La lluna

Aquesta nit la lluna està més a prop, feia divuit anys que no estava tant a prop i he sortit a la terrassa de casa a contemplar-la. Fa fresca, en aquesta nit a les portes de la primavera, i les llums de Lleida il·luminen el terrat en una nit clara en que el satèl·lit en forma d'Orelleta plana brilla com mai.

Penso en l'estat de les marees, en la força gravitatòria que hi juguen el Sol i la Lluna en aquest fenòmen. Penso en com el meu cos està format per un setanta per cent d'aigua i en l'efecte de la Lluna en tots els organismes anomenats humans. Penso que aquesta Lluna és preciosa i perfecta però que no ens il·lumina a tots igual. Penso en el poble de Líbia. Penso en el poble de Japó. Penso en tots aquells que avui han sortit a mirar la lluna, passades les dotze de la nit, esperant trobar-hi algun consol a algun dels seus mals. Penso en algú a l'atzar. Penso que ara ja fa fred i millor me'n vaig a dormir.

11M

Avui Japó és notícia a tot el món per una catàstrofe natural de les que arriben sense avisar i arrenquen grapats de vides com qui arrenca cebes a l'hort. Més de mil persones poden haver mort per un tsunami, en un tres i no res tot deixa de tenir sentit i les preocupacions es converteixen en un no res. Casualment avui és 11-M, fa set anys uns terroristes islámics van decidir manllevar vides dintre d'uns trens de rodalies a l'estació d'Atocha. Si el destí té humor està clar que és humor negre.

En els dos casos no es compleix el cicle de la vida: en el primer el desastre metereològic la pren i en el segon els altres, persones alienes amb deliris, decideixen arrencar-la. La vida no tè sinònim ni antònim, el contrari de nèixer és morir però la vida és una paraula única de la que intentem esbrinar el significat. Quan llegeixo aquestes notícies em sobrepassa la vida, asseguda en aquesta cadira no puc deixar de pensar en les personas que avui ho han perdut tot i en les altres, en les que fa set anys que conviuen amb el dolor i de les que ara ja gairebé ningú es recorda però que lluiten per superar un dol que pot ser etern.

L'únic que em queda clar és que la vida no és equitativa, ni justa ni proporcionada però que tots volem continuar vivint-la.

1Q84

Tot el saber fer de Murakami està a 1Q84, és com si hagués volcat tot el seu talent en les gairebé 800 pàgines d'aquest llibre. El punt de partida torna a ser una història en teoria paral·lela que protagonitzen dos joves que acaben de fer els trenta anys. Ella es diu Amoame i és una assesina que es carrega a maltractadors de dones i ell és en Tengo, un professor de matemàtiques que aspira a ser escriptor. Els uneix un record comú però la seva història avança sense gairebé tocar-se, com dos mans en paral·lel que saps que s'acabaran acariciant tard o d'hora. 

 

Les dues històries estan equilibrades tot i que en els capítols d'en Tengo la fantasía es fa present des de el primer moment quan comença a reescriure la novel·la de la jove Fueraki. Ben aviat apareix tota una mitologia pròpia que es pot relacionar perfectamet amb les sèries i pel·lícules que tantes vegades hem comentat en aquest blog. Contes i petites històries fantàstiques dins de la pròpia novel·la, intimament lligada a ella de tal manera que en algun punt no saps on comença una i on acaba l'altra.

D'altra banda Murakami és molt fidel al seu estil: descripcions concretes de la vestimenta dels protagoniste, el seu arsenal de receptes de cuina, referències musicals sobretot de jazz i la ració proporcional de sexe pel total del llibre. Tinc la sensació que la seva capacitat de narra amb imatges cada cop és més exquista i envejable, com si tingués la fòrmula secreta de captar sensorialment tot el que l'envolta i passar-ho pel sedàs on en sortiran las paraules correctes amb la combinació precia. Como si jo hagués estat asseguda sobre aquell tobogan enmig de Tòquio contemplant el cel en plena nit, pèrduda i sola alhora que il·luminada en tots els sentits possibles.