Mad Men

Empezé a ver Mad Men por los premios que ha recibido, lo admito y no me arrepiento en absoluto.
Ojalá algun día Cuatro tenga la sensatez de programarla en prime time para que el gran público pueda verla y apreciarla.

La serie se ambienta en los años 60 en una agencia de publicidad y nos muestra como ha evolucionado el mundo en 40 años. En la agencia Sterling Cooper se reunen en un despacho un grupo de publicistas varones, elegantes, fumando, bebiendo bourbon y creando grandes campañas para vender al público el "american way life". Al otro lado de la puerta, a fuera, hay un grupo de secretarias con sus vestidos "vintage"., su carmín rojo,  contestando llamadas y capitaneados por la jefa de secretarias que domina a la perfección el arte de la seducción. Para los publicistas ellas sólo pueden ser secretarias, sus futuribles esposas o posibles presas de seducción, jamás unas iguales pero es grandioso ver lo que ha conseguido el femenismo en pocos años.

Me gusta la serie porque me transporta a un mundo que no he conocido pero al verlo me siento cómo si estuviera allí, com si leyera una novela  y eso es gracias a la ambientación y las interpretaciones. En eso gana Jon Hamm que tiene la suerte de interpretar a Don Drapper el gran creativo, genial en su trabajo, padre de famíla,  seductor nato pero con un pasado gris que le cierra las puertas del alma.  Drapper es carismático, sí, esta es la palabra correcta pero calculador y frío, nunca consigues saber que le pasa y eso engancha. El varón misterioso. Junto a él tenemos a su esposa abnegada, al trepa, al jefe maduro infiel, a la secretaria buena chica o la seductora jefa de secretrarias. Juntos con ellos aprendo como eran esos años, la campaña política de Nixon vs Kennedy, las campañas de Lucky Strike, la vida de las señoritas de clase bien o me escandalizo cuando oigo a Betsy decirle a Don:


- "El niño merece ser castigado ¿porqué no le has pegado? Que sería de ti si tu padre no te hubiera dado unos azotes, no serías el hombre que eres ahora".

Y está es la grandeza de Mad Men que te cuenta las cosas tal y com eran.

Els homes guapos de la TV

Sovint escric al meu Amagatall sobre música, notícies d'actualitat, TV o el que em passa pel cap i l'ànima sobretot per compartir, amb qui ho vulgui llegir, les meves inquietuds. Utilitzo aquest blog com un vehícle per expressar-me però molts cops crec que té un to massa intens. Avui he decidit que serà diferent i totalment frívol. Faré la meva llista als Reis Mags de l'Orient sobre els 10 homes més guapos de la TV per veure, si amb sort, me'n deixen un sota l'arbre. Mai se sap.

10. JEREMY PIVEN (Entourage)



Amb un estil canallesc Jeremy Piven interpreta al desllenguat i exitós Ari Gold a la sèrie Entourage. No és especialment guapo però té aquest punt de xulería junt amb un morbo innegable fan que ocupi el meu top ten. Guanya amb moviment i el seu talent com actor el fa encara més atractiu.


9. SENDHIL RAMAMURTHY (Herois)


Una amiga meva diu que els indis guapos els hi donem mil voltes als occidentals i jo hi estic totalment d'acord. El Mohinder Suresh d'Herois és guapo fins a dir prou, té un cos atlètic magnífic i quan somriu simplement podria fondre el gel.  Està al lloc nº9 perquè ja fa temps que vaig deixar de veure Herois però, tot i així, si un dia faig zapping i el veig seguiré veint la sèrie per infumable que sigui...


8. HENRY IAN CUSICK (Lost)



M'agrada perquè personifica com ningú la bellesa salvatge amb un aire a Jesucrist Superstar. La seva imatge descuidada i el seu accent escocés has seduït a la Penny i a moltes de nosaltres. Passaran molts anys però seguiré recordant la camisa blava oberta o el capítol que l'escotilla implosiona i es desperta nu al mig de la selva.

Quimeras de Café

Esperaba a tener algo de tiempo para recrear la escena que presencié unos días antes de cambiar de año. Entré en una cafetería de la estación de tren para hacer tiempo para la salida de mitren, me senté a tomarme un café con leche cuando una voz de hombre diciendo "lo mio con Ana no va bien" me despertó de mi letargo emocional. Lo decía un hombre de unos 35 años, el pelo negro corto con patillas largas, vestía vaqueros negros y un jersey gris con sospechosa pinta de Zara. Creí entender que se llamaba Alberto y me pareció un gracioso capricho del destino porqué se parecía bastante a otro tocayo suyo, al que solía ver diariamente, y sigo extrañando. El nuevo Alberto hablaba con otro tipo de su misma edad, pelo castaño, con entradas algo más que incipientes y que se daba un aire a Jude Law pero con gafas.
El primo lejano de Jude le dijo algo así como "vaya" quizás esperando que su interlocutor se soltará o quizás porqué no sabía que decir; el caso es que Alberto había abierto la veda y empezó un monólogo interesante que sólo se interrumpía por sus vacilaciones, comentarios intranscendentes o las onomatopeyas que lanzaba el primo lejano de Jude.

Moon (by Duncan Jones)

Des d'octubre que volia veure Moon i finalment avui ho he aconseguit. Moon pertany al gènere de la ciencia ficció però sobretot és allò que la gent diu una bona peli (un terme subjectiu però entenedor) i per un públic que no menja crispetes. En poques paraules és una peli per gent que va al Verdi o al Floridablanca, per paladars fins.

El seu director, un tal Duncan Jones, no és altre que el fill de David Bowie i ha degut heredar el talent i la creativitat del pare. Jones conta la historia de Sam Bell (Sam Rockwell), que treballa en una base lunar extreient minerals per enviar a la terra amb l'única companyia d'un robot. Quan li falta molt poc per tornar a casa té un accident que canvia les circumstàncies quan qui el rescata és més familiar del que hauria. No explicaré res més per veure si algú em llegeix i la veu només destacare que és un film perfecte per reflexionar sobre la identitat. És una peli molt psicològica envoltada d'una atmosfera de desesperació i desesperança amb l'encert que l'escenari que ens mostren es el gris i negre de la Lluna. Perfecta fotografia i banda sonora pendent de buscar per escoltar en breu però, amb tot, cal destecar a Sam Rockell com un actoràs a tenir en compte després de veure'l interpretar tots els ventalls dels seus personatges.

Alguns crítics diuen que estem davant d'una peli de culte,no seré jo qui ho negui tot i que penso que li falta mantenir el pols de l'intriga perquè uns 25 minuts abans que acabi ja ets capaç de preveure com acabará. Un petit detalla perquè poguèssim parlar de la peli perfecta.

Ara només em queda donar-li les gràcies a la persona que me la va recomanar tant insistenment.

Bill Brandt

El fet de ser una dels 4 milions de persones afectades per la crisis és un putada però també té coses bones, una d'elles és que tinc més temps per dedicar a les meves inquietuds. Des de fa un temps em sento atreta per la fotografia i he descobert una petita part de l'obra de Bill Brandt.

Us en deixo una petita mostra, si us captiva com a mi no podreu de deixar de buscar imatges seves que tenen un mateix denominador comú: contrastos, blanc/negro i dosis d'al·legoria.

Dexter, el oscuro pasajero.

Acabo de ver el final de la 4a temporada de Dexter y sólo puedo decir una palabra: Magistral. Los últimos 3 minutos son brutales y sucede algo demasiado importante, a la par que aterrador, pero que ha conseguido dar un vuelco a la historia y nos deja a todos los espectadores con los ojos como platos y comiéndonos los nudillos de cara a la nueva temporada.

Esta serie es para analizarla con detenimento, el año pasado creí que ya no podía dar más de si ( la 3a temporada me pareció la más floja aunque notable en su conjunto) y que a partir de ahí la serie iria cuesta abajo. Me equivoqué. Los guionistas han encontrado la fórmula del alquimista y han escrito una temporada casi perfecta con finales impresionantes, ha creado nuevas relaciones, tramas muy bien hiladas y, sobretodo, le han dado a Dexter otro monstruo con el que medirse.El 1r año Dexter luchaba para manter su identidad, su oscuro pasajero, a raya pese a los caprichos del destino y del pasado. En la 2a temporada el rival era su propia monstruosidad que amenazaba en descubrirse y en la 3a temporada él mismo cometía el craso error de querer compartir su secreto con otro monstruo y ponerse en posición de jaque mate.

En la 4a aparece

Paisatge

Fa ja unes setmanes, un dissabte amb un significat especial, em vaig deixar caure pel CCCB per contemplar l'exposició fotogràfica del World Press Photo 2008. Fotografies que m'anaven seduint i entre elles les d'en Fu Yongjun.
La imatge que veieu pertany a un conjunt que es van fer al mateix lloc però en diferents moments del any, així l'artista consegueix crear un paisatge canviant.

Avui em decideixo per aquesta en el dia que entrem a l'hivern

Mi día libre

Casi un año después vuelvo a un concierto de Quique González, esta vez en Razzmatazz y muy bien acompañada. Primera impresión: el de Madrid ha decorado el escenario con un cartel de los luces de neón con el nombre del nuevo disco, no podía ser de otra manera porqué sus canciones están impregnadas de esta imagen decadente, a la par que romántica, de bares de carretera con mucho rock'n'roll.

Vengo muy predispuesta a saborear el Daiquiri pero a través de mis oídos y no me defrauda con un repertorio donde mezcla lo mejor de lo nuevo y lo mejor de lo antiguo. Quique nos sirve un concierto generoso donde demuestra que pese a su atractiva timidez en el escenario cada día es mejor artista

De lo nuevo me emociono con la letra de Lapido en Algo me aleja de ti y disfruto de paladear en directo Su día Libre,Daiquiri Blues, etc pero el momento especial de la noche, encima y bajo del escenario, lo siento durante lo que dura esa La luna debajo del brazo. Siento girar el poniente en mi pelo.

Cuando Quique interpreta sus clásicos la gente enloquece: la sensualidad de Hay partida y Hotel Los Ángeles, la melancolía y poesía de Y los conserjes de la noche, Salitre y Pequeño rock and roll o la infalible Miss camiseta mojada que sirve de punto y final.

Se apagan las luces, sigue la noche y llega el día siguiente pero yo aún sigo escuchándole cantar eso de "necesito entrar en los sueños de alguien" y no puedo más que asentir.

Pirates

Jo, ingenua, creia que els pirates eren imatges d'un passat remot i que la imatge més actualitzada que en podia obtenir la meva ment era la d'en Johnny Depp a “Pirates del Carib”. Un cop més veig el poc que en sé de la vida.

Fa 37 dies que un atuner vasc, l'Alakrana, està segrestat per pirates somalís deixant al mateix temps a moltes families patint l'indescriptibles i a un grapat de gent sense entendre res. El mètode dels segrestadors és senzill: demanen una gran quantitat de diners i alliberen als tripulants del pesquer però aquest cop la trama s'ha complicat en el moment que Espanya ha detingut a dos dels pirates.

Estem en un conflicte internacional que tant Espanya com Somalía no saben com solucionar i que, segons la meva visió, només té un possible final: Espanya haurà d'aliberar als dos pirates i, molt probablement, pagar el doble pel rescat d'una tripulació a qui no se li podran pagar amb diners el dany causat. ¿Què s'ha de fer en una situació així? Atenció, perquè no és gens fàcil .. personalment em decanto per fer tot el que sigui possible per salvar la vida i la integrat dels segrestats però , per altra banda, entenc que legalment no es poden alliberar als dos detinguts i deixar-los impunes. No es pot consentir que els delinqüents en surtin impunes. És en aquestes situacions quan no m'agradaria estar en la pell d'en Zapatero i el seu executiu perquè facin el que facin, sigui quina sigui el desenllaç d'aquesta història terribel en sortiran malparats... i no és fàcil