T'estic veient fer-li mal amb punyals invisibles que li claves a ell per no clavar-te'ls a tu i no sé què puc fer. Li dono tombs a com puc ajudar però sé de sobres que si algú no es deixa ajudar és bastant igual que et persegueixi per tots els racons del món, no voldràs la nostra ajuda ni cap dels consells de la nostra cort.

L'estic veient a ell, ferit al terra, sense saber d'on surt tota aquesta sang que regalima cos avall ni perquè li has clavat una punyalada  per l'esquena. Et mira amb un somriure de gel a la boca, no ho entén i mira al seu voltant esperant que algú li digui alguna cosa i que tu t'acostis a dir-li que et sap greu, que no li volies fer mal i que tot ha estat un accident. No ho faràs, li has volgut fer mal perquè has pensat que fent-li mal a ell et negaves tot el dret a ser feliç i que aquest és el teu càstig. Il·lusa desgraciada.

Tots els altres contenim la respiració preguntant-nos com de greu és la ferida d'ell, podrá tornar a estimar o està condenat a ser un esclau del dolor del desamor per sempre? No fem res, som gent d'honor i tu ets la nostra princesa i et devem lleitat per molt que ens foti la desgracia del cavaller ara ja no és cosa nostra. Només poder resar en secret perquè aquest dolor és converteixi en una cicatriu residual que el temps i la distància s'encarregui de difuminar. Que així sigui.