abandona, no cessarà fins que arreplegui els bocinets, els ajunti, els reconstrueixi i els pegui amb tota la força. Ho faré un dia d'aquests.
Al final les gotes s'evaporen i unes altres ocupen el seu lloc.La vida no s'atura: serem substituïts per uns altres, amb les mateixes pors ( o potser amb més), somnis, emocions, sentiments... Es repetiran les mateixes preguntes, els mateixos errors, les mateixes quimeres, els mateixos què, quan i com.
ResponderEliminarPer això Sol, agafo aquesta frase d'extremoduro, me la faig meva, i et dic:
Para algunos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos. Yo más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo me transporte mecido hasta el siguiente.
Gràcies per oferir-me la frase,és un bon regal per dies com ahir.
ResponderEliminarPer cert, a veure si coincidim o t'envio una informació nova que tinc del nostre amic Quique G i les nostres terres.