Sempre hi ha un lloc on amagar-te, un petit racó on pots ser tu mateix sense que et vigilin ulls inquisidors. Aquest és el meu petit amagatall privat

lunes, 27 de septiembre de 2010

La carretera



Ahir vaig acabar de llegir "La Carretera" i he de dir que tenia els més dubtes de quan seria capaç d'acabar-lo perquè era incapaç de llegir-ne tres pàgines sense sentir una agonia dins meu terrible moltes vegades transformada en plor ofegat. No és una crítica sinó tot un elogi a com l'autor aconsegueix que t'impliquis en el món apocalíptic que tant bé sap descriure.

La història és la d'un pare i un fill, dels que no coneixem el nom, que intenten sobreviure a un món desert, apocalíptic i en el que els pocs supervivents que queden estan tant desesperats que són capaços de qualsevol cosa. Cada dia és més fosc que l'anterior, les ciutats són sombres oblidades del que havien estat decorades amb morts als portals, molt d'asfalt i fums tòxics que recorden que no hi ha possibilitats de reparar el que un dia va ser habitable. El pare farà el que sigui per protegir al seu fill i encara queden en ell records del passat, s'esforçarà per inculcar el sentit de l'esperança a una ser que només recorda un món sense ella. Un món sense colors.

Durant les 200 pàgines de lectura et mantens en tensió, sents com els dos supervivents tenen algun alè desconegut rera el seu clatell però mantens l'esperança que consegueixin arribar algun lloc sobretot per la figura del nen.

En el fons tot l'escenari que se'ns presenta és només una forma que té l'autor de parlar de la soledat i la desasperació que habita en les persones però ho fa amb pols i maestría.

"Un cadáver en un portal, tieso como el cuero. Haciéndole un mohín al día. Se arrimó al chico. Ten presente que las cosas que te metes en la cabeza están ahí para siempre, dijo. Quizás deberías pensar en eso.
Algunas cosas las olvidas, ¿no?
Sí. Olvidas lo que quieres recordar y recuerdas lo que quieres olvidar".

jueves, 16 de septiembre de 2010

Fringe



En septiembre vueleven los coleccionables de Planeta Agostini, la vuelta al cole y las series que más me gustan. Una de ellas es Fringe y regresa pronto, muy pronto.

¿Y esto de qué va?
La división Fringe es una división del FBI que se dedica a la investigación de sucesos al menos curiosos, en ella trabaja la agente Olivia Dunham y su superior Broyles. Olivia formará equipo con el genio de Walter Bishop, un superdotado científico que lleva veinte años encerrado en un psiquiátrico, y su hijo el carismático y encantador Peter Bishop. Ellos tres se enfrentaran a casos inquietantes y poco a poco se darán cuenta que esos casos aparentemente sin conexión forman parte de una trama más compleja.

¿A qué se parece?
Está claro que a Expediente X aunque en la serie de Mulder y Scully el tema era lo paranormal aquí el tema de la pseudociencia va más por otros derroteros que no pienso desvelar. Como en la serie de los 90 existe tensión sexual entre Peter-Olivia pero poco a poco veremos como la tratan de manera diferente y, también, hay capítulos conclusivos que hace que la trama transcurra lentamente.

¿Quién está delante y detrás de Fringe?
La cabeza pensante es JJ Abrams el genio detrás de Lost, Felicity, Alias o la adaptación de Star Trek . Cuando has visto algo de la obra de  JJ se nota que su mano está ahí: su pasión por la pseudociencia así como el crear una prota femenina fuerte como Kate de Lost, Felicity o la prota de Alias.
Dando la cara está el gran John Noble que interpreta al genial e ido John Walter Bishop, un señor que merecería nominaciones y premios porqué se supera en cada capítulo. Luego tenemos dos actores solventes que siempre son una garantía de secundarios de lujo como Lance Reddick (Broyles) o Kirk Acevedo (Charlie Francis).  En la delantera tenemos a Joshua Jackosn, el Pacey de Dawson's Creek, con un papel que le va como anillo al dedo: el chico carismático, engatusador a ratos y tan bueno en el fondo que tiene a toda la audiencia femenina enamorada de él. Y, claro, la chica es Anna Torv que interpreta a la fría y dura Olivia Dunham de un modo que a mi me llega, me costó llegar a Olivia pero gracias a Anna entiendo su frialdad y me gana cada capítulo.

¿Qué es lo mejor y lo peor?

Lo peor es fácil: los primeros capítulos de la primera temporda son autoconclusivos y les falta ritmo así que mucha gente la dejó en los primeros capítulos, como yo pero gracias a un amigo "pesado" la retomé.
Lo mejor es más largo: la trama es genial, el final de la 1a temporda, cada escena de Walter Bishop, el inquietante personaje del Observer, la aparición del mítico Leonard Nimoy, la coherencia pseudocientífica de la historia y los títulos de crédito.

lunes, 13 de septiembre de 2010

L'Oblit

Cada any a primers de setembre visc el mateix: nits de ball amb orquestra, converses anuals amb gent que no veig durant la resta del dotze mesos restants, olor d'Orelletes i més alcohol del que hauria de beure. És com estar dins "El dia de la marmota" però en versió anual.

Les senyores marquen la data al calendari per lluïr els seus millors vestits i joies tot al contrari de mi, fa segles que ja no m'importa aquesta data i a vegades em pregunto perquè no aprofito aquests dies per marxar algun lloc. Mai ho faig, aquest any he tornat,  suposo que que en el fons vull ser-hi perquè des de fa pocs anys comprovo en la meva pell com actúa l'oblit. Me'l trobo cada any, sempre al fons d'algun lloc: del ball, de la barra, del bar o del carrer. Sempre és allà amb la seva mirada que abans deia tant i ara no diu res perquè en ell ara hi habita l'oblit, tot el que puc fer és recodar-lo de tant en tant, sempre aquests dies,  per saber que finalment he entès el significat d'un dels mots més difícils de comprendre de tot el diccionari.

Ara miro a l'oblit i no somric perquè ho he oblidat tot i que tinc el vague record que abans ho feia, me'l miro de fit a fit i només sento reminiscències de sentiments que potser un dia vaig sentir però tampoc ho juraria. Potser només són rastres de sensacions equivocades i vull creure que es això tot i que sé que no, ho he hagut d'oblidar per saber que el que sentia era real.

Ja quasi no li dic res a l'Oblit perquè poc a poc les paraules que algun cop hauria d'haver dit han deixat de tenir importància.


martes, 7 de septiembre de 2010

London by myself (2a part)

Cada viatge comporta un descobriment personal més enllà dels idiomes, museus, carrers, persones, cultures, etc que vagis descobrint. Sense saber com entre mig de cada bitllet d'anada i tornada descobreixes coses de tu mateix que no sabies o potser no havies parat la suficient atenció; moltes vegades el fet d'estar en un context diferent il·lumina la teva ment i t'ofereix un nou ventall de possibilitats.

Aquesta segona vegada a Londres m'ha reviscolat records adomirts en mi de quan tant sols somniava en ser una persona adulta, he recordat qui volia ser quan encara no era major d'edat i visitava per primer cop la ciutat. Podria haver-ho fet millor, podia haver-ho fet pitjor però el cas és que encara es possible i m'ha reafirmat que, m'agradi o no, la soledat i jo ens portem bé. Som un parella que funciona tot i que cada cop consideri més seriosimanet el separar-me temporalment d'ella.

I no sé vosaltres però al final de cada viatge sempre perduren una imatge, un indret, una cançó i un moment. Aquests són els meus.



La imatge és la més dificil però veure caure el sol des de Westimenter Bridge quan els turistes comencen a girar cua, veure el London Eye imponent  i trencador davant meu i com l'aigua del Tamèsis es mou amb calma mentre un vaixell avança amb pas de velleta amb bastó anant de passeig és una imatge que m'omple la ment de frases i idees. El remor de l'aigua, els colors del capvespre i els ponts formen una triumvirat que m'atreu magnèticament i podria quedar-me embadalida durant hores només mirant la imatge mentre oloro els peanuts  torrats  del venedor ambulant que comença arrepelgar la paradeta uns metres més enllà.


No tinc cap dubte de l'indret es diu Hamstead Park. Pensar que quasi no el visito... de fet ho vaig fer un dels últims dies quan el meu follet em va guiar fins allí, al parc tot i que la paraula correcta seria bosc. Si, un bosc al mig de Londres amb tot de caminets estrets, arbres gegants, herba verda i algun que altre esportista que corre per cremar vés a saber què. Poc a poc t'introdueixes en aquest conte de fades i el soroll dels cotxes desapareix per invaïr-te la calma més pura, et perds pel bosc però no tens por perquè tot és tant preciós que saps que res dolent passarà, creus per un moment que ets com Hansel i Gretel però sense amenaces i no necessites les molles de pà per a res. No hi ha foto possible que pugui fer justicia al moment que vaig compartir asseguda a l'herba, amb l'esquena recolzada al tronc, veient el paisatge i com els minuts de la tarda refredaven la tempetura però tot i així ens resistiem a marxar. El cor se'm va aturar però en el bon sentit del terme, en el que et sents més proper i més connectada al món.


"Red Queen" s'ha convertit en la cançó indiscutible d'aquestes setmanes. Un companya de classe i jo caminàvem pel mercat de Portobello, un dissabte al matí, i quan ja estava saturada de tanta antiguitat, tanta roba vintage i tant músic de carrer em vaig quasi entrepussar amb la seva funda de guitarra. La canço em va enganxar de seguida, tant que vaig investigar i pocs dies després anava a un dels seus concerts , en un carrer impossible de trobar,  amb la certesa que no serà l'últim. Entre altres les cançons d'en Robbie Boyd han aconseguit que les meves ganes d'escriure s'hagin disparat d'una forma inesperada, tot i que no sé si fructífera, m'inspiren sense raó concreta. De record m'emporto la seva maqueta i, qui sap, tal com va dir-me igual ens veiem en el seu tour europeu. El que és segur és que la seva música ha estat el fil conductor i que ell és en un personatge que per semblança em crida força l'atenció.


El moment el vaig viure a Hyde Park asseguda sota un arbre llegint i escrivint fins que el meu dit imaginari va apretar el boto de pausa de la meva ment (la pena és que no recordo com vaig fer-ho) i simplement em vaig seure a contemplar els ànecs. Poc després vivia el meu particular encontre amb el follet del bosc perquè si hi ha una cosa amb la que disfruto és amb conèixer persones sortides del no res i que tinguin un impacte positiu que endevines, quasi desde el primer moment, quan en segons decideixes seguri una conversa que només hauria de durar un minut.

I a part de tot això torno amb un objectiu complit: el de practicar més el meu anglès que encara té un munt d'errors però he conseguit perdre la por a mantenir una conversa amb qui sigui. I noto una millora considerable i si he millorat és en part per aquests anys de veure series amb versió original que alguna cosa queda. 

sábado, 4 de septiembre de 2010

Encontres casuals


Deixar de buscar, aparca les expectatives a la primera cantonada d'un carrer sense nom, seu i respira.

En el moment que em vaig relaxar un instant va aparèixer el meu follet per donar-me la mà, guiar-me i portar-me al País de les Meravelles.  Durant unes hores he deixat de ser la Sol per ser Alícia, depositant tota la meva confiança en el meu conill blanc en aparença humana, quasi adolescent, com tret d'un d'aquells contes emmagatzemats a les golfes de casa.

Segueix funcionant mirar als ulls de la gent i confiar en les casualitats, deixar que les paraules flueixin independenment del idioma emprat i escoltar amb els sis sentits. Mai saps quan un encontre casual pot acabar deixant una petjada a la teva pell.