Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

jueves, 11 de noviembre de 2010

Nits de Medi


Sento enyorança de les nits al Mediterráneo, l'emblemátic pub del carrer Balmes que li deu el nom a la cançó del mestre Serrat. Deu ser que últimament no vaig de concerts i és el més semblant quan els músics del local interpreten al tambuert, en les seves actuacions de quaranta minuts, versions de Sabina, Serrat, Antonio Vega, Calamaro o algun que altre clàssic del rock americà.

Hi havia una època que hi feiem vida al Medi, com l'anomenen els habituals, i veiem passar les nits entre cerveses i crispetes. Sí, trobo a faltar les crispetes i que et facin compartir taula per tal de optimitzar l'espai ( o més ben dit per assegurar-se més caixa). No em molesta, a vegades es coneixen persones curioses i la majoria de les vegades cadascú està a lo seu parlant fluixet o aplaudint les actuacions.

L'ambient del pub és el millor: encara hi ha gent que intenta viure de la música i que hi creu sobre tot como l'Albert Fibla, Pedro Javier Hermosilla o Joan Tena tots sortits de la cantera del cor del carrer Balmes.
Toca fer un Medi aviat.

miércoles, 10 de noviembre de 2010

Sold out

No fa soroll però ja fa un any que gira amb Daiquiri Blues i cada cop és més habitual entrar a la seve web i llegir que ho ha venut tot pels seus concerts.

Avui toca a l'Hospitalet, ciutat que porto al cor, i no el veurem perquè ja fa una setmana que no queden entrades. I no, no és una gira nova ni ha fet excessiva promoció del seu disc però és bo i després de més de deu anys de carrera sembla que la gent ja ho comença a saber.

Tots els que vagin avui al Teatre Joventut disfruteu del que segur será un bon concert.
Fins la propera Sr González

sábado, 6 de noviembre de 2010

Los sueños de Amber



Le caía el pelo desordenado en la cara imposibilitando, a cualquiera que la estuviera mirando, el estudio de su rostro. Sus manos largas, sus dedos de pianista con sus uñas pintadas de rojo pimentón se movían de izquierda a derecha, velozmente, alguna vez tachaba aquí o allá pero sin dejar el papel un sólo segundo. Escribía una carta.
Para los más curiosos no era una carta formal a alguna institución, no era una carta de desamor, ni una carta a algún amigo que vivía lejos. Escribía a su ángel.

Amber Damaro, ese era su nombre, nunca había creído en la existencia de los ángeles por puro sentido práctico. Hija de padres desconocidos, criada por su tía sorda que le enseño el oficio de modista, con un hermano mayor que vivía en otro país, diabética, con una constitución débil que le obligaba a estar en cama más de lo que desearía y con una cojera no muy importante pero sí perceptible que había sido motivo de burla desde bien jovencita. ¿Motivos para creer en los ángeles? Ciertamente no los tenía. Un día de primavera decidió emprender las primeras vacaciones de su vida y salió del país por primera vez con la excusa de visitar a su hermano. Él no tenía mucho tiempo para ella, era un banquero ajetreado ajeno a que el tiempo se le escurría entre los dedos y que no habría dinero suficiente para comprarlo de nuevo.

Una tarde en la que se hartó de ver la televisión y escuchar el taladro incesante del vecino griego de su hermano decidió descubrir que había más allá de los bloques de hormigón elevados al cielo a los que la gente denominaba hogar. Exactamente ciento ocho minutos más tarde estaba en un parque en el noreste de la ciudad contemplando el reflejo de su vestido rojo a lunares blancos en un estanque lleno de cisnes. Siempre había sentido simpatía por esas aves quizás porqué siempre esperaba su propia transformación que, asumía, no llegaría.

No le escucho llegar.

“¿Son preciosos verdad?” dijo una voz cercana.

Al girar la cabeza descubrió delante suyo a un joven indio, menor que ella, no muy alto, pelo corto azabache que le crecía rebelde, con una sonrisa ladeada y unos ojos carbón que al
mirarlos directamente irradiaban calma cósmica.

“No eres de aquí ¿verdad?” prosiguió él.

“No, si lo fuera me pasaría todas la tardes contemplándoles seguro que me haría sentir mejor” contestó tímidamente.

“Lo haría, tienen el poder de alejarte de cualquier pensamiento negativo”

“Temo que si me alejaran de cualquier pensamiento malo me quedaría sin pensamientos” dijo hablando para ella en voz alta.

“No te creo” le dijo él con tono pausado “no me creo que no tengas sueños o ilusiones por cumplir.
Va prueba” le animó haciendo un gesto con la mano para que prosiguiera.

“Solía soñar en ser bailarina profesional, que viajaría por el mundo bailando, que tendría una familia enorme con la que ir de camping mientras cantaríamos canciones de “Sonrisas y Lagrimas”. Y siempre tenía la sensación de ser útil, imprescindible para el mundo como que si desapareciese mañana algo de mi habría quedado en él. Ya sé que no he podido bailar, solo tengo un hermano que vive a cuatro horas de avión y ni siquiera sé cantar”

“No vas desaparecer mañana si lo hicieras yo habría fracasado” le dijo sonriendo y ella percibió reminiscencias infantiles en su sonrisa.

“¿Y eso? Eres una especia de salvador” le dijo bromeando.

“ Digamos que sí, de hecho soy un ángel” le dijo en el oído “tu ángel para ser exactos”

Amber lo miró atónita tratando de procesar que acababa de escuchar. Una parte de ella temía estar delante de un ser con delirios de grandeza mientras que la otra parte deseaba que el poseedor de los ojos carbón realmente fuera su ángel.

“Sé como suena pero sé que una parte de ti aún cree que puede ser cierto y por eso estoy aquí. No a todo el mundo se le designa un ángel sólo a las personas que tiene potencial suficiente para cuidar de otras personas en un futuro próximo, a los que realmente serán grandes cuidadores y futuros ángeles porqué poseen la bondad suficiente para ir ayudando a otros humanos y que el mundo siga avanzando”

Ella seguía sin hablar, perpleja pero con expresión ilegible así que él insistió:

“¿Cómo creías que la humanidad sobrevivía?”

Amber respondió un rápido “Por inercia” que arrancó las carcajadas del chico.

“Eso creen casi todos pero estoy seguro que tienes tus dudas de que las cosas funcionen por inercia. ¿Funcionan los coches, las empresas o los cuerpos de las personas por inercia? Tú sabes la respuesta. Quiero que entiendas que lo que hacemos nosotros es casi invisible para ellos, somos las balanza que intenta equilibrar todo lo malo que pasa cada día y somos útiles, muy útiles así que depende de ti si quieres aceptar. No es una obligación es una cuestión de elección”

Mientras acababa de hablar sacó un papel y anotó algo: una dirección y un nombre

“Si decides saber más sólo escríbeme” y se fue
Amber guardó el nombre y la dirección en su cartera, volvió a su casa dejando atrás a su hermano y una tarde decidió aceptar la propuesta, por insensata y loca que pareciese. Escribió una carta, le llegó una respuesta y así sucesivamente, entre estas idas y venidas empezó a enteder como operaban los ángeles: como ingenieros de las relaciones humanes, equilibristas de los miedos y sensaciones y decidió sumarse a ellos dejando atrás los viejos sueños.

 Un trozito de inspiración de esta historia nace del estribillo de esta canción 
http://www.youtube.com/watch?v=UJ7FRGT69DY

jueves, 14 de octubre de 2010

Jo ho espero tot de tu

A ningú en concret, a l'aire que tot ho escolta.



Li he vist penjada a una amiga, feia tant de temps que no escoltava aquesta cançó que ni la recordava i se m'ha esborronat la pell. 

domingo, 10 de octubre de 2010

Florence + The Machine



En resulta particularment avorrit el panorama musical pop (secció femenina). Totes sonen igual ja es diguin Rihanna, Katy Perry, Madonna, Kyle Minogue o l'efervescent Lady Gaga. Totes canten cançons insulses de pop, amb ritmes electrònics de fons, i maquillen la falta de creativitat amb vestits excèntrics i balls de contorsionista. I si hi ha algunes que ho fan millor que d'altres però cap m'havia cridat tant l'atenció com l'anglesa Florence Welch.
La pelroja fa pop molt ben fet  i ho barreja amb rock i una mica de blues, hi afegeix l'exquisita sonoritat de l'arpa i molta percussió. Crea, no para de crear, té talent, veu i sentit de l'estètica. Resulta diferent i només té 23 anys tot i que la seves faccions dures fan pensar en una dona més viscuda i soferta.  Les seves lletres tenen un punt de drama queen amb molta sonoritat i una gran presència vocal serà per això que el seu àlbum "Lungs" no deixa de sonar a casa meva mentre estudio, llegeixo o menjo.

miércoles, 6 de octubre de 2010

Maleït octubre



Deu ser que els planetes es van alinear incorrectament en algun moment que jo no vaig percebre i fan d’octubre el meu mes maleït.  No li vaig cap altra explicació lògica.  Algú hauria de regalar-me una manera de borrar aquest mes del meu calendari o fer-me entrar en una inmunitat perquè no em pugui atacar de nou.

Aquest cop m’ha donat on fa més mal, a la salud de qui més m’estimo.

Ara toca ser forta i no en sé, ja fa temps que he assumit que sóc dèbil però buscaré la força per les dues. Ella s'ho mereix tot.

lunes, 27 de septiembre de 2010

La carretera



Ahir vaig acabar de llegir "La Carretera" i he de dir que tenia els més dubtes de quan seria capaç d'acabar-lo perquè era incapaç de llegir-ne tres pàgines sense sentir una agonia dins meu terrible moltes vegades transformada en plor ofegat. No és una crítica sinó tot un elogi a com l'autor aconsegueix que t'impliquis en el món apocalíptic que tant bé sap descriure.

La història és la d'un pare i un fill, dels que no coneixem el nom, que intenten sobreviure a un món desert, apocalíptic i en el que els pocs supervivents que queden estan tant desesperats que són capaços de qualsevol cosa. Cada dia és més fosc que l'anterior, les ciutats són sombres oblidades del que havien estat decorades amb morts als portals, molt d'asfalt i fums tòxics que recorden que no hi ha possibilitats de reparar el que un dia va ser habitable. El pare farà el que sigui per protegir al seu fill i encara queden en ell records del passat, s'esforçarà per inculcar el sentit de l'esperança a una ser que només recorda un món sense ella. Un món sense colors.

Durant les 200 pàgines de lectura et mantens en tensió, sents com els dos supervivents tenen algun alè desconegut rera el seu clatell però mantens l'esperança que consegueixin arribar algun lloc sobretot per la figura del nen.

En el fons tot l'escenari que se'ns presenta és només una forma que té l'autor de parlar de la soledat i la desasperació que habita en les persones però ho fa amb pols i maestría.

"Un cadáver en un portal, tieso como el cuero. Haciéndole un mohín al día. Se arrimó al chico. Ten presente que las cosas que te metes en la cabeza están ahí para siempre, dijo. Quizás deberías pensar en eso.
Algunas cosas las olvidas, ¿no?
Sí. Olvidas lo que quieres recordar y recuerdas lo que quieres olvidar".

jueves, 16 de septiembre de 2010

Fringe



En septiembre vueleven los coleccionables de Planeta Agostini, la vuelta al cole y las series que más me gustan. Una de ellas es Fringe y regresa pronto, muy pronto.

¿Y esto de qué va?
La división Fringe es una división del FBI que se dedica a la investigación de sucesos al menos curiosos, en ella trabaja la agente Olivia Dunham y su superior Broyles. Olivia formará equipo con el genio de Walter Bishop, un superdotado científico que lleva veinte años encerrado en un psiquiátrico, y su hijo el carismático y encantador Peter Bishop. Ellos tres se enfrentaran a casos inquietantes y poco a poco se darán cuenta que esos casos aparentemente sin conexión forman parte de una trama más compleja.

¿A qué se parece?
Está claro que a Expediente X aunque en la serie de Mulder y Scully el tema era lo paranormal aquí el tema de la pseudociencia va más por otros derroteros que no pienso desvelar. Como en la serie de los 90 existe tensión sexual entre Peter-Olivia pero poco a poco veremos como la tratan de manera diferente y, también, hay capítulos conclusivos que hace que la trama transcurra lentamente.

¿Quién está delante y detrás de Fringe?
La cabeza pensante es JJ Abrams el genio detrás de Lost, Felicity, Alias o la adaptación de Star Trek . Cuando has visto algo de la obra de  JJ se nota que su mano está ahí: su pasión por la pseudociencia así como el crear una prota femenina fuerte como Kate de Lost, Felicity o la prota de Alias.
Dando la cara está el gran John Noble que interpreta al genial e ido John Walter Bishop, un señor que merecería nominaciones y premios porqué se supera en cada capítulo. Luego tenemos dos actores solventes que siempre son una garantía de secundarios de lujo como Lance Reddick (Broyles) o Kirk Acevedo (Charlie Francis).  En la delantera tenemos a Joshua Jackosn, el Pacey de Dawson's Creek, con un papel que le va como anillo al dedo: el chico carismático, engatusador a ratos y tan bueno en el fondo que tiene a toda la audiencia femenina enamorada de él. Y, claro, la chica es Anna Torv que interpreta a la fría y dura Olivia Dunham de un modo que a mi me llega, me costó llegar a Olivia pero gracias a Anna entiendo su frialdad y me gana cada capítulo.

¿Qué es lo mejor y lo peor?

Lo peor es fácil: los primeros capítulos de la primera temporda son autoconclusivos y les falta ritmo así que mucha gente la dejó en los primeros capítulos, como yo pero gracias a un amigo "pesado" la retomé.
Lo mejor es más largo: la trama es genial, el final de la 1a temporda, cada escena de Walter Bishop, el inquietante personaje del Observer, la aparición del mítico Leonard Nimoy, la coherencia pseudocientífica de la historia y los títulos de crédito.

lunes, 13 de septiembre de 2010

L'Oblit

Cada any a primers de setembre visc el mateix: nits de ball amb orquestra, converses anuals amb gent que no veig durant la resta del dotze mesos restants, olor d'Orelletes i més alcohol del que hauria de beure. És com estar dins "El dia de la marmota" però en versió anual.

Les senyores marquen la data al calendari per lluïr els seus millors vestits i joies tot al contrari de mi, fa segles que ja no m'importa aquesta data i a vegades em pregunto perquè no aprofito aquests dies per marxar algun lloc. Mai ho faig, aquest any he tornat,  suposo que que en el fons vull ser-hi perquè des de fa pocs anys comprovo en la meva pell com actúa l'oblit. Me'l trobo cada any, sempre al fons d'algun lloc: del ball, de la barra, del bar o del carrer. Sempre és allà amb la seva mirada que abans deia tant i ara no diu res perquè en ell ara hi habita l'oblit, tot el que puc fer és recodar-lo de tant en tant, sempre aquests dies,  per saber que finalment he entès el significat d'un dels mots més difícils de comprendre de tot el diccionari.

Ara miro a l'oblit i no somric perquè ho he oblidat tot i que tinc el vague record que abans ho feia, me'l miro de fit a fit i només sento reminiscències de sentiments que potser un dia vaig sentir però tampoc ho juraria. Potser només són rastres de sensacions equivocades i vull creure que es això tot i que sé que no, ho he hagut d'oblidar per saber que el que sentia era real.

Ja quasi no li dic res a l'Oblit perquè poc a poc les paraules que algun cop hauria d'haver dit han deixat de tenir importància.


martes, 7 de septiembre de 2010

London by myself (2a part)

Cada viatge comporta un descobriment personal més enllà dels idiomes, museus, carrers, persones, cultures, etc que vagis descobrint. Sense saber com entre mig de cada bitllet d'anada i tornada descobreixes coses de tu mateix que no sabies o potser no havies parat la suficient atenció; moltes vegades el fet d'estar en un context diferent il·lumina la teva ment i t'ofereix un nou ventall de possibilitats.

Aquesta segona vegada a Londres m'ha reviscolat records adomirts en mi de quan tant sols somniava en ser una persona adulta, he recordat qui volia ser quan encara no era major d'edat i visitava per primer cop la ciutat. Podria haver-ho fet millor, podia haver-ho fet pitjor però el cas és que encara es possible i m'ha reafirmat que, m'agradi o no, la soledat i jo ens portem bé. Som un parella que funciona tot i que cada cop consideri més seriosimanet el separar-me temporalment d'ella.

I no sé vosaltres però al final de cada viatge sempre perduren una imatge, un indret, una cançó i un moment. Aquests són els meus.



La imatge és la més dificil però veure caure el sol des de Westimenter Bridge quan els turistes comencen a girar cua, veure el London Eye imponent  i trencador davant meu i com l'aigua del Tamèsis es mou amb calma mentre un vaixell avança amb pas de velleta amb bastó anant de passeig és una imatge que m'omple la ment de frases i idees. El remor de l'aigua, els colors del capvespre i els ponts formen una triumvirat que m'atreu magnèticament i podria quedar-me embadalida durant hores només mirant la imatge mentre oloro els peanuts  torrats  del venedor ambulant que comença arrepelgar la paradeta uns metres més enllà.


No tinc cap dubte de l'indret es diu Hamstead Park. Pensar que quasi no el visito... de fet ho vaig fer un dels últims dies quan el meu follet em va guiar fins allí, al parc tot i que la paraula correcta seria bosc. Si, un bosc al mig de Londres amb tot de caminets estrets, arbres gegants, herba verda i algun que altre esportista que corre per cremar vés a saber què. Poc a poc t'introdueixes en aquest conte de fades i el soroll dels cotxes desapareix per invaïr-te la calma més pura, et perds pel bosc però no tens por perquè tot és tant preciós que saps que res dolent passarà, creus per un moment que ets com Hansel i Gretel però sense amenaces i no necessites les molles de pà per a res. No hi ha foto possible que pugui fer justicia al moment que vaig compartir asseguda a l'herba, amb l'esquena recolzada al tronc, veient el paisatge i com els minuts de la tarda refredaven la tempetura però tot i així ens resistiem a marxar. El cor se'm va aturar però en el bon sentit del terme, en el que et sents més proper i més connectada al món.


"Red Queen" s'ha convertit en la cançó indiscutible d'aquestes setmanes. Un companya de classe i jo caminàvem pel mercat de Portobello, un dissabte al matí, i quan ja estava saturada de tanta antiguitat, tanta roba vintage i tant músic de carrer em vaig quasi entrepussar amb la seva funda de guitarra. La canço em va enganxar de seguida, tant que vaig investigar i pocs dies després anava a un dels seus concerts , en un carrer impossible de trobar,  amb la certesa que no serà l'últim. Entre altres les cançons d'en Robbie Boyd han aconseguit que les meves ganes d'escriure s'hagin disparat d'una forma inesperada, tot i que no sé si fructífera, m'inspiren sense raó concreta. De record m'emporto la seva maqueta i, qui sap, tal com va dir-me igual ens veiem en el seu tour europeu. El que és segur és que la seva música ha estat el fil conductor i que ell és en un personatge que per semblança em crida força l'atenció.


El moment el vaig viure a Hyde Park asseguda sota un arbre llegint i escrivint fins que el meu dit imaginari va apretar el boto de pausa de la meva ment (la pena és que no recordo com vaig fer-ho) i simplement em vaig seure a contemplar els ànecs. Poc després vivia el meu particular encontre amb el follet del bosc perquè si hi ha una cosa amb la que disfruto és amb conèixer persones sortides del no res i que tinguin un impacte positiu que endevines, quasi desde el primer moment, quan en segons decideixes seguri una conversa que només hauria de durar un minut.

I a part de tot això torno amb un objectiu complit: el de practicar més el meu anglès que encara té un munt d'errors però he conseguit perdre la por a mantenir una conversa amb qui sigui. I noto una millora considerable i si he millorat és en part per aquests anys de veure series amb versió original que alguna cosa queda.