Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

lunes, 22 de febrero de 2010

Citizen Kane


Aquesta és la millor època pel cine amb tots els festivals i les gales de cine al mateix temps: Golden Globes, SAG, BAFTA, Sundance, los Goya, Festival de Berlín i els Oscars. Ara mateix el meu Ares tremola baixant les pelis nominades pel que he vist fins al moment no m'entusiasma: Up in the Air és fluixa, Avatar és excel·lent en la forma però pobra en el contingut i Inglorius Bastards és notable però té alguns errors que l'allunyen de la genialitat. Mentres espero que The Hurt Locker o A Single Man em sorprenguin ( sense gaires esperances), mentres encara no entenc com Moon no està nominada a las Oscars i mentres espero veure Shutter Island he decidit tirar del cine clàssic.

Ciudadano Kane està considerada una obra mestra del cinema i és una peli per anar revisionant cada X temps.Tècnicament va revolucionar el cine amb la forma de moure la càmara i els travellings, Wells va ser innovador. Ho podríem equiparar amb el que ha fet ara James Camareon amb Avatar però amb la gran diferència que la història de Wells té argument, un senyor guió i personatges ben construïts.

L'argument gira entorn a la mort del magnant Charles Foster Keane i la última paraula que pronuncia "Roseboud". Un periodista comença a investigar que volia dir Keane i, poc a poc, s'endinsa en el món del difunt però no aconsegueix descobrir el significat de la paraula però si se'ns revela als espectadors.

El significat és la clau per entendre la complexa personalitat de Keane, l'importància que té per l'home la pèrdua de les coses importants i la certesa que no tot és pot comprar, tot i que, Keane va intentar comprar-ho tot per tal de construir-se una cuirassa per viure millor.

Citizen Kane pertany al grup de les selectes pelis que tenen el do de tocar l'ànima humana i fer-ho amb un bon argument, un guió perfecte, grandioses interpretacions i innovant en el mòn del cine. Una raresa perfecta.

3 comentarios:

  1. Sol, no comparteixo la teva opinió vers Inglorius Bastards. Amb aquesta pel.lícula vaig tornar a retrobar-me amb el GRAN Tarantino.I per cert, quin "peazo" d'actuació de Christoph Waltz!!
    Sobre Ciudadano Kane, ja s'ha dit tot: UN PELICULÓN!!

    ResponderEliminar
  2. A mi Inglorius Bastards m'agrada molt però crec que li falla "alguna cosa" sobretot trobo que es podia lluir més amb els "bastards". Trobo que li han quedat una mica plans el personatges però Christoph Waltz és genial. Ho ha guanyat tot i s'endurà l'Oscar també.

    ResponderEliminar
  3. Vaig veure per primer cop Ciudadano Kane amb 13 o 14 anys i em va atrapar de ple.
    Fas bé en mencionar la tècnica dels tràvelings, ja que el del principi de la peli, va ostentar el rècord del tràveling més llarg de la història. Només superat pel propi Orson Welles al 1958 amb "Sed de mal"!! :-)

    ResponderEliminar