Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

sábado, 26 de febrero de 2011

Intersección W


Esta tarde me he perdido en una intersección dentro de mi, no sé como he llegado hasta ella, como cuando caminas sin rumbo en concreto y encuentras esa calle,en tu ciudad, que ni sabías que existía y cuando días más tarde intentas regresar no das con el camino correcto. Ha sido más o menos así, no soy capaz de explicártelo mejor cuando hablo de sensaciones en abstracto. Hoy me hubiera gustado encontrarte, explicarte mis motivos y hablar contigo en ese mismo lugar en que una atardecer conseguí vislumbrar a Peter Pan. No será posible, quizás nunca más pero por alguna extraña razón estoy convencida de que sí y no tengo una razón empírica para afirmarlo sino pura y dura intuición. He decidido creérmelo porqué me va bien y me he pasado toda la tarde dejando que este sentimiento me embargará entre letras y comas hasta que me canse. Lo más bonito es que no quiero cansarme.

http://www.youtube.com/watch?v=lLJf9qJHR3E




jueves, 24 de febrero de 2011

Love of Lesbian: "Allí donde solíamos gritar"



¿A que no sabes dónde he vuelto hoy?
Donde solíamos gritar.
Diez años antes de este ahora sin edad
aún vive el monstruo y aún no hay paz.

Y en los bancos que escribimos
medio a oscuras, sin pensar,
todos los versos de "Heroes"
con las faltas de un chaval,
aún estan están.
Y aún hoy, se escapa a mi control,
problema y solución,
y es que el grito siempre acecha,
es la respuesta.
Y aún hoy, sólo el grito y la ficción
consiguen apagar
las luces de mi negra alerta.

Tengo un cuchillo y es de plástico
donde solía haber metal,
y el libro extraño que te echó de párvulos,
sus hojas tuve que incendiar.

Y en los hierros que separan
la caída más brutal
siguen las dos inicales
que escribimos con compás.
Ahí están...

Vertical y transversal
soy grito y soy cristal,
justo el punto medio,
el que tanto odiabas
cuando tú me repetías que
te hundirá y me hundirá,
y solamente el grito nos servirá.
Decías "es fácil" y solías empezar.

Y es que el grito siempre vuelve
y con nosotros morirá,
frío y breve como un verso,
escrito en lengua animal.

¡Y siempre está!

Te hundirá y me hundirá
y solamente el grito nos servirá
y ahora no es fácil,
tú solías empezar.
Vertical y transversal,
soy grito y soy cristal,
justo el punto medio,
el que tanto odiabas cuando
tú me provocabas aullar.

Y ya está, ya hay paz,
oh, ya hay paz.

Y ya está, ya hay paz,
oh, ya hay paz.

¿Por quién gritaba?
Lo sé y tú no
no preguntabas,
tú nunca, no.

martes, 15 de febrero de 2011

L'altre cantó de l'andana


Travessava corrents el carrer, no tenia gaire estil en córrer, però això era el de menys i s'havia d'afanyar si volia agafar el tren de les 7.58 d'aquell matí gris suau com el fum del cafè recent fet. Tenia el tiquet ja a la mà, robant els minuts ni tant sols va veure el vianant cabrejat que l'emprenia a crit de "Vigila per on vas!" després de rebre una empenta. No volia arribar tard, odiava no arribar a l'hora, era una més de les seves manies.Dins de l'estació la pressió de las paraules, el soroll condensat de centenars de veus i la megafonia eren com una olla a pressió que s'instaurava en les vísceres del vianants, un mecanisme precís, generador d'estres en cossos que es creien molt resistents.

No pensava en res més que en agafar el tren, va clicar a tota pressa el bitllet i al mirar el panell que anunciava les sortides va veure que li sobrava temps. "Perfecte" es va dir, mentre agafava aire d'una cursa de vint metres que l'havia deixat vergonyosament exhausta, i va baixar les escales fins a l'andana. Li hagués agradat seure uns minuts però sabia que era tant impossible com signar la pau mundial, aquelles hores del matí, entre cares amagades per diaris gratuïts i badalls anònims, només podia aspirar a trobar un lloc on recolzar-se mentre esperava. Així va fer-ho. La dispensadora de xocolatines va ser el seu mur de la victòria, va respirar fons mentre es fregava la mà dreta per la galta, notant encara l'escalfor a les galtes. "He d'anar al gimnàs ja" es va recriminar però la veu de megafonia li va aturar el pensament, deia alguna cosa així com que els trens de la línia 9 anaven amb una demora i que disculpessin les molèsties. No era la seva andana, era la de davant i podia notar els gestos indignants del que esperaven conscients que, un cop més, arribarien tard al seu destí i, a sobre, per imperatiu legal els hi demanaven que els disculpessin. Va veure un home aixecar el braç com volguen dint "ja n'hi ha prou", dos joves rebufant, un senyor mirant nerviós el rellotge de polsera i una noia mossegant-se el llavi inferior. Es va aturar en ella. Estava asseguda en un dels bancs, tal i com li agradaria estar a ella en aquell moment, asseguda.

La noia llegia un llibre, portava una gorra amb visera, de llana, i li era impossible veure-li el rostre.Vestia uns texans de pedaços, com uns que ella tenia quan era universitària. Ostres si, eren ben bé iguals. La visió d'aquella vestimenta la va transportar a aquell festival de música als Pirineus, l'olor a marihuana que ho impregnava tot i la suor dels cossos movent-se al ritme de Rage Against The Machine. Què en deuria ser d'aquell grup? A ella no es que li agradessin especialment el que tocaven i, sincerament, el que deien encara menys però reconeixia que tenien energia. Aquest record li va marxar del cap i va tornar a prestar atenció a la noia, vestia una caçadora marró de pell, semblant a una que ella tenia i, per la llunyania, no podia veure que llegia però li admirava la valentia d'atrevir-se a sortir al carrer amb aquells texans que feia gairebé deu anys que no eren tendència. De sobte la noia va tancar el llibre i va aixecar la cara tot estirant els braços, estirant la musculatura encarcarada.

No. Si. No.

Ella es va refregar els ulls, no podia ser veritat el que veia. “Hostia puta” és tot el que el seu cervell va ser capaç d'elaborar. La noia de l'altre cantó de l'andana era igual que ella, tant igual que era ella deu anys enrera però sense la rinoplàstia, que s'havia fet feia dos anys, i amb una gorra de llana al cap. El cervell seguia escrivint amb color vermell alarma “Hostia puta” en una pissarra en blanc, una vegada i una altra, com quan el cedé s'entrebanca i repeteix el mateix punt,distorsionat de la cançó, impossible saber si es quedaria inutilitzat o recuperaria la seva funcionalitat i podria pensar alguna cosa més. En aquells instants va arribar un tren a la seva andana tapant-li la visió, era el tren que l'havia de dur a la feina però què collons importava això ara. El cervell es va aturar de repetir els dos mots i una sensació que, si hagués pogut, descriuria d'impotència impregnada de pànic li va recórrer els seus 169 centímetres de longitud.

El tren se'n va anar sense ella, deixant un rastre d'aire que li va restaura l'habilitat per pensar com si li haguessin passat un drap anti-estàtica per la superfície plana del seu disc. Reproduir tots els pensaments i diàlegs que passaven ara pel seu cap era com intentar desxifrar el contingut d'una caixa negra perduda en les profunditats d'un mar de tres dimensions. I l'instint va parlar, no deixava de ser un animal al cap i a la fi. Els seus talons la van dirigir cap a les escales “he d'arribar a l'altra andana!! he d'arribar a l'altra andana! Això només és una al·lucinació”. Les va pujar en un santiamén i va agafar aire per baixar les que donaven directament a l'andana número 9.

En posar el peu a la primera escala va notar que la densitat havia canviat, una força centrífuga li feia rebotar cada intent d'intentar posar el peu al esglaó. Era una sensació única: la densitat i la gravetat havien canviat, alguna cosa no anava bé. Es va aproximar a l'altre extrem de l'escala i va tornar-ho a intentar, per la seva sorpresa, va poder posar el peu amb certa facilitat. Hi havia una escletxa de normalitat i va baixar les escales tot el de pressa que les seves cames li permetien, encegada, no podia ser conscient que era la única persona en aquelles escales. En segons estava a l'andana però per sorpresa ella, és a dir, el seu jo més jove no hi era. No estava asseguda al banc, immòbil, va seguir amb la mirada desesperada tota l'andana i no hi havia ni rastre de la noia però si de la resta de persones que havia observat des de l'altre costat. Es va qüestionar si seria possible que en els escassos minuts que havia pujat i baixat les escales ella hagués agafat un altre tren. Aquesta possibilitat la va calmar, potser no havia set més que una visió, era una dona estressada, passava molt de temps fora de casa i que caram, a vegades aquestes coses passen. Havia de ser això, aniria al psicòleg i faria ioga, es prendria la vida amb més calma. Es va acostar al banc amb la intenció de seure i trucar a la feina, no hi aniria, estava tremolosa i tot en el que podia pensar era en ficar-se al llit enterrada sota tres mantes.

Es va seure al banc intentant recuperar la respiració i el to muscular però en el seient del costat es va trobar el llibre que llegia la seva jo més jove. Era un exemplar de L'home duplicat de Saramago.
Això era real i si era un joc no tenia puta gracia, va obrir el llibre, sabia que hi trobaria alguna cosa, no era un oblit casual. Efectivament va trobar escrit amb la seva lletra, el següent:

“Tot el que has vist des de l'altre cantó es real però és millor per tu que ni tant sols ho recordis, no podries viure amb aquesta imatge al teu cap”.

Volia cridar, plorar,què collons era tot això i per què li estava passant a ella? Però quan va intentar emetre un so no li va sortir res, sentia una molèstia, una punxada a la base del cervell com si li haguessin infiltrat una agulla llarga d'uns deu centímetres. No era una sensació dolorosa potser perquè el pànic era tal que sentia com el cos es relaxava i la sensació que les cames se li cobrien amb uns pantalons texans, ningú li possava la roba, era el no-res qui la vestia. L'estaven vestint com ella, va posar-se la mà dreta la cara, notava el nas més gros. Era el seu antic nas. I el cervell es va apagar, off per breus moments.

I va tornar, s'havia quedat embadalida mirant el panell que avisava de les arribades i sortides. A vegades li passava, perdia con el sentit del temps, una mena de lapsus mental que li havia fet guanyar certa reputació d'estar a la lluna. Per fi anunciaven el seu tren! feia tard a classe, com sempre, es va ficar de peu arreglant-se els texans i al meu de ficar-se dreta va veure un llibre al seient del costat. Algun despistat se l'havia oblidat, era aficionada a la lectura i no havia llegit res de Saramago, se'l va ficar a la bossa, sense obrir-lo mentre el tren arribava a l'andana. Es va mirar a la finestra del vagó, la porta estava a punt d'obrir-se, i es va imaginar com seria la seva cara amb un altre nas.

viernes, 11 de febrero de 2011

A tale of two cities (Charles Dickens)


Després d'haver visitat la casa de Dickens a Londres em vaig proposar llegir-me tots els llibres del autor que em falten. Tenia molt clar que volia començar per Història de dues ciutats per motius nostàlgics que no venen al cas.

La narració es divideix en dues ciutats, Londres i París, durant la pre Revolució Francesa i inmediatament desprès. Un París caòtic arrassat per la Revolució i un Londres més reposat, de totes maneres, quan realment Dickens consegueix enganxar al lector a cada lletra escrita és quan l'acció se sitúa a París. No deixa de ser curiós ja que l'autor coneixeia la realitat anglesa i no la francesa el que denota un gran treball de documentació.

Hi ha un fort component èpic que envolta als personatges per totes les circumstàncies vitals que els envolten. Anem de la mà de la bogeria amb el doctor Manett, qui va ser empressonat injustament durant anys, fins que es troba amb la seva dolça filla Lucie i el que serà el seu amic, el Senyor Lloyd del Banc Tellson. Passejarem amb el sentiment de venjança amb el que viuen el matrimori Defarage i, com no podria ser d'altra manera, viurem l'amor entre Charles Darnay i Lucie Manett però, en aquest punt, es revelarà Sydney Carton. Ell serà aquell tipus de personatge amb el que tant disfruto, l'enamorat no correspós.

No hi ha humor en l'obra però si molta ironia fina amb els revolucionaris que no deixen de cometre els mateixos errors que els seus antecesors, amb la guillotina com a símbol.

El que m'ha resultat graciós és que Dickens també va publicar aquesta obra per capítols en una revista, ja ho havia fet anteriorment, i en el fons no és tant diferent al que fem nosaltres setmanalment amb les series però amb molt més d'encant.

domingo, 6 de febrero de 2011

The Wire, l'obra d'art.

"Cualquiera de los capítulos de 'The Wire' es tan bueno o mejor que cualquiera de las películas presentadas a los Oscar" (Lisa Schwarzbaum: Entertainment Weekly)

Doncs si. És la serie més ben feta que he vist mai, per mi, la millor sempre serà Lost, la nena mimada, però s'ha de reconèixer que The Wire és la literatura portada a la televisió. Molt per damunt de moltes pelis i de bastants llibres. Adorada pels crítics i estimada per un públic minoritari. Ningú que no la hagi vist es pot considerar un bon seriòfil (m'acabo d'inventar el concepte).

The Wire se situa a Baltimore i explica desde dins el món del narcotràfic, des de tots els angles possibles al llarg de les seves cinc temporades: les drogues al carrer, al port, a la política, l'escola i en els mitjans de comunicació. No hi ha bons, no hi ha dolents. Només persones i les seves circumstàncies ja siguin policies, membres de bandes, polítics o mestres superats per la violència a les aules. És un retrat de la veritat i, com a tal, a vegades t'obliga apartar la vista de la pantalla davant de la crueltat, a cridar d'impotència o sentir certa tendresa involuntària. Per ser sintètica és l'atra cara de la moneda a les sèries de policies al estil CSI on un cop identificat l'ADN atrapen l'assassí, on els papers de bo i dolent estan delimitats i clars des del principi. Oblida els tòpics i prepara't a veure el què realment passa als barris de les ciutats menys glamourses dels Estats Units.

El que més em sorprèn es que es tracta d'una serie intensa, a vegades punyentment realista però mai cau en el documental i aconsegueix a la vegada entretenir-te. Vols veure més, vols veure el següent capítol potser no amb l'ansia insana de series més fictícies com Lost, True Blood o Fringe però t'enganxa a la història. Probablement el mèrit el té David Simon, creador i ex periodista de Baltimore ja que molts dels seus personatges estan basats en persones reals i alguns dels seus actors són nois del carrer per fer la història més verídiques.

El repartiment és molt extens, la majoria són actors de raça negra que parlen amb l'argot del carrer i sense uns bons subtítols a mà és fàcil perdre's entre tant "nigga", "motherfucker" i delicadeses per l'estil.
Els personatges principals estan molt treballats des del faldiller i xuleta del detectiu McNulty, el yonki i confident de la poli, l'olfacte policial de Lester Freamon, el gàngster que estudia empresarials, els sicaris sense cor de Marlo Stanfield i un llarg etcètera però si m'he de quedar amb un personatge ho tinc clar. No dubto. És alt, negre, té una cicatriu que li creua la cara i quan els nens els veuen aparèixer trepitjant l'asfalt corren disparats cridant "que viene Omar, que viene Omar!". Es diu Omar Little i és amb tota seguretat un dels millors personatges de la televisió en aquesta última dècada. Gàngster amb el seu propi codi ètic, una bèstia del carrer que sobreviu a base de robar als grans narcotraficants, homosexual, intel·ligent i intimidatori. Una peça perfecta en una sèrie redona on no hi sobra ni un minut, ni una escena i on fins i tots els títols de crèdit són una meravella.

Convé recordar que mai va guanyar un Emmy, un Globus d'Or  i ni tant sols van premiar algun dels seus fantàstics actors però té la puntuació més alta a filmaffinity. Vist això ¿a qui cony li importen els premis?