L'home que no em va salvar

Recordo que m'eixugava la sang del llavi inferior amb el dors de la mà després de la gran caiguda. Tot havia anat tant ràpid que en la meva memòria només dura tres minuts. Ella i jo estàvem dalt de la muntanya, havíem sortit a buscar caragols després de la pluja, cantàvem estrofes de cançons de la  Madonna mentre movíem les bambes Victòria de color lila i, amb la nostra bossa de plàstic del Pryca recollíem uns caragols bavosos que intentaven escapar de la nostra mà gegantina. Dèiem ximpleries, com fèiem sempre, però tot d'una ens vam acostar massa a una pendent pronunciada i  ella va relliscar. Jo vaig intentar agafar-la i la terra es va esfondrar literalment sota el nostres peus i totes dues vam quedar a la vora d'un precipici i vam començar a xisclar com dues dones desesperades. El que érem en aquell moment. Cridàvem i cridàvem fins que van sentir passos que s'acostaven molt depresa i vam veure amb una granota blau marí que corria cap a nosaltres. Vaig reconèixer el rostre del  home jove que s'atansava corrent.

- Què ha passat? Què ha passat? - repetia cridant però nosaltres no li podíem contestar, estàvem massa espantades.

Ell va avaluar la situació i es va agenollar, jo estava més amunt per tant vaig imaginar que primer m'agafaria a mi i entre tots dos la pujaríem  perquè jo era més forta i un cop dalt podria ajudar al home de la granota. Era el més lògic, ho vaig pensar en aquell moment i ho segueixo pensant ara, anys després. No va ser així, mai vaig saber perqué però ell li va estendre la mà a ella primer i al pujar-la, les seves cames van tocar el meu braç. Em va desequilibrar i vaig caure, tot en un instant en que tots els colors del paisatge es van apagar, només recordo veure una taca blava, la granota del home, que es feia més i més petita mentre jo queia sense remei al fons del món. Encara escolto l'eco de la caiguda del meu cos col·lapsant al terra, un soroll greu i estrepitós com el d'un morter destrossant ferralla. Ningú sap per què però vaig sobreviure a la gran caiguda, vaig trigar un parell d'anys a tornar a caminar i em van dur a la vora del mar per recuperar-me i oblidar.

Un dia vaig decidir tornar i no hi ha un perquè, deia que per tancar el cercle i començar de nou però en el fons del meu cor sabia que volia una resposta a tot allò. El camí de la muntanya ja no era igual que deu anys abans, ara hi havien fet un passeig i pujar fins dalt era relativament fàcil i ja no duia les bambes lila ni cantava.No hi havia ningú aquella tarda de diumenge, era estiu, i la gent corria a la plata i es deixava endur pels capvespres infinits de les tardes d'agost. Vaig seure allí i la sensació no va ser como havia imaginat, no sentia por, ni desassossec, ni ganes de plorar simplement sentia pau. Una pau que es va trencar quan vaig sentir una veu a la meva esquena.

- Senyora no hauria de seure aquí, és perillós

Sabia qui era i al girar-me ell estava palplantat allà amb uns texans i una samarreta verda i les òrbites dels ulls li van girar noranta graus com va veure el meu rostre. El so es va apagar i un estol d'ocells va marxar volant en direcció al nord, fugissers, conscients que en aquell indret del món no hi havia estiu sinó un temporal glaçat des de feia una eternitat.

- Tu - va dir ell allargant la vocal mentre baixava la mirada- tu has tornat. T'esperava

- Per què?  - li vaig preguntar secament

- Perquè durant deu anys he viscut amb la culpa de no haver-te ajudat a pujar a tu primer i mai he pogut dir-t'ho. No volia morir-me abans de disculpar-me. - Encara era jove però el seu rostre estava solcat d'arrugues i bosses com si el temps l'hagués colpejat sense compassió.

Li hagués girat la cara d'un ventallot i aquelles paraules ni tant sols eren el que volia sentir, ni tant sols eren la disculpa que em mereixia i li veia tremolar les dents, les genives, la llengua se li recaragolava com si jo fos el dimoni disfressat de dona.

- ¿Per què la vas pujar a ella primer? - li vaig lladrar sense respirar

- No ho sé - mentia, mentia i jo no ho suportava.

- NO EM MENTEIXIS - li vaig cridar- després de tot volia la veritat

Va balbucejar, aquell home de metre noranta  es començava a trencar i la meva decepció va esclatar en un crit
 -  CONTESTA, FILL DE PUTA, PER QUÈ?

- Perquè m'agradava la teva amiga, vaig pensar que si la pujava es casaria amb mi- plorava amb un desconsola que em deixava freda, com un assassí penedit - i després et salvaríem. No ho sé, no ho vaig pensar.

- Si ho vas pensar i em vas deixar caure, em vas arruïnar la vida. Ho saps??? Saps que em vas fer desgraciat?

Seguia plorant, desconsolat i mirant-me per primera vegada als ulls em va dir:

- La teva i la meva, mai ho he he pogut superat, ni un sol minut de la meva existència he pogut viure sabent el que et vaig fer. M'odies i no puc demanar que em perdonis.

M'era igual el que em deia, feia molts anys que vaig decidir no perdonar-lo però volia entendre perquè aquell home va jugar amb el meu destí.

- I ella? et vas casar amb ella? - el meu to exigia una resposta.

- No, ella es va casar amb algú altre i té fills ara. - La veu era estèril com volent oblidar que havia arriscat massa per perdre-ho tot.

En vaig ficar a riure, histèricament, amb ràbia, amb alegria i desesperació. Reia com si ell m'hagués contat el millor acudit del món, reia perquè un cop encarada la veritat no havia de plorar per res més. Era tot tant absurd. Ella seguia allà atordit, no sabia què fer i jo seguia rient fins que em vaig calmar.

- Ara marxaré i no tornaré mai més. Ja sé tot el que volia saber i ja fa anys que t'he perdonat la teva vida és tan miserable com ho va ser la meva. Vull que sàpigues que per mi sempre seràs qui em va deixar caure del lloc més alt - i amb el dit vaig assenyalar l'abisme mentre ell em mirava pàl.lid - l'home que va poder i no em va voler salvar. Sempre seràs l'home que no em va salvar - vaig repetir - però sé caminar de nou i he après a salvar-me sola.

I me'n vaig anar deixant-lo a la vora del precipici. Mai més vaig tornar, no sé que va ser d'ell però la rancúnia es va quedar a dalt de la muntanya glaçada de sentiments invalids. Si va deicidir saltar ja no m'importava.

Vetusta Morla - Mapas

Casi tres meses después de la salida al mercado de Mapas me dispongo a comentarlo. Quizás este disco necesitaba saborearlo mejor que esa maravilla que fue "Un día en el mundo" y no es que este último me parezca peor sino que el primero era tan redondo que el listón estaba demasiado alto.

De entrada destaca que no hay ningún hit bestia como "Valiente" o sobretodo la maravillosa y perfecta "Copennaghe" pero empezamos con un tema que crece y crece como es "Los días raros" y que tiene un final que a una servidora le parece perfecto. A parte de esta composición me parecen en la línea la ya conocida por todos sus fans "Maldita dulzura", "El hombre del saco", "Baldosas amarillas" y, por supuesto, el single "Lo que te hace grande". La voz de Pucho cada vez suena mejor e imprime personalidad a unas letras cada vez más suggerentes, yo diría que los madrileños escriben a través de imágenes, y que para muchos son absurdas quizás porqué desconocen el valor de lo críptico.

Dicen los modernos que los Vetustos copian a Radiohead (benditas todas las copias así) y que además se han pasado al mainstream y que ya no son indies de lo cual me alegro porqué en el mundo indie prolifera la tontería más absoluta y los de Tres Cantos se merecen llegar a un público cada vez más mayor y que sepa apreciar el valor de la buena música.

Ulls de cafè

La seva mirada sobre la meva, atravessant el vidres de les meves ulleres blanques. No recordo el color del ulls d'aquell home, diria que marrons perquè l'estadística m'empara, però si recordo l'amargor de la mirada com dos grans de cafè dels més purs amb aquella intensitat que et crema a la llengua. Des de l'altre cantó de la taula li llençava preguntes prefabricades i recollides de forma quadrícula en una freda taula d'excel i ell em contestava amb resignació.  Poc després vaig decidir que aquella taula era una merda i que, com feia amb tots, volia escoltar el què realment volia dir-me i vaig llençar una pregunta que se'm va creuar pel cap. Es va trencar com la ballarina de la caixa de música quan la gravetat la va empènyer al terra.  Les llàgrimes li rodolaven pel rostre i amb avergonyiment em va dir:

- Ho sento normalment estic bé però la pregunta que m'has fet no sé que contestar - i es va eixugar la cara amb el baix de la samarreta blanca de cotó d'alguna marca d'automoció.

Vaig repassar mentalment la pregunta que deia ¿a què creus que et podries dedicar si no pots excercir la teva professió? No semblava una pregunta tant greu però ho era. Vaig buscar-li de nous els grans de cafè  que ara ja no eren amargs sinó tristos i em vaig afanyar a servir-li un got d'aigua mentre  sabia que ell necessitava dir-me alguna cosa més.  Estava preparada per escoltar-lo, era l'únic que li podia oferir tot i que m'havien donat ordres de no excedir-me en cada visita. Va seguir.  Em va explicar com de cop la vida li havia girat i no podia seguir vivint del seu ofici, em va mirar amb aquella indefensió i tenia ganes de sortir amb ell i explicar-li que a l'altre costat de la taula les coses no eren millors. No ho vaig fer.  El vaig seguir escoltant amb tota la meva atenció, donant-li el poc que poc dia oferir-li : el meu temps i només en l'últim moment em vaig atrevir a dir-li que tot canviaria. Havia de fer-ho i crec que en tinc la certesa.

Quan va desaparèixer  per la porta vaig omplir el formulari, espai limitat per sis frases i un veredicte per l'institució que falsament ens representa. Vaig donar el millor de mi en aquelles escuetes frases i dues setmanes he oblidat el seu nom. Probablement no l`he oblidat però he dedicit reciclar-lo al contenidor de l'inconscient perquè la vida no em pesi tant i perquè és més sà. Com l'home dels ulls cafè vaig veure moltsa casos més, moltes hores, moltes converses que em trontollaven  l'ànima però que m'enganxaven els peus amb super glue al terra per relativitzar els dies que vivim, la desesperació i els falsos guanyadors dels nostres temps.  Espero en silenci que tant ell com jo puguem construir-nos un futur millor des d'aquest present que en rebota a la cara.

Passaport

Ahir per la tarda vaig trobar el passaport en un dels meus bolsos, caduca aquest mes d'agost. Me'l vaig mirar amb insistència per si parlava però no em va dir res. Ingrat. Ja em diràs que li costava escriure alguna cosa a les moltes pàgines que no hi ha cap segell? No m'hagués espantat, de fet, li vaig quasi suplicar però va decidir que no era moment per fer-me cap revel·lació i mira que el vaig avisar que no li diria a ningú, bàsicamente, perquè ningú em creuria.

És ara o mai, ho sé. Sé que la decisió ja no pot trigar gaire més, com a molt puc estirar fins a l'agost però no molt més enllà. Fugir sempre se m'ha donat molt bé però ara he perdut la pràctica.

Feel the magic

Cuánto necesitaba un respiro,

desabrocharme el vestido y perder el sentido.

Cuánto necesitaba unas manos 

que se alzaran al aire.

Osama/Obama.

Una sola lletra, un sol caràcter diferencien gràficament el líder d'Al Qaeda del president dels EEUU.

Osama i Obama estan en meridians diferents, tots matarien per sortir amb una foto amb Barack al temps que pagarien per veure la foto del cos mort de Bin Landen.

Escric aquestes quatre ratlles i vull deixar clar que entenc poc de política i la Història se' m borra amb facilitat de la ment, només parlo de la meva opinió personal quan un dia al matí m'aixeco i em diuen que han assassinat a Bin Laden i l'han llançat al mar.

Desconfio del moment en que mort el líder terrorista, massa a prop d'unes eleccions en que es farà palés que Obama ha perdut fervor popular. Desconfio que l'hagin llançat al mar perquè, diuen, que és una tradició musulmana quan no és així. Massa pressa per fer-lo desaparèixer. Tot plegat em recorda a un mal guió: miltars d'èl·lit arriben a la residència del terrorista més buscat, acorralat el dolent de la película utilitza la seva dona d'escut humà, es resisteix i li disparen per el bé de la nació i de la humanitat. Un altre cop els EEUU han salvat el món. Això és el que en volen fer creure però no deixa de ser la llei del talió, l'ull per ull, en resum, la venjança. Hores després els carrers de NY es convertien en un formiguer de gent cel·lebrant la mort del dictador i, ho sento, però a mi em recorda massa la imatge que a vegades ens arriba des de l'altre costat quan els fundamentalistes cel·lebrevan la mort de les víctimes occidentals.

En un món avançat i democrátic l'assassí mereixeia un judici, l'ull per ull ens deixarà a tots cecs si no ho ha fet ja. Puc entendre la gent que surt al carrer, segurament recordant els seus morts, però no deixo de constatar que la psicologia humana es igual aquí que allà. Entre la S i la B no hi ha tanta diferència... Bin Laden ha sigut un assassí intel·lectual en el sentit que mai ha matat ningú amb les seves mans però si amb les seves ordres, això també ho va fer Bush i sembla que també ho ha fet Obama.

No hi ha tantes diferències ni gràficament ni en el sentit més ampli. No ens deixem enganyar perquè igual els EEUU no té títol d'organtizació terrorista però les seves morts compten igual.

La Caixa Rural de Castelldans

   
   

Más vídeos en Antena3

La lluna

Aquesta nit la lluna està més a prop, feia divuit anys que no estava tant a prop i he sortit a la terrassa de casa a contemplar-la. Fa fresca, en aquesta nit a les portes de la primavera, i les llums de Lleida il·luminen el terrat en una nit clara en que el satèl·lit en forma d'Orelleta plana brilla com mai.

Penso en l'estat de les marees, en la força gravitatòria que hi juguen el Sol i la Lluna en aquest fenòmen. Penso en com el meu cos està format per un setanta per cent d'aigua i en l'efecte de la Lluna en tots els organismes anomenats humans. Penso que aquesta Lluna és preciosa i perfecta però que no ens il·lumina a tots igual. Penso en el poble de Líbia. Penso en el poble de Japó. Penso en tots aquells que avui han sortit a mirar la lluna, passades les dotze de la nit, esperant trobar-hi algun consol a algun dels seus mals. Penso en algú a l'atzar. Penso que ara ja fa fred i millor me'n vaig a dormir.

11M

Avui Japó és notícia a tot el món per una catàstrofe natural de les que arriben sense avisar i arrenquen grapats de vides com qui arrenca cebes a l'hort. Més de mil persones poden haver mort per un tsunami, en un tres i no res tot deixa de tenir sentit i les preocupacions es converteixen en un no res. Casualment avui és 11-M, fa set anys uns terroristes islámics van decidir manllevar vides dintre d'uns trens de rodalies a l'estació d'Atocha. Si el destí té humor està clar que és humor negre.

En els dos casos no es compleix el cicle de la vida: en el primer el desastre metereològic la pren i en el segon els altres, persones alienes amb deliris, decideixen arrencar-la. La vida no tè sinònim ni antònim, el contrari de nèixer és morir però la vida és una paraula única de la que intentem esbrinar el significat. Quan llegeixo aquestes notícies em sobrepassa la vida, asseguda en aquesta cadira no puc deixar de pensar en les personas que avui ho han perdut tot i en les altres, en les que fa set anys que conviuen amb el dolor i de les que ara ja gairebé ningú es recorda però que lluiten per superar un dol que pot ser etern.

L'únic que em queda clar és que la vida no és equitativa, ni justa ni proporcionada però que tots volem continuar vivint-la.

1Q84

Tot el saber fer de Murakami està a 1Q84, és com si hagués volcat tot el seu talent en les gairebé 800 pàgines d'aquest llibre. El punt de partida torna a ser una història en teoria paral·lela que protagonitzen dos joves que acaben de fer els trenta anys. Ella es diu Amoame i és una assesina que es carrega a maltractadors de dones i ell és en Tengo, un professor de matemàtiques que aspira a ser escriptor. Els uneix un record comú però la seva història avança sense gairebé tocar-se, com dos mans en paral·lel que saps que s'acabaran acariciant tard o d'hora. 

 

Les dues històries estan equilibrades tot i que en els capítols d'en Tengo la fantasía es fa present des de el primer moment quan comença a reescriure la novel·la de la jove Fueraki. Ben aviat apareix tota una mitologia pròpia que es pot relacionar perfectamet amb les sèries i pel·lícules que tantes vegades hem comentat en aquest blog. Contes i petites històries fantàstiques dins de la pròpia novel·la, intimament lligada a ella de tal manera que en algun punt no saps on comença una i on acaba l'altra.

D'altra banda Murakami és molt fidel al seu estil: descripcions concretes de la vestimenta dels protagoniste, el seu arsenal de receptes de cuina, referències musicals sobretot de jazz i la ració proporcional de sexe pel total del llibre. Tinc la sensació que la seva capacitat de narra amb imatges cada cop és més exquista i envejable, com si tingués la fòrmula secreta de captar sensorialment tot el que l'envolta i passar-ho pel sedàs on en sortiran las paraules correctes amb la combinació precia. Como si jo hagués estat asseguda sobre aquell tobogan enmig de Tòquio contemplant el cel en plena nit, pèrduda i sola alhora que il·luminada en tots els sentits possibles.