El vagabund

Plou, fa un ram que diuen a la meva terra. La pluja que cau sobre la ciutat és suficient perquè netegi el gris paviment i l'ambient contaminat però sense que jo arribi xopa a casa després de treballar. M'amago la cara sota el meu paraigües de la bandera Suïssa i creuo la placeta on avui no hi ha gossos ni pares amb mainada passejant.
Ell hi és, assegut en la trinxera del seu banc amb posat impasible amb la seva barba gris quilomètrica i el seu turbant de color indefinit a causa de les múltiples capes de brutícia incrustada. No mira enlloc en concret però avui és més dificil comprovar-ho perquè ha cobert la seva petita trinxera amb un gruixut plàstic, impermeable a simple vista, a mode de tenda de campanya. Em pregunto si ja tenia el plàstic o s'ha aixecat per buscar-lo en algun lloc i, a l'instant, em sento profundament estúpida: ja el tenia.  No és que en tingui la certesa però al meu cap tot cobra sentit amb un metratge clar: cauen les primeres gotes de pluja, li regalimen pel turbant i treu la llengua per refrescar-se la boca en aquella inesperada calor a finals d'octubre. La pluja segueix caient i la tela del turbant se li enganxa entre la amalgama dels cabells i les orelles, pensa on està aquell tros de plàstic que l'aixopluga de la pluja i el rebusca entre les parets de la trinxera. Remena bosses de basura multicolors, carrets de la compra sense rodes i caixes de cartró mig desfetes però el troba en pocs minuts, l'organització entre el caos. Hi rumio mentro camino i el deixo a la meva esquena. La vida dels anomenats marginats no és tant diferent a la de la resta. El vagabund del turbant acumula merda dins de bosses de basura ronyoses, trastos inútils  i mira al no res, mentre plou i fa sol, en la inèrcia més absoluta. Nosaltres acumulem merda en racons més amplis: roba que no és la nostra talla, lletres de la hipòteca, bosses de plàstic del super per si fan falta, auriculars que no funcionen, llaunes de conserves, neules de Nadal, carregadors de mòbil que no sabem identificar i  ens llevem cada matí amb la inèrcia més absoluta. Només veig una diferència a destacar: nosaltres dissimulem. Fem veure que tenim un propòsit vital i alguns creuen fermament que la seva vida és un index perfecte on cada número de pàgina els portarà al capítol del llibre de la seva vida que ells s'han escrit, tot i així, seguim amagant la merda sota la catifa perquè ningú la vegi quan entri a casa nostra. Al vagabund ja no li importa prendre's aquesta molèstia.

Goodbye boys (Entourage)

 El domingo 11/09/2011 pasaron muchas cosas en el mundo, imagino que muchos aún recordamos el ataque a las Torres Gemelas o celebramos la Diada. En mi caso, además, seguía de resaca de una boda de un amigo al que le deseo todo lo mejor pero también esperaba con cierta ansia la mañana siguiente para ver el último capítulo de una de mis series favoritas, la del séquito más cool de toda la televisión.


Después de ocho años los chicos de Queens se despedían de Hollywood y aunque el final abuso de un happy end forzado sólo se le puede recriminar eso. Ninguna serie se ha mantenido tan fiel a sus principios como lo ha hecho Entourage, desde el minuto uno se nos ha contado la historia de una emergente estrella de Hollywood (Vincent Chase), su hermano, Johnny Drama, un actor fracasado (Kevin Dillon, hermano real de Matt Dillon), su amigo responsable E ( Kevin Conolly), su amigo simpaticote Turtle (Jerry Ferrara) y su ambicioso agente Ari Gold (Jeremy Piven).  Durante cada capítulo se narra las aventuras de estos amigos y la indústria de Hollywood demostrando la frívola que puede llegar a ser, con momentos hilarantes y con grandes cameos como el de Matt Damon, Scorsesse, James Cameron, Christinia Aguilera, Jimmy Kimmel y muchos más.

Aunque sobre el papel Vinnie es el protagonista siempre recordaremos más a Ari Gold y Johnny Drama. Ari está magistralmente interpretado por Jeremy Piven con una maestría y un talento que le han convertido en un icono: un ser ambicios, malhablado, obsesivo con su trabajo y dispuesto a todo. Ha dado los mejores momentos a esta serie y, al final, la fiera se domestica (en parte). Drama es mi debilidad: el pobre hermano mayor que ve como el pequeño triunfa más que él, durante ocho años sólo consigue mendigar trabajos por ser el hermano de Vincent pero él sigue creyendo que en su día fue alguien pero haber salido en Melrose Place, eso sí, jamás pierde la esperanza y es el gran protector del inmaduro de Vinnie. Drama es un perdedor pero de los que luchan y no se rinden fácilmente.

Los veranos ya no serán lo mismo, sin duda, me quedo huérfana de una de las series más ágiles, con diálogos irreverentes y una de las mejores auto parodias que se han hecho de Hollywood y todo esto sin olvidar el lema con el que empezo: los colegas son los primero.

Someone like you (Adele)

Mar rojo

A estas horas la playa está llena de familias enteras, las madres corren detrás de sus hijos con su tupper en la mano para darles la merienda ante su resistencia y sus correteos por la arena, mientras los padres se convierten en chiquillos de cuerpo gigante que juegan a las palas o al fútbol. Me alejo de ellos lo máximo que puedo porqué no me dejan concentrar y su ruido se amontona con la ametralladora que dispara en mi cabeza pensamientos atronadores. Tiendo mi toalla naranja cerca de las rocas, me despojo de la ropa, tan sólo con mi bikini negro, mientras una adolescentes árabes se hacen fotos subidas a la rocas, totalmente vestidas y con su chador en la cabeza posan con gracia ante la cámara sonriendo sin parar. Sus risas y el tono con el que hablan me hacen pensar que son felices en su tarde veraniega, mejor para ellas me digo para mis adentros.

El sol abrasa mi piel blanca, imagino que el astro piensa cocinarme como si fuera un pollo asado y lo vislumbro riéndose con picardía, desde arriba, con las travesuras en forma de rojeces que va a dejar en mi blanca piel. En un intento de ser más lista que el sol entró en el agua poco a poco, deseo experimentar el escalofrío que recorre mi cuerpo entero cuando entro en contacto con el agua del mar. La sensación de frío a mediados de agosto me atrapa y me angustia a partes iguales, recuerdo la voz de mi madre y cuento las horas que haces desde la última comida. Segura de que no hay peligro de indigestión me sumerjo y nado febrilmente para restaurar el calor corporal, nado hasta el lado opuesto dónde las chicas se hacen fotos aún nado bien y con amplias brazadas avanzo hasta donde no encuentre bañístas y las voces se hacen más débiles. Aún veo con claridad mi toalla naranja al lado de las rocas pero en ese momento me giro y veo como una parte del agua es color rojizo exactamente como el cielo al atardecer como si lo hubiesen proyectado con un espejo. Me acerco nadando y me sorprendo porqué el agua es dulce, calmada, es como si de pronto estuviese en una piscina. Me siento mejor, fuerte, relajada como rejuvenecida por los tentáculos de la vida de esa bañera rojiza con color a regaliz de tarde de domingo. Nado de espalada mirando al sol, en esa piscina privada que he encontrado en medio del agua y nada me preocupa es como si cada vez mi peso disminuyera, ligera como nunca me he sentido antes siento que mi piel se dilata por cada poro, puede sentir millones de ellos expandirse y el agua me invade de afuera hacia dentro. Ojalá esta hubiese sido la sensación cuando la enfermera me daba las inyecciones de penicilina en el culo de pequeña. No siento dolor alguno, es algo indescriptible porqué nunca antes lo experimenté. ¿Estaré alucinando? Quizás la poca agua que me he tragado tiene efectos alucinógenos y simplemente deliro en medio del mar. En este momento noto mi cuerpo especialmente blando y empiezo a convulsionar: una, dos, tres veces.. pierdo la cuenta. Ahora soy efervescente. Veo como mi cuerpo se empieza a convertir en pequeñas burbujas que se deshacen, no doy crédito a lo que me pasa, soy una jodida aspirina que se descompone en pequeñas burbujitas de color rojo, será la sangre me digo, y se convierten en más agua roja. Todo sigue así durante muchos minutos hasta que mi cuerpo ya se ha diluido por completo y mi bikini negro lo arrastra la corriente. Creo que ya sólo queda parte de mi cabeza y lo más inaudito es que mantengo la consciencia intacta, veo mi cabellera sumergirse en las profundidades del mar y estoy casi segura que se convertirá en algas marinas. Sé que ya no tengo visión humana pero sigo pudiendo ver todo, sigo consciente, estoy tan sorprendida que no reacciono. Miro hacía la playa y veo una niña que escapa de los gritos de su madre y recoge mi bikini negro, la madre le grita que lo suelte ya porqué vete a saber de quién es eso. La parte humana que aún conservo se ofende enormemente recordando sin emoción lo caro que era y miro un poco más allá. La toalla naranja. Sigue tendida, esperaré a ver quién se la lleva, las chicas árabes ya se han ido y ya no oigo sus risas. Todo esto no debería importarme ahora ya no soy más que una minúscula parte del mar.  

L'home que no em va salvar

Recordo que m'eixugava la sang del llavi inferior amb el dors de la mà després de la gran caiguda. Tot havia anat tant ràpid que en la meva memòria només dura tres minuts. Ella i jo estàvem dalt de la muntanya, havíem sortit a buscar caragols després de la pluja, cantàvem estrofes de cançons de la  Madonna mentre movíem les bambes Victòria de color lila i, amb la nostra bossa de plàstic del Pryca recollíem uns caragols bavosos que intentaven escapar de la nostra mà gegantina. Dèiem ximpleries, com fèiem sempre, però tot d'una ens vam acostar massa a una pendent pronunciada i  ella va relliscar. Jo vaig intentar agafar-la i la terra es va esfondrar literalment sota el nostres peus i totes dues vam quedar a la vora d'un precipici i vam començar a xisclar com dues dones desesperades. El que érem en aquell moment. Cridàvem i cridàvem fins que van sentir passos que s'acostaven molt depresa i vam veure amb una granota blau marí que corria cap a nosaltres. Vaig reconèixer el rostre del  home jove que s'atansava corrent.

- Què ha passat? Què ha passat? - repetia cridant però nosaltres no li podíem contestar, estàvem massa espantades.

Ell va avaluar la situació i es va agenollar, jo estava més amunt per tant vaig imaginar que primer m'agafaria a mi i entre tots dos la pujaríem  perquè jo era més forta i un cop dalt podria ajudar al home de la granota. Era el més lògic, ho vaig pensar en aquell moment i ho segueixo pensant ara, anys després. No va ser així, mai vaig saber perqué però ell li va estendre la mà a ella primer i al pujar-la, les seves cames van tocar el meu braç. Em va desequilibrar i vaig caure, tot en un instant en que tots els colors del paisatge es van apagar, només recordo veure una taca blava, la granota del home, que es feia més i més petita mentre jo queia sense remei al fons del món. Encara escolto l'eco de la caiguda del meu cos col·lapsant al terra, un soroll greu i estrepitós com el d'un morter destrossant ferralla. Ningú sap per què però vaig sobreviure a la gran caiguda, vaig trigar un parell d'anys a tornar a caminar i em van dur a la vora del mar per recuperar-me i oblidar.

Un dia vaig decidir tornar i no hi ha un perquè, deia que per tancar el cercle i començar de nou però en el fons del meu cor sabia que volia una resposta a tot allò. El camí de la muntanya ja no era igual que deu anys abans, ara hi havien fet un passeig i pujar fins dalt era relativament fàcil i ja no duia les bambes lila ni cantava.No hi havia ningú aquella tarda de diumenge, era estiu, i la gent corria a la plata i es deixava endur pels capvespres infinits de les tardes d'agost. Vaig seure allí i la sensació no va ser como havia imaginat, no sentia por, ni desassossec, ni ganes de plorar simplement sentia pau. Una pau que es va trencar quan vaig sentir una veu a la meva esquena.

- Senyora no hauria de seure aquí, és perillós

Sabia qui era i al girar-me ell estava palplantat allà amb uns texans i una samarreta verda i les òrbites dels ulls li van girar noranta graus com va veure el meu rostre. El so es va apagar i un estol d'ocells va marxar volant en direcció al nord, fugissers, conscients que en aquell indret del món no hi havia estiu sinó un temporal glaçat des de feia una eternitat.

- Tu - va dir ell allargant la vocal mentre baixava la mirada- tu has tornat. T'esperava

- Per què?  - li vaig preguntar secament

- Perquè durant deu anys he viscut amb la culpa de no haver-te ajudat a pujar a tu primer i mai he pogut dir-t'ho. No volia morir-me abans de disculpar-me. - Encara era jove però el seu rostre estava solcat d'arrugues i bosses com si el temps l'hagués colpejat sense compassió.

Li hagués girat la cara d'un ventallot i aquelles paraules ni tant sols eren el que volia sentir, ni tant sols eren la disculpa que em mereixia i li veia tremolar les dents, les genives, la llengua se li recaragolava com si jo fos el dimoni disfressat de dona.

- ¿Per què la vas pujar a ella primer? - li vaig lladrar sense respirar

- No ho sé - mentia, mentia i jo no ho suportava.

- NO EM MENTEIXIS - li vaig cridar- després de tot volia la veritat

Va balbucejar, aquell home de metre noranta  es començava a trencar i la meva decepció va esclatar en un crit
 -  CONTESTA, FILL DE PUTA, PER QUÈ?

- Perquè m'agradava la teva amiga, vaig pensar que si la pujava es casaria amb mi- plorava amb un desconsola que em deixava freda, com un assassí penedit - i després et salvaríem. No ho sé, no ho vaig pensar.

- Si ho vas pensar i em vas deixar caure, em vas arruïnar la vida. Ho saps??? Saps que em vas fer desgraciat?

Seguia plorant, desconsolat i mirant-me per primera vegada als ulls em va dir:

- La teva i la meva, mai ho he he pogut superat, ni un sol minut de la meva existència he pogut viure sabent el que et vaig fer. M'odies i no puc demanar que em perdonis.

M'era igual el que em deia, feia molts anys que vaig decidir no perdonar-lo però volia entendre perquè aquell home va jugar amb el meu destí.

- I ella? et vas casar amb ella? - el meu to exigia una resposta.

- No, ella es va casar amb algú altre i té fills ara. - La veu era estèril com volent oblidar que havia arriscat massa per perdre-ho tot.

En vaig ficar a riure, histèricament, amb ràbia, amb alegria i desesperació. Reia com si ell m'hagués contat el millor acudit del món, reia perquè un cop encarada la veritat no havia de plorar per res més. Era tot tant absurd. Ella seguia allà atordit, no sabia què fer i jo seguia rient fins que em vaig calmar.

- Ara marxaré i no tornaré mai més. Ja sé tot el que volia saber i ja fa anys que t'he perdonat la teva vida és tan miserable com ho va ser la meva. Vull que sàpigues que per mi sempre seràs qui em va deixar caure del lloc més alt - i amb el dit vaig assenyalar l'abisme mentre ell em mirava pàl.lid - l'home que va poder i no em va voler salvar. Sempre seràs l'home que no em va salvar - vaig repetir - però sé caminar de nou i he après a salvar-me sola.

I me'n vaig anar deixant-lo a la vora del precipici. Mai més vaig tornar, no sé que va ser d'ell però la rancúnia es va quedar a dalt de la muntanya glaçada de sentiments invalids. Si va deicidir saltar ja no m'importava.

Vetusta Morla - Mapas

Casi tres meses después de la salida al mercado de Mapas me dispongo a comentarlo. Quizás este disco necesitaba saborearlo mejor que esa maravilla que fue "Un día en el mundo" y no es que este último me parezca peor sino que el primero era tan redondo que el listón estaba demasiado alto.

De entrada destaca que no hay ningún hit bestia como "Valiente" o sobretodo la maravillosa y perfecta "Copennaghe" pero empezamos con un tema que crece y crece como es "Los días raros" y que tiene un final que a una servidora le parece perfecto. A parte de esta composición me parecen en la línea la ya conocida por todos sus fans "Maldita dulzura", "El hombre del saco", "Baldosas amarillas" y, por supuesto, el single "Lo que te hace grande". La voz de Pucho cada vez suena mejor e imprime personalidad a unas letras cada vez más suggerentes, yo diría que los madrileños escriben a través de imágenes, y que para muchos son absurdas quizás porqué desconocen el valor de lo críptico.

Dicen los modernos que los Vetustos copian a Radiohead (benditas todas las copias así) y que además se han pasado al mainstream y que ya no son indies de lo cual me alegro porqué en el mundo indie prolifera la tontería más absoluta y los de Tres Cantos se merecen llegar a un público cada vez más mayor y que sepa apreciar el valor de la buena música.

Ulls de cafè

La seva mirada sobre la meva, atravessant el vidres de les meves ulleres blanques. No recordo el color del ulls d'aquell home, diria que marrons perquè l'estadística m'empara, però si recordo l'amargor de la mirada com dos grans de cafè dels més purs amb aquella intensitat que et crema a la llengua. Des de l'altre cantó de la taula li llençava preguntes prefabricades i recollides de forma quadrícula en una freda taula d'excel i ell em contestava amb resignació.  Poc després vaig decidir que aquella taula era una merda i que, com feia amb tots, volia escoltar el què realment volia dir-me i vaig llençar una pregunta que se'm va creuar pel cap. Es va trencar com la ballarina de la caixa de música quan la gravetat la va empènyer al terra.  Les llàgrimes li rodolaven pel rostre i amb avergonyiment em va dir:

- Ho sento normalment estic bé però la pregunta que m'has fet no sé que contestar - i es va eixugar la cara amb el baix de la samarreta blanca de cotó d'alguna marca d'automoció.

Vaig repassar mentalment la pregunta que deia ¿a què creus que et podries dedicar si no pots excercir la teva professió? No semblava una pregunta tant greu però ho era. Vaig buscar-li de nous els grans de cafè  que ara ja no eren amargs sinó tristos i em vaig afanyar a servir-li un got d'aigua mentre  sabia que ell necessitava dir-me alguna cosa més.  Estava preparada per escoltar-lo, era l'únic que li podia oferir tot i que m'havien donat ordres de no excedir-me en cada visita. Va seguir.  Em va explicar com de cop la vida li havia girat i no podia seguir vivint del seu ofici, em va mirar amb aquella indefensió i tenia ganes de sortir amb ell i explicar-li que a l'altre costat de la taula les coses no eren millors. No ho vaig fer.  El vaig seguir escoltant amb tota la meva atenció, donant-li el poc que poc dia oferir-li : el meu temps i només en l'últim moment em vaig atrevir a dir-li que tot canviaria. Havia de fer-ho i crec que en tinc la certesa.

Quan va desaparèixer  per la porta vaig omplir el formulari, espai limitat per sis frases i un veredicte per l'institució que falsament ens representa. Vaig donar el millor de mi en aquelles escuetes frases i dues setmanes he oblidat el seu nom. Probablement no l`he oblidat però he dedicit reciclar-lo al contenidor de l'inconscient perquè la vida no em pesi tant i perquè és més sà. Com l'home dels ulls cafè vaig veure moltsa casos més, moltes hores, moltes converses que em trontollaven  l'ànima però que m'enganxaven els peus amb super glue al terra per relativitzar els dies que vivim, la desesperació i els falsos guanyadors dels nostres temps.  Espero en silenci que tant ell com jo puguem construir-nos un futur millor des d'aquest present que en rebota a la cara.

Passaport

Ahir per la tarda vaig trobar el passaport en un dels meus bolsos, caduca aquest mes d'agost. Me'l vaig mirar amb insistència per si parlava però no em va dir res. Ingrat. Ja em diràs que li costava escriure alguna cosa a les moltes pàgines que no hi ha cap segell? No m'hagués espantat, de fet, li vaig quasi suplicar però va decidir que no era moment per fer-me cap revel·lació i mira que el vaig avisar que no li diria a ningú, bàsicamente, perquè ningú em creuria.

És ara o mai, ho sé. Sé que la decisió ja no pot trigar gaire més, com a molt puc estirar fins a l'agost però no molt més enllà. Fugir sempre se m'ha donat molt bé però ara he perdut la pràctica.

Feel the magic

Cuánto necesitaba un respiro,

desabrocharme el vestido y perder el sentido.

Cuánto necesitaba unas manos 

que se alzaran al aire.

Osama/Obama.

Una sola lletra, un sol caràcter diferencien gràficament el líder d'Al Qaeda del president dels EEUU.

Osama i Obama estan en meridians diferents, tots matarien per sortir amb una foto amb Barack al temps que pagarien per veure la foto del cos mort de Bin Landen.

Escric aquestes quatre ratlles i vull deixar clar que entenc poc de política i la Història se' m borra amb facilitat de la ment, només parlo de la meva opinió personal quan un dia al matí m'aixeco i em diuen que han assassinat a Bin Laden i l'han llançat al mar.

Desconfio del moment en que mort el líder terrorista, massa a prop d'unes eleccions en que es farà palés que Obama ha perdut fervor popular. Desconfio que l'hagin llançat al mar perquè, diuen, que és una tradició musulmana quan no és així. Massa pressa per fer-lo desaparèixer. Tot plegat em recorda a un mal guió: miltars d'èl·lit arriben a la residència del terrorista més buscat, acorralat el dolent de la película utilitza la seva dona d'escut humà, es resisteix i li disparen per el bé de la nació i de la humanitat. Un altre cop els EEUU han salvat el món. Això és el que en volen fer creure però no deixa de ser la llei del talió, l'ull per ull, en resum, la venjança. Hores després els carrers de NY es convertien en un formiguer de gent cel·lebrant la mort del dictador i, ho sento, però a mi em recorda massa la imatge que a vegades ens arriba des de l'altre costat quan els fundamentalistes cel·lebrevan la mort de les víctimes occidentals.

En un món avançat i democrátic l'assassí mereixeia un judici, l'ull per ull ens deixarà a tots cecs si no ho ha fet ja. Puc entendre la gent que surt al carrer, segurament recordant els seus morts, però no deixo de constatar que la psicologia humana es igual aquí que allà. Entre la S i la B no hi ha tanta diferència... Bin Laden ha sigut un assassí intel·lectual en el sentit que mai ha matat ningú amb les seves mans però si amb les seves ordres, això també ho va fer Bush i sembla que també ho ha fet Obama.

No hi ha tantes diferències ni gràficament ni en el sentit més ampli. No ens deixem enganyar perquè igual els EEUU no té títol d'organtizació terrorista però les seves morts compten igual.