Drive

Drive és la classe de película que miro perquè m'agrada algun dels actors, en aquest cas Ryan Gosling y Christina Hendricks. No sabía que em trobaria més enllà de cotxes i la veritat és que m'ha sorpres amb una bona peli de cine negre un xic diferent al que estem acostumants.

La historia comença a L.A. amb un conductor del que mai sabrem el nom, suposo que amb la idea d'envoltar-lo de misteri, que durant el dia és especialista d'escenes d'acció pel cinema i per la nit es dedica a conduir per delinqüents. Condueix per un L.A. nocturn, visualmente aclaparador i ple de llums de neó i carrerons on res bo és possible. El conductor està segur sobre el volant i derrapa sobre un passat que imaginem tortuós però mai se'ns explica (encert del guió) fins que un bon dia coneix la seva veïna Irene i el fill d'aquesta. La cosa, com era de preveure, es complica ja que el conductor, tant dur e impermeable, no és perfecte en la seva impassivitat i els afectes cap a la noia fan que s'acabi ficant en un problema que podia haver evitat. A partir d'aquest moment descobrim que el conductor a part de fred, misteriós i aparenment templat és un tipus violent i no gaire capaç de controlar les seves pulsions violentes si li toquen els nassos.
I ente tota aquesta trama de corrupció, delinqüencia, sang grotesca i violència de carretera no podem deixar de pensar que el personatge del conductor ens dona una lliçó de romanticisme i que és l'amor de veritat. Sí, deixar-l'ho anar quan ja no el pots retenir amb tu. No costa imaginar-se'l en qualsevol carretera secundaria de L.A. a ritme de la música eletrónica que configura la banda sonora de la película amb més olor als 80, en el bon sentit, que he vist aquest any (amb permís de JJ Abrams i el seu Super 8).

Grrandiós thriller i una de les sorpreses de l'any de la mà d'un director, Nicolas Widing Refn, al que intentaré seguir la pista per si en posteriors obres aconsegueix l'efecte hipnotitzador d'aquesta.