Arribo al carrer i busco el número, no deixa de semblar-me una broma que sigui just davant d'aquell portal on vaig viure tant poc temps, aquell portal d'on vaig voler marxar en el precís instant que hi vaig ficar el peu i que, encertadament, en vaig marxar tant ràpid com vaig trobar-ne la sortida d'emergència. He triat el vestit vermell i m'he recollit el cabell amb una cua, no estic maca però almenys em sento menys pàl.lida i més enèrgica. Triar el vestuari adequat és un ritual i més quan saps que un desconegut analitzarà les armes que portes a la bossa, almenys deixa un embolcall acceptable perquè et miri amb més amabilitat tot i el que estàs disposada a fer.

Nerviosa em moc pel carrer, pel barri, recorro amb la mirada aquella botiga de patchwork que tant m'agradava però a la que mai vaig comprar i les meves ninetes es perden entre totes aquelles colors i textures per guarnir menjadors de classes mitjes.Trossos de roba inconnexes que formen un tot estrident, és la meva personalitat. Després m'arribo a la botiga de quadres on vaig enquadernar el meu pòster de Pulp Fiction.  Ningú em recorda i jo no els recordo a ells, una ciutat massa gran i cap emprenta gravada a tinta. Sec en un bar, dels de sempre, m'amago a dins quan tothom pren el sol a fora i demano una beguda sense gas i em dic si he d'escapar, val la pena formar part d'aquest experiment? Entendré de que va tot això? Aleshores comença a sonar una canço de radiofòrmula, molt coneguda fa més de cinc anys quan jo vivia al barri i penso que tot plegat és massa estrany, estava molt de moda llavors però ara sona desfasada i nyonya i dubto que el destí l'hagi punxat per mi. El destí sempre tria cançons amb tornada en espiral així que no és per mi, decideixo que en direm casualitat i d'una revolada, però amb compte, agafo la bossa de les armes, pago i surto del bar.

No vull esperar més, creuo el portal i em fico a l'ascensor, sé que si vaig per les escales seré capaç de tornar enrera. S'obren les portes, busco la porta amb la mirada i amb el dit tremolós de la mà dreta pico al timbre. Ni un soroll a l'altre costat i em dic en veu baixa: “encara pots marxar, és massa arriscat”. Unes pases sordes s'acosten i la maneta gira, s'obre la porta amb un somriure, el somriure que em va portar fins aquí però més prim però igual d'amable, igual d'enèrgic i viu. Si, viu perquè intueixo que ell ho viu tot amb intensitat i delit assaborint la vida com si fos un el menjar més exquisit a mossades curtes pero plaents. Entretant penso que m'agradaria mossegarli l'ànima a petites queixalades i alimentar-me d'ell. No em reconeix i això está bé, avui no vull que sapigui qui sóc, que hi faig en aquesta missió secreta. Arriba el seu soci, també prim i seré però més reflexiu, m'ho diu la seva mirada i entrem a la nostra primera reunió, jo sé que si va bé no será la última. No em dispara, deixa que jo ensenyi la meva munició de tensió i, en un atac de valentia, li mostro més de la meitat del que tinc. No li puc ensenyar tot però li ensenyo un percentatge més elevat del esperat dels artilugis del horror però encara no tinc valor per exposar-li l'arma de destrucció massiva que he guardat tot aquest temps, la joia de la corona de l'horror. Revisem les meves armes i no s'impressiona, al contrari, en una acte d'analtíica hiper professional em demostra que no són tant bones i que potser són massa antigues, m'encoratja a desfer-me'n sense que ningú s'assabenti de la meva meitat terrorista. M'atrau tant la idea, desfer-me de la munició sense ser jutjada però, clar, segueixo dubtant si acceptarà el tracte quan vegi l'arma principal. Será capaç d'ajudar-me? Alguna cosa em diu que si i li segueixo la veta. Li dono la mà amb intensitat, creue'm una mirada que no entenc i nota que tinc l'esquena suada, el cos ha parlat i sé que he decidit ficar-me a les seves mans, associar-me amb ell pot ser el principi del final somniat. Ens acomiadem desitjant-nos un bon estiu i marcant una nova reunió secreta per la propera tardó, em demana que vaig desfent-me a poc a poc de les armes més superfles i accepto la suggerència tot i que li reconec que no serà fàcil.

“Prometo que ho intentaré”- li dic des del fons del cor i quan ja estic amb la mà acaronant el pom de la porta apareix el noi del somriure viu. Repara amb mi un segon i em saluda com si fos la cosa més important a fer d'aquells segons, com si la meva persona fos el centre de la seva atenció en aquells instants de temps. I desapareixo  amb la bossa de les armes, menys pesada, pensat com un tiquet d'un cafè et pot portar tant lluny, te'n faries creus d'on et pot portar la curiositat.