Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

viernes, 31 de diciembre de 2010

La noche de Fin de Año

Si al igual que yo está noche te quedas en casa recomiendo al peli perfecta para fin de año.



Wilson tiene 29 años y ha llegado a la ciudad de Los Ángeles con la intención de olvidar el que probablemente haya sido el peor año de su vida. Ha roto con su novia, su coche dijo basta en Arizona y le han robado su ordenador que contenía varios guiones en los que trabajaba. Sin ningún plan objetivo ni proyectos en mente, parece claro que su vida necesita algún tipo de aliciente. Jacob, su mejor amigo, le recomienda que inserte un anuncio personal en la sección de contactos de Craig’s List. “Misántropo desearía conocer a misántropa”. Así comienza la historia de Wilson y Vivian. Ella también es de Texas. Llegó a Los Angeles para convertirse en actriz y acaba de abandonar a su novio. Juntos vivirán las últimas horas de un año que termina y las primeras de una historia que comienza. (FILMAFFINITY)

¿La vida son sólo casualidades? no lo sé, acabé de ver esta peli y tenia muchas dudas. Hoy aún las tengo, Wilson y Vivian no están tan lejos de mi aunque ellos vivian en Los Ángeles y yo en medio de la nada.  Quiero dejar de ser una misántropa.

BON ANY 2011!

domingo, 26 de diciembre de 2010

"Respostes de Nadal.doc"

Les rialles eren més que audibles al sector C15 del departament de Correus i és que, com cada any per aquestes dates, un grup de funcionaris veterans, es dedicaven a obrir i llegir les cartes que els nens enviaven al Pare Noël i els Reis Mags i resultaba inevitable no trobar alguna petició realment divertida dels desigs dels petitons. Tot i així amb les que més semblaven divertir-se eren amb les cartes que enviaven persones grans, si, semblava impossible però cada any trobaven un grapat de cartes de persones amb l'etiqueta d'adults que enviaven els seus desigs a vés a saber qui.

El grupet del C15 tenia per tradició fer el vermut del dia 24 tot llegint les cartes i enriure's del que consideraven una colla de tarats solitaris. En Joan Miquel s'ho mirava des de lluny, sense involucrar-se amb la festa privada i, segons ells, pervertida dels “els Capullos del 15” com ells els anomenava mentalment. Tot i així esperava que anèssin marxant per arreplegar les cartes del contenidor del paper, i llegir-les per la nit mentre, de fons, sonava l'especial d'en Rapphael que la seva mare mirava embadalida mentre menjava mandarines i no deia ni piu. Ell estava convençut que aquell senyor baixet amb melena, que sempre cantava aquella veu aguda tenia un poder hipnòtic amb les dones de certa edat sinó era incapaç d'entendre com podien passar la mateixa gala una vegada i una altra i, juraria, que amb el mateix ordre. Ni tant sols variaven els duets, era com el joc de les set diferències d'any rera any on la única perceptible és la quantita de botox que s'injectaven ell i les folklòriques amb les que cantava.
Després del sopar amb la seva mare, la gran celebració familiar arribava l'endemà, es va preparar un gin-tònic mentre la dona arrapava el comandament, el sofà i la manta deixant clar que aquella nit manva ella i el seu espectacle vip, a través de la pantalla, mentre impregnava l'ambien del menjador amb olor de mandarina. Fetes les distribucions sense paraules va començar la lectura de les cartes, realment, cada cop baixava més el número i si era cert que algunes eren intel·ligibles o bé producte de persones malaltes que buscaven un consol que no trobaven al seu interior sempre hi havia alguna carta que li despertava un click, una sensació que qui havia darrera del paper i el boli era algú més proper a ell que tota la gent amb la qui compartia el dia a dia.


Joanna, era una de les primeres cartes que va llegir amb una lletra estilosa i clàssica de les que impressionen a primer cop de vista. La imaginava com una senyora de setanta o a finals dels seixanta i molts, llegida i educada, que demanava que li portèssin al seu fill per les festes i deia “si ja sé que si li demanés vindria a passar les festes a casa però jo vull que vingui perquè vol passar-les amb la seva mare, amb mi”. Li va semblar la frase més lúcida que havia llegit en molts de temps i no va poder més que desviar els ulls cap a la seva mare que ara rossegava una tros de turró d'alacant mentre feia cara de cofoia. Sempre havia assumit que per la seva mare el ritual de cada any era això, un ritual, que feien sense gairebé parlar-se on la seva mutua companyia era prou per paliar la soledat que tots dos sentien i mai, en cap moment, s'havia aturat a pensar que potser amb això la mare ja era feliç i que ni tant sols era un substitut del pare mort. D'alguna manera la carta de la Joanna conseguia que d'una manera egoísta entengués la seva nit de Nadal com més especial.
Va passar a una segona carta escrita en plan conya que demanava que li portessin a la nova periodista estrella del moment per fer-li un seguit de marranades irreproduïbles, una altra que demanava que li sortissin ales per poder volar, algunes més de pares que escrivien la primera carta als Reis del seu fill tendres però massa ensucrades fins que va arribar a la carta d'en Pedro. Escrita amb bolígraf negre, matusserament, amb més d'un error ortogràfic i de sintaxis va necessitar un temps per passar per alt els errors i concentrar-se en el que volia transmetre.

“Ya se que no soys de verdad y si existiis de verda bastante teneis con toda la mierda k ay en Oriente, esta muy jodido alla bajo ya lo he visto en la tele. Bueno yo lo que quiero es que me sakeis de aqui pq esto es una puta mierda joder, no aguanto un día mas y sino llevadme donde los muertos.”  La carta seguía parlant de tots els familiar que no veia, donant voltes a la mateixa idea de la llibertat. Li va donar un llarg glop al gin-tònic, esperant que li cremés alguna cosa per dins, d'alguna manera se sentia avergonyit per haver llegit aquelles paraules i massa impotent davant la certesa que ningú li retonaria la llibertat que probablement no es mereixia.


Va seguir bevent del vas de tub preguntant-se si els seus motius per llegir les cartes eren millors que els del C15 mentre Rapphael cantava “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.
I alguna cosa el va empènyer a seguir buscant una altra carta.

Es deia Carles, era escuet i directe.Demanava que li retornèssin a l'Alba que “aquell idiota” li havia robat. No podia menjar, ni pensar, ni gairebé treballar cada cop que entrava a casa i veia que ella ja no hi era, l'única persona que realment havia estimat i que se n'havia anat amb “aquell idiota” i que ara ja res tenia sentit. Li deia que ja no volia viure amb aquella anestèsia de la qual només semblava despertar quan creia veure-la pel carrer, quan algun amic en comú li explicaba qualsevol cosa d'ella o quan començava a escriure-li un mail que mai enviava.
En Joan Miquel entenia les tres històries però sabia que en Carles era una projecció del seu passat, ell havia tingut una Alba que es deia Pilar que també l'havia deixat per un altre poc abans de Nadal. I sí, l'anestèsia de la que parlava adormia alguna part de tots ells per sempre més o la substituia per una vigilia neguitosa que mai seria com abans. Tenia ganes de dir-li que l'Alba no tornaria com mai va fer-ho la Pilar, passats vint anys, però que arribaria un moment que només seria part del bagatge amb el que viure, aquella abscència es fondria a la seva pell creant una nova capa d'àtoms que s'afegerien a l'estructura que ell coneixeia com a Carles, imperceptible als altres, i el reorganitzarien de nou.


Va agafar el portàtil de sobre la taula i va garabatejar els pensament en un document de word, els va guardar sota el nom “Respostes de Nadal.doc” No era un títol original però, bé, ell tampoc ho era i es va servir un segon gin-tònic mentre la mare anunciava que es retirava a dormir després del “espectacular concert en directe d'en Rappahel”. Paraules textuals. No seria ell qui li digués que debia d'estar gravat des del novembre, no volia trencar la màgia del Nadal.


I va seguir llegint les tres cartes que quedaven i la última el va impactar com un cop de roc. Una dona, signava com Andrea. Començava dient que no sabia ben bé a qui escrivia si al Pare Nöel o als Reis Mags, el primer sempre li havia semblat un vell greixós i possiblement pedòfil i els altres, que podia dir, ella era republicana convençuda i atea. Tot i així escrivia perquè no sabia on estava i trobava a faltar el que mai havia tingut, l'amor. Deia que n'havia llegit molt sobre l'amor i que en tenia moltes teories però que mai havia picat a la seva porta, fins arribar a la conclusió que ella era invisible per aquest sentiment. L'Andrea li explicava totes les formes curioses i entretingudes amb les que havia intentat trobar-lo, algunes convencionals i altres enginyoses, i que se sentia com un pescador fracassat després de llargues hores, dies i setmanes de perenne paciència. La dona va acabar dient que el que li produïa més tristessa era enyorar una sensació compartida que mai li havien permès de viure i sabia, que cada dia que passava, les expectatives es desdibuixaven una mica més però que no perdia l'esperança que algú llegis la carta i li regalés l'únic que realment volia i necessitava.

En Joan Miquel es va quedar un segons quiet, amb la carta a les mans, processant les seves emocions. També volia escriure el que li suscitava la història de l'Andrea, va agafar el portàtil però els dits no li corrien ¿què podia dir-li? No va dir res, no va escriure res ¿qui era ell per jugar als Reis Mags amb l'altra gent? No podia negar que havia sentit la necessita d'escriure'ls però ¿qui era ell? Potser creia que entenia les seves emocions però no les estava vivint, no li pertanyien, no se'n mofava com els seus companys idiotes però robava moments no autoritzats i fantasejava amb la idea de ser el seu incens, or i mirra.


Va borrar la carpeta “Respostes de Nadal.doc” i se'n va anar a dormir tararejant mecànicament “Feliz Navidad a blancos y a negros, a chinos y a indios, Feliz Navidad, Feliz Navidad”.

jueves, 23 de diciembre de 2010

The Walking Dead ¿la nueva Lost?


No me van los zombies, ni las pelis de miedo pero me va las serie The Walking Dead.
La verdad es que son sólo seis capítulos de cincuenta minutos pero ya estoy deseando que regrese el próximo año, la espera se nos hará largo para saber como sobreviven Rick y compañía al ataque zombie.

Siendo sinceros me recuerda a Lost en muchas cosas y, claro, eso ayuda.

Aquí no hay una Isla dónde pasan cosas raras y hay que luchar para sobrevivir, en su lugar tenemos un mundo post-apocalíptico lleno de zombies en el que también hay que vigilarse mucho las espaldas por si te muerden y acabas convertido en un zombie más. La verdad es que viendo la serie a veces me siento en un deja-vu de la serie de Lindelof y Cuse cuando los personajes hablaban alrededor de la hoguera del campamento, cuando el prota se comunica por el walkie o cuando cavan tumbas para enterrar a compañeros. No les estoy acusando de copiar ni muchos menos pero el seguidor fiel de los isleños sentirá que ha encontrado un pequeño remedio para paliar la pérdida definitiva de nuestros losties.

De hecho The Walking Dead es un cómic pero no lo voy a leer, prefiero ir conociendo la historia poco a poco por si el director decide cambiar o dar giros inesperados.

En seis capítulos hemos ido conociendo a los personajes y como siempre una va confeccionando su lista de favoritos empezando por Rick, el prota, el poli que despierta de un  largo coma y se las tiene que apañar para encontrar a la mujer y el hijo perdidos. De momento Rick es un personaje blanco, algo plano, pero al que le predigo un oscurecimiento progresivo al estilo Jack Shephard. De hecho se parecen y el actor, Andrew Lincoln, es un más que conocido para todos aquellos que cada Navidad vemos religiosamente Love Actually en el sofá de casa. Del resto de personajes me quedo con Glen que le da un toque humorístico a la serie y que para seguir con la comparativa seria Hurley. Andrea también me parece que ira ganando protagonismo poco a poco,una mujer que ha perdido lo que más quiere y que lucha para no derrumbarse del todo. Hay química entre los actores pero a los personajes aún les falta para enganchar como en su día lo hizo John Locke o Ben Linus aunque es pronto para juzgar.

Si las Navidades os producen cierta urticaria y estáis hartos de la felicidad ajena recomiendo un pequeña mini maratón de estos seis capítulos.

miércoles, 15 de diciembre de 2010

El Regal

Em costa escriure aquesta entrada no sé com enfocar-la i tinc cert temor d'expressar-me amb la sinceritat que sempre ha caracteritzat aquest lloc. Sempre havia pensat que aquest blog el visitaven màxim tres persones i m'estava més que bé, de fet, em feia escriure amb més llibertat perquè quan escric deixo anar la meva bipolaritat a la pantalla sense pensar qui ho llegeix o qui no ho llegeix. De fet, m'acostuma a importar l'equivalent a gens.

Quan dissabte a la nit, en una festa d'aniversari sorpresa i tardia, em van obsequiar amb un llibre que no deixava de ser el recull de les bajanades que escric vaig sentir la necessitat de desaparèixer. Un detall molt bonic, preciós,  fet des de el carinyo absolut i que recordaré durant molts anys però que em va fer pensar que totes aquelles persones havien llegit parts de mi que sempre s'amaguen i que, no sé ni com, he alliberat en un blog on tothom pot veure la meva nuesa i la puerilitat dels meus escrits.

 Inconsciència la meva, la d'algú que viu entre les ombres i es protegeix amb cent mil corasses d'invisibles a prova de resistència astronòmica.

Una nit que no sé si va arribar tard però que d'entrada m'ha deixat material per pensar durant moltes setmanes. M'he sentit més vigilada i, per tant, estimada del que creia, m'ha sorprès gratament la presència d'una parell de persones amb qui el contacte no és tant del dia a dia però amb qui deu ser que ens lliga un afecte mutú en el que ells han donat més que jo. S''han de reconèixer els errors.

I també el regust agredolç, tres abscències sonades que m'estan costant una mica de païr pel simple fet que sempre he estat allà i tot i que entenc que la vida no és un camí d'un sol sentit però potser, en un any tant dur com ha estat el 2010, hi comptava per imperatiu. Algun dia ho hauré d'apendre i no em fará tant mal.

De totes maneres si s'ha d'agraïr a cor obert les protagonistes són elles les que ha organitzat aquest tinglado i la gent que va decidir donar-me una nit de la seva vida en un moment, una época, en què realmente una necessita sentir-se estimada. M'hi vaig sentir: no té preu veure totes les amigues de Lleida desplaçar-se a Barcelona (prenyades incluídes), ex companyes de pis que fa temps que no veus o amics que acaben la funció de teatre i troben una estona per tu. Gràcies de tot cor.

miércoles, 1 de diciembre de 2010

Autoestima

Aquests últims mesos dibuixo a la pissarra un esquema molt maco on, ben centrat, escric la paraula autoestima i em dedico una bona estona a insistir en la importància del concepte per tal de reforçar la identitat personal sobretot en els adolescents.  Dic moltes coses com que és un concepte dinàmic, multifactorial, perquè hi influeix grans quantitats d'àrees personals, i que reforçar-lo és bàsic en qualsevol de les àrees que hi hagin mancances i,  mentre ho faig sempre ensopego amb algun parell d'ulls que em miren amb atenció.

Observo que aquests dos o tres parells d'ulls em miren fascinats com si mai haguessin reparat en aquest fet i com si la meva boca els hi estigués escupint els números guanyadors de la propera Primitiva. Ells no saben que mentrestant miro de reüll l'esquema que he dibuixat jo mateixa a la pissarra i marco, amb creus vermelles imaginàries, totes les àrees en que vaig coixa. Podria recitar-les de memòria però no ha faré però sempre penso que hauria de crear una línea nova en aquest esquema que dibuixo i que fos una fletxa d'un sentit cap a la paraula vulnerabilitat.